El nostre primer.

Un relat de: La petita boira.

L'esperava impacient, asseguda en aquell pedrís. Un petit muret en el que portava ja una llarga estona quieta. Quieta, és una manera de dir-ho perquè la veritat és que no hi parava gaire; jugava a fer-me nusos amb el cabell, em mossegava les ungles i ja no sabia què més podia fer per entretenir-me. L'espera se'm feia eterna. Mai havia estat tan nerviosa. Ho havia estat en alguna ocasió, però tant com en aquells moments, mai. I cada moto que passava, cada cotxe, cada soroll cada moviment, creia que havia de ser ell, em girava i no hi era. Em vaig començar a desesperar, pensava que no vindria, que s'havia oblidat de mi, que no em volia veure o qualsevol estupidesa més em va passar pel cap. Després de tant de temps no m'ho creia. Havia quedat amb ell, sí, i ja feia tard. Cal a dir però, que jo havia sortit de casa deu minuts abans, no fós cas que se li acudís venir abans d'hora, però per no contradir-me, o perquè sol arribar tard, no va ser així. Ja passàven cinc, sis, set.. deu minuts de l'hora. Vaig tenir un mal presentiment. Al cap de segons, vaig escoltar-la, a la llunyania, sí, era la seva moto. Només l'havia vist dues o tres vegades abans, i ni tan sols sabia del cert si era seu o no, el so que jo sentia de fons. No m'equivocava, era ell. Els meus nervis van aumentar de cop, el cor m'anava a cent, com a les pel·lícules. Vaig començar a pensar què faria quan el tingués davant, com reaccionaria, què li diria, però em bloquejava, el sol fet de pensar que en uns instants el tindria al davant em causava una eufòria increïble. Per fí, va arribar. Va girar el carrer, em va veure i va aparcar la moto just davant meu. Me'l vaig quedar mirant, em vaig aixecar, les cames em tremolàven, el cor cada cop em bategava més depressa i jo encara no creia que el pogués tenir davant. Em vaig acostar a ell, poc a poc, es va treure el casc lentament, o això em sa semblar a mi. No sé si per uns instants, em va semblar com que el món s'alentia uns moments perquè jo pogués pair bé el que passaria a continuació. Li vaig fer dos petons. Vam intercanviar un parell de paraules. Va tornar a engegar la moto i la va deixar una mica més avall del carrer. El vaig seguir caminant a poca distància. Va baixar de la moto. Ens vam acostar l'un a l'altre. El vaig mirar als ulls, i ell em va mirar a mi. Em va somriure, amb aquell somriure tan perfecte, aquelles dents tan blanques i aquells llavis, que tan m'encantaven. Gairebé simultàniament, mentre ens abraçàvem ens vam fer un petó. El nostre primer petó. El que tant temps portàvem desitjant els dos. Mentre el nostre petó durava, em passàven pel cap les coses més boniques que podria pensar. Estava amb la persona que tant temps havia desitjat, era un moment realment perfecte. No es pot arribar a descriure l'éxtasis que em va provocar aquella simple acció, el simple fet de tocar els seus llavis amb els meus. Era una sensació, realment única. Des d'aquell petó la meva vida ha canviat, completament. Puc assegurar que n'estic totalment enamorada. I puc afirmar ara, mesos després, que sóc una persona afortunada, perquè gràcies a ell, he descobert amb certesa el significat del terme amor.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de La petita boira.

La petita boira.

4 Relats

5 Comentaris

2571 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00