El nòmada barceloní

Vaig cap a l´infinit cel estelat
esperit sóc...

Us vull deixar
terrenals vivences
dolors tots d´aquesta meva vida darrera.

Per la terra del desAmor he passat
fet miques i glaçat porto el cor...
T´he cercat Estimada
creu-me !
t´he cercat.
Però el destí
cruel...
t´allunya´t de mi
una i cent vegades.
Sí
vaig caminant per aquest món
perdent a bocins l´esperança.

Havia somiat en altre cosa.

He somiat un altre lloc
L´haig de trobar
inventar-me´l , construir-lo , fer-lo real !
Et trobo a faltar
fugida pau del meu cor,sagrat àpat d´estimar-te
alquímic miracle de l´Amor !

No sé a on
tan trist jo vaig ,
només conec d`allà on vinc
els passos fets ;
el dia gris tan sols conec
les mancances
els anhels pancits...

Vaig cap al cel estelat de nit
Esperit sóc.......oblidat
infinit...!

_________________________