El noi, el mossèn i la culpa. (Culpa)

De petit li regalaven hàmsters. Ell s'hi encaterinava durant setmanes. Després, els estavellava amb força contra la paret de l'habitació. Els remordiments profunds que tot seguit el corsecaven el feien trempar. El mossèn de la parròquia, inquiet i confús, el confessava i li atorgava el perdó de Déu.
Avorrí els hàmsters, i es dedicà a pispar els diners del mestre i a amagar-los a les motxilles dels amics. Tot seguit, escrivia anònims delatant-los i fruïa fins a l'orgasme amb el sentiment de culpa que l'aclaparava. El mossèn l'absolia, angoixat d'haver de guardar secret de confessió, sota pena d'excomunió si l'incomplia.
Als quinze anys, afluixà els cargols de la barana del balcó de casa pocs minuts abans de l'hora en què cada dia els seus pares hi sortien a prendre la fresca. Trigaren ben poc, després de recolzar-s'hi, a començar a caure des del desè pis on vivien. Als mesos posteriors, el noi gaudí com un camell amb el turment de la culpa, que li alimenta un munt de masturbacions evocadores. El mossèn, amb un estrany pessigolleig a l'estómac, l'absolgué, contorbat pel pes insuportable del silenci a la consciència; havia de ser així, no volia anar a l'infern.
De gran se n'anà a viure sol; i, des de la finestra, observava cada dia el pati d'una llar d'infants. L'excitava la proximitat entre la xarxa metàl·lica que envoltava el pati, i la farola plantada fora el carrer. Mentre contemplava les criatures amb les manetes agafades al filat, s'adonava que era crucial que no l'enxampessin. Si això passava, i l'enviaven a la presó, tot s'esguerraria; el càstig li faria minvar el sentiment de culpa.
I connectà un cable entre l'interior de la farola i el reixat d'acer, aconseguint de convertir el pati en una perfecta gàbia de Faradai. El desastre protagonitzà els noticiaris de la setmana.
El mossèn, panteixant, l'absolgué de nou; i es retirà al seu despatx a fruir de la torbadora sensació que li provocava la culpa de no delatar-lo.