El nen

Sóc com una pedra davant teu. T’escolto, però no puc fer res. Perdona’m, no puc donar-te una abraçada, i tampoc puc plorar amb tu, tot i que el nus que s’està formant a la meva galta no tardarà molt en desfer-se i convertir-se a unes llàgrimes. Però de moment, asseguda, he de creuar els meus braços per no estendre’ls cap a tu per tocar-te amb les meves mans i dir-te que tant de bo pogués tenir el poder de fer alguna cosa . Però no em mou. No tinc permís. Y tu no ho saps, y igual penses que sóc una dona de sang freda, sense emocions i sense compassió igual com a ells. He de ser professional a la meva feina, saps. Està prohibit abraçar els "clients", fins i tot els nens i no pots crear un “vincle d’amistat" segons a la política de l’organització.

"No ho entenc, perquè ells no volen creure que tinc només 16 anys? No hi puc tornar allà"... diu el nen iraqi, amb la cara xuclada, amb el front arrugat, y amb uns ulls infantils, però plens de sofriment viscut. Ho diu a través d’un intèrpret iraqi. No parlo kurd, tot i que m’agradaria parlar totes les llengües dels meus clients.

Portes un barret petit, brut i vell. El portes al cim del teu cap. I plores a llàgrima viva, plores mentre ens expliques (a mi i al intèrpret al telèfon) la tercera vegada la història de la teva vida.

"Tu em creus, oi?, No em vés com 16 anys? Digues-me, per què no hi creuen? Què he fet jo? No tinc ningú allà, saps, tota la meva família va fugir. Els que eren vius, van fugir. No tinc ni idea sobre les seves parederes. Em diuen que tinc un petit bigoti. Què volen dir amb això? Al meu país alguns nens el tenen, els altres no. No em poden tornar a Iraq. No ara. Si us plau. Em diuen que no hi ha cap perill per tornar-hi. Com saben? He preguntat si alguna vegada hi han estat? Em van dir que no. Llavors, com saben? ajuda’m...si us plau...Trobo faltar a la meva mare, saps...no ho sé on és....i les meves germanes petites...". La teva veu tremola i el teu sanglot no et deixa terminar la frase...

"Ahmed, et crec. És clar que et crec. Crec tot el que em dius. Mira, saps que faré? Buscaré un advocat d’immigració per a tu. Per apel·lar la decisió de la seguretat social. La gent que t’ha fet la prova...Després trobarem un centre on pots aprendre anglès mentrestant i pots conèixer gent, i fer amics. Ara, et porto un got d’aigua per tranquil·litzar-te. No pateixis, Ahmed..."

Quan vull aixecar-me per sortir de la sala i tranquil·litzar-me, i per buscar el directori dels advocats i portar-te un gotet d’aigua, et veig traient el teu barret. El treus i poses damunt de la taula. Estes suant. Deixes caure el teu cap a baix, i tanques els teus ulls.

M’aturo. Em força aturar el que veig. Veig aquest forat horripilant. Al teu cap...El veig dintre. Veig la carn del teu cap...

De bala, de mina? No ho sé. Però el forat és ben gran i esfereïdor. De moment, no puc preguntar-li. Després de veure això, com poden intentar a tornar-li a la seva casa?

“A la m... la política de l’organització. A la m... les formalitats ", penso tot i que sé que en el fons aquella política té un objectiu que serveix pel bé del treballador social i pel bé dels "clients".

No puc respirar bé, ni parlar. I em poso a plorar...Plorem plegats en silenci...penso en tots els nens afortunats que conec, i en els que no conec.


"Farem tot el que podem, Ahmed, i més...", li dic per fi...I intento a creure que el que farem servirà per la seva protecció...




* El sistema amb el qual es concedeix la protecció legal pels nens sol·licitants d'asil - nens escapats de les guerres, els conflictes armats, disastre natural o humà, abús etc, és massa complicat a Regne Unit, i m'imagino que fins i tot pitjor a Espanya. Els drets dels nens, tot i que protegits per la llei, en molts casos, pateixen ignorància i abús.


© Lale Mur