Cercador
Els Beatles i tu
Un relat de: Lale Mur- Compartir:
Ah, aquesta cançó....Te'n recordes? Te'n recordes aquell dia quan la primera vegada vàrem descobrir el nostre lloc preferit al terrat de vostre edifici de nou pisos? I la teva veïna russa que ens va deixar a pujar-hi del seu pis. La mateixa veïna que cuinava uns pastissos deliciosos per llepar-se els dits, que es deien “Tulovskiyi pryaniki”. Te’n recordes?
Aquell dia d’hivern quan el teu pare estava de viatge; vaig aprofitar la seva absència i vaig venir a la teva casa per portar-te al terrat. Volíem intentar sintonitzar el canal "Qolos Ameriki". Que jove que érem!
Vàrem passar mitja hora al terrat intentant trobar una cantonada perfecta del edifici. Quins temps, Mila! Mai oblidaria la expressió esglaiadora de la teva cara. I els teus ulls oberts de bat a bat mirant a voltant com una espia russa i vigilant-nos mentre jo movia el ràdio d'un costat al altre. Després d’haver passat quasi mitja hora, vàrem tenir un sort de Déu. De cop i volta vàrem pillar el canal que es sentia malament, pero sí es sentia.
La nostre cançó......Ens vàrem posar a seure al costat un al altre, els meus braços al voltant de la teva cintura i el teu cap a la meva espatlla esquerra. No volíem posar el radio al terra per no perdre el senyal del canal.
I ells cantaven.... com uns Déus de la llibertat: “Yesterday, all my dreams seemed so far away....”. No ho sé per què ens semblaven tan tristes les cançons seves....I tu ploraves com una nena amb les llàgrimes caient a les teves galtes, vermelles d’emoció i fred. Et semblaves a una ocell sense ales, amb ganes de poder volar.
En realitat érem un parell d'ocells sense la llibertat..Necessitàvem respirar l’aire llibre a les nostres terres.
Quant estimàvem els Beatles!!! Poder escoltar els Beatles malgrat que sigui uns segons i a més acompanyada amb la noia que estimava em va donar ganes de plorar també. Pero no ho vaig fer. En canvi et vaig donar el nostre primer petó.
Aquell moment vaig adonar-me que el meu desig més gran era poder escoltar-los quan i on volia, i amb tu al meu costat.
© Lale Mur
Aquell dia d’hivern quan el teu pare estava de viatge; vaig aprofitar la seva absència i vaig venir a la teva casa per portar-te al terrat. Volíem intentar sintonitzar el canal "Qolos Ameriki". Que jove que érem!
Vàrem passar mitja hora al terrat intentant trobar una cantonada perfecta del edifici. Quins temps, Mila! Mai oblidaria la expressió esglaiadora de la teva cara. I els teus ulls oberts de bat a bat mirant a voltant com una espia russa i vigilant-nos mentre jo movia el ràdio d'un costat al altre. Després d’haver passat quasi mitja hora, vàrem tenir un sort de Déu. De cop i volta vàrem pillar el canal que es sentia malament, pero sí es sentia.
La nostre cançó......Ens vàrem posar a seure al costat un al altre, els meus braços al voltant de la teva cintura i el teu cap a la meva espatlla esquerra. No volíem posar el radio al terra per no perdre el senyal del canal.
I ells cantaven.... com uns Déus de la llibertat: “Yesterday, all my dreams seemed so far away....”. No ho sé per què ens semblaven tan tristes les cançons seves....I tu ploraves com una nena amb les llàgrimes caient a les teves galtes, vermelles d’emoció i fred. Et semblaves a una ocell sense ales, amb ganes de poder volar.
En realitat érem un parell d'ocells sense la llibertat..Necessitàvem respirar l’aire llibre a les nostres terres.
Quant estimàvem els Beatles!!! Poder escoltar els Beatles malgrat que sigui uns segons i a més acompanyada amb la noia que estimava em va donar ganes de plorar també. Pero no ho vaig fer. En canvi et vaig donar el nostre primer petó.
Aquell moment vaig adonar-me que el meu desig més gran era poder escoltar-los quan i on volia, i amb tu al meu costat.
© Lale Mur
l´Autor
5 Relats
1 Comentaris
1579 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Sóc una noia nascuda en un país petit i post-soviètic, que es diu l'Azerbaidjan. Porto dos anys i mig a Catalunya, i em sento 25 per cent catalana :) Vaig començar a escriure per primera vegada en octubre de l'any passat - 2010. Em vaig posar un repte personal d'escriure un relat en català cada dia de l'any fins el dia 01 d'octubre 2011, per fer uns 365 relats a l'any. L'objectiu del repte és millorar el meu català i també compartir les meves experiències soviètiques, azerbaidjanis, angleses, catalanes etc...I com que m'encanta escriure, ho passo molt bé fent-ho.El link del meu repte personal és:
http://lalushrelats.blogspot.com
Hi podeu llegir un relat different cada dia.
Gràcies.