El nen plora

Un relat de: Ininde
“El nen plora” – I ara per què plora? – Deu tindre gana. – Gana? – No sap el que és la gana? – Clar que sí. – I per què pregunta? – Jo no ploro quan tinc gana. – Però ell és un nen molt petit. – I què? – Doncs que no sap parlar. – No sap parlar? – No, no sap parlar. – Doncs ell també és estrany. – Com? – És un boig. – Com gosa? – És el que vostè ha dit. – Jo no he dit res d’això! – Sí. Vostè ha dit que si tothom fa alguna cosa serà veritat. – Sí, això sí. – Doncs si tothom parla, aquest nen és estrany, per tant, un boig. – Però tots els nens petits no saben parlar. – Ah no? – És clar que no. – I això per què? – Doncs per què ningú no li ha ensenyat. – Però ningú li ha ensenyat a plorar i plora. – Doncs clar. – Li ho ha ensenyat vostè? – El que? – A plorar? – No. – I per què plora? – Doncs per què això ja ho sabia. – Sap plorar? – Sí. – I parlar no? – Exacte. – Quin nen més inútil? – S’està guanyant una gleva. – Per què? – Com pot dir que el meu nen és inútil? – Sap plorar i no sap parlar? – Doncs com tots els nens. – Doncs gairebé tots els nens són inútils. – Gairebé? – Algun nen intel•ligent hi haurà. – No, cap sap parlar. – A veure, nen. – Li està parlant al nen? – Sí, calli. – Ben boig. – Digues taronger. – Veu com no diu res? – Si parla vostè no dirà res. – Com una regadora. – Nen, deixà de plorar i digues taronger. - ... – Un nen inútil. – Escolta! – Per què em pega? – Li ho he advertit. – No parla. – Doncs clar, què esperava? – Però segur que hi haurà algun nen que parli. – No insisteixi més. – Per què? – Perquè si no torno a fer-li un clatellot. – Callo, callo. – Quines bajanades que diu vostè! – Jo no dic cap tonteria. – En diu moltes! – Com quina? – Diu que va néixer essent així. – I és cert. – Diu que els nens són inútils. – No ho dic, només ho suposo. – Suposar-ho ja és una bajanada. – Ah si? – Doncs clar! – Vaja. – Està ben boig. – Li ho repeteixo. – El què? – Que jo no sóc un boig. – I com n’està tan segur d’això? – Un boig no té facultats per pensar. – I vostè pensa? – Sí. N’està segur d’això també? – És de l’únic del que puc estar segur no? – I això per què? – Doncs per què puc escollir. – Un boig també pot triar. – Però no sap el que tria. – Si no ho sap, per què tria? – Per intuïció? – M’ho pregunta? – Aquest cop sí. – Doncs jo no ho sé. – Doncs jo tampoc. – Doncs jo tinc raó. – Per què si tampoc ho sap? – Sé que està boig. – No ho sap, només ho suposa. – No, no ho suposa. – No pot estar-ne segur. – Sí, sí que ho estic de segura. – Et recordo que estrany no és el mateix que boig. – A mi si que em farà tornar boja. – I això per què? – De tantes ximpleries que diu. – No dic ximpleries, només ho suposo tot. – Doncs no suposi tant. – Ho haig de fer. – Ja n’hi ha prou. – De què? – D’això. – Bé. – Gracies. – Aleshores el nen només sap plorar. – Sap fer més coses. – Com quines? – Menjar. – Evident. – Vostè dóna per evident alguna cosa? – Si demana menjar, és perquè sap menjar no? – Suposo. – Vostè dóna per suposat alguna cosa? – Se l’està jugant. – Què sap fer més? – Jo? – No, el nen. – Sap agafar-me el dit. – Com? – Agafar-me el dit. – Ja l’he escoltat. – I per què pregunta? – De què serveix això? – El què? – Que t’agafi el dit. – Quan acosto el meu dit, l’agafa. – D’acord, però per què? – No ho sé del cert. – No ho sap? – No, no ho sé. – I no ho vol saber? – No és important. – I per què no és important? – Doncs perquè tots els nens ho fan. – Tots els nens ho fan? – Sí. – Com plorar? – Sí, com plorar. – Gairebé tots els nens ploren i agafen el teu dit? – El meu dit no. – No agafen el teu dit? – Només aquest nen agafa el meu dit. – I els altres? – Els de les seves mares. – Hi ha més mares? – Doncs clar! – Vaja. – Jo no sóc la mare de tots! – A no? – No! – Vols ser la meva mare? – Què? – És que jo no en tinc de mare. – Jo no t’he parit. – Doncs vaja. – Tu ja en tens de mare. – Ja t’he dit que no tinc pares. – Pot ser no te’n recordes. – De què? – Dels teus pares. – Però jo me’n recordo de tot. – O creus que te’n recordes tot. – És possible. – Clar. – L’únic que recordo és tot el que he fet. – Potser no te’n recordes de la resta. – Ja ho miraré. – Més et val. – Per què? – Així pot ser que no sigui tan boig. – Jo no vull ser un boig. – Doncs intenta recordar la resta de coses que t’han passat. – I si és un error? – El què? – Recordar. – I si no ho és? – Pot ser necessari? – Ho és per saber qui és. – Però jo no ho vull saber això. – I per què no? – Per què no cal. – I tant que cal. – Jo sóc en Jo. – Amb això no és suficient. – I per què no? – Qui és en Jo? – Doncs jo. – Però tu qui ets? – En Jo. – Això és un cercle! – El què? – Ja sabem que tu ets en Jo i que ets en Jo perquè tu t¡assembles a tu. – Sí, això ja ho sé. – Doncs tens que saber més. – Tinc que saber més? – Sí, tens que saber més. – Però això ja ho sé. – Ah sí? – Sí, per això faig aquest camí. – Un camí que no saps on vas? – No, no ho sé. – Doncs podries començar per aquí. – Per on? – Per saber qui ets. – Però com sé que això és necessari? – És necessari. – I per què? – Doncs no ho sé. – No ho sap? – No, no ho sé. – Doncs que malament. – Podries començar per aquí. – Per on? – Per saber si és necessari saber qui ets. – Podria. – Doncs fes-ho. – Ho intentaré. – No ho intentis i fes-ho. – I per què? – Perquè no vull sentir més ximpleries. – Jo no dic ximpleries. – En diu moltes. – No tantes. – En diu un bon grapat. – Quantes? – Masses. – I quantes són masses? – Tot el que diu. – Tot el que dic? – Sí. – Si tu ho veus així. – Sí, i ara, fora, que el nen torna a plorar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: