El nen del parc

En un dia assolellat, una nena de deu anys, va ser al parc que hi ha davant de la seva casa, com cada dia, acompanyada de la seva mamà, la nena sempre anava a jugar, mentre que la seva mare s'asseia en un banquito a llegir un llibre.

Anna, cada vegada que podia, mirava a la seva filla jugar en els gronxadors, el tobogan, els cavalls de plàstic que hi ha, aquest dia no seriosa l'excepció, va aixecar la seva vista del meravellós llibre per a veure a la seva alegre filla, però alguna cosa li va cridar l'atenció, en una part una miqueta allunyada, hi havia un noi, més o menys de la mateixa edat que Sofia, mirant-la molt atentament, amb un somriure en el seu rostre, Anna ho va deixar passar i va cridar la seva filla per a tornar a casa amb el seu pare.

L'endemà, Sofia va veure un nen estrany en un arbre del parc, ella es va acostar a ell ignorant a la seva mare que la cridava. Quan va estar ja al costat d'aquell nen, van començar a parlar i a conèixer-se, van estar jugant i parlant tota la tarda, fins que cadascun es va haver d'anar as la seva respectiva casa, però abans van acordar de veure's cada dia.

I així van passar els dies, mesos i anys, cada dia Sofia i Javier quedaven en aquest parc, fins que un dia Sofia no va aparèixer, Javier es va preocupar molt, ja que en aquest dia tenia pensat dir-li el que sentia cap a ella des del primer dia que la va veure, i es va anar a casa decebut però alhora ansiós per veure-la l'endemà.

El següent dia, tampoc va ser, Javier, decidit va a casa de la seva amiga preocupat, va tocar la porta i la seva mare va aparèixer en el seu camp de visió una mica desgreñada i amb ulleres, no li va prendre importància fins que aquesta es posa a plorar en esmentar a la seva filla, ell preocupat entra a la casa dirigint-se a l'habitació de Sofia, trobant-se una no gaire agradable sorpresa, Sofia estava penjant de l'armari amb un mocador lligat al coll.
Davant tal escena, Javier va retrocedir uns passos trobant-se amb l'escriptori, sobre aquest hi havia un paper doblegat que deia "Javier", així que la va obrir entre llàgrimes i la va llegir, en acabar de llegir va comprendre el perquè i es va posar a plorar maleint i tirant-se la culpa, abans de sortir de l'habitació, li va fer un cop d'ull ràpid a l'habitació i sobre el llit estava escrit "T'estimo" amb sang del braç de l'adolescent que jeia morta davant ell.

Amb tot el dolor incrustat en el seu cor, va agafar el cotxe i es va anar lluny de la ciutat, va ser al parc on sempre jugaven, recordant els bons moments, les baralles, les bregues, els riures, tot... Javier no va esperar més i es va anar al penya-segat qe hi havia al costat, i es va asseure en ell, parlant-li al cel i les estrelles, en aquest moment va comprendre que sense la presència d'ella no era res i no podria viure sense ella, així que, amb tots els records en ment, va saltar al buit, acabant amb la seva vida en aquest salt.