El mut

L'únic que es podia arribar a sentir devora d'ell, era aquell silenci mut i angoixós, que arribava a fer-se sensació física, quan de les mans i del front començàvem a sentir llenegosa una suor freda i relliscosa com a baba d'un llimac.
La seva cara mantenia aquella expressió hostil, com si s'hagués returat l'instant en què havia descobert alguna cosa entranya i misteriosa: Com un mut l'essència de la paraula.
Ell era mut i els seus ulls vidriosos semblaven com si s'haguessin enfonsat per anar a cercar o a rescatar alguna cosa que la natura li havia negat. L'hi havia imposat el silencia; i al cap l'hi havia donat un silenci que imposava.
El record caminant, arrastrant els peus com si portes una llarga cadena que li impedís el pas. Les espatlles corbades cap a terra, donat la impressió de no voler créixer. Prim, duent roba que semblava que li havien deixada. Res era seu, ni la mirada. O tal volta sí, una cosa, aquell silenci que feia mantenir-se buida i aïllada aquella taula de sempre, on sempre es seia.
El cambrer ja no li demanava res. Treia una botella de licor roig i un tassó, servint-lo a aquell home, que no s'immutava en absolut davant la seva presència.
Mai em mira, malgrat a cops, em seia just a una taula davant seu.
Dic que era mut, perquè mai l'havia, ni l'havíem sentit parlar.
Podria ara inventar una història sobre ell, una llegenda, un poema o un llibre.
Un dia, plujós i de fred gèlid, va entrar dedins del cafetutxo petit, caminant més pesadament que mai i amb els ulls esborronats, duia les manigues de la camisa xopes de sang.
El cambrer fer el de costum, així com ell segui el seu ritual de mirar absort per aquella finestra.
No va acabar el tassó que s'havia abocat, s'aixeca i de cop amb veu ferma i decidida, com si donés amb la solució a un problema que fes anys lluitava contra ell per a desxifra-s'ho, digué un NO¡¡. Escarrufant. Com si haguessin disparat. Els que estàvem allà dedins el mirarem estorats, com si de cop l'haguéssim acabat de veure per primera vegada, com si el descobríssim.
Ens va entrar de cop a tots un terror inexplicable i inexhaurible. Aquell No seu ens havia arribat com una canonada al cervell. Omplint tots els racons, omplint tot, com si haguéssim creuat a una dimensió desconeguda. De cert, hi passarem.
Just el sotrac d'un cos que cau esclafant-ho tot el que havia damunt de la taula, com un gran sac ple de patates que es desplomés ens fer tornar a la realitat. No vaig sabre si va passar un segon o un segle, en aqueixos instants se'ns fa visible l'eternitat del temps, el seu impossible control.
Quan l'aixecàrem tenia les monyeques trencades, xapades, un tall net i fi.
De la seva camisa sortia un paper de la butxaca, escrit amb lletra infantil. No vaig poder aguantar el fet de no treure'l. Ho vaig fer i com si profanés alguna cosa misteriosa i sagrada, sense voler que ningú se'n temés, el vaig amagar dins la ma, sortint cap al carrer sense mirar enrera.
Ara puc dir que era una cançó. El paper estava suat i desfet pels marges, com si hagués recorregut amb ell tota una vida, o bé, totes les vides que havia viscut.
Des d'aquell dia ençà, vaig al mateix lloc, em sec a la mateixa taula que el mut, el cambrer quan arrib no em demana res, posa damunt la taula una botella de licor roig i un tassó, jo no m'inmut, mir cap a la mateixa finestra i a cop pens que si tingués un mirall no em veuria a mi sinó al mut.
Els records se me'n van i no podria dir amb certesa, qui era o si va existir el mut o el paper que vaig recollir i enterrar.
Me deman qui serà el proper que se seurà tots sol a aquesta taula i mirarà com els altres, la mateixa finestra enfront d'un tassó ple de licor roig.