El misteriós Tatuatge i la ferida més important: 1r Capítol

El meu pare sempre em portava de viatge, a terres desconegudes, llunyanes de la meva terra natal, Mathoms. Mai m' havia dit per què marxàvem de lloc en lloc, de terra en terra...No sé per què però des de ven petita tenia aquella estranya sensació. Em semblava, que el per què d' aquells viatges des de que vaig néixer era aquell estrany tatuatge. Era com una marca, una senyal sellada amb tinta blava en forma de mitja lluna que tenia al turmell. Sempre havia preguntat al pare el significat d' aquella marca. El pare em deia que era una taca de naixement qualsevol. Coneixia al meu pare, sens dubte, mentia. Feia dies que caminàvem sense parar. Volia arribar al territori Elf, com més aviat millor. A un petit poble anomenat Mhätor. Jo no estava disgustada amb aquesta idea. .Més ben dit , m' agradava. Fins ara, des de el meu naixement ( setze anys) no havia estat mai en territori Elf. Només havia estat en les terres dels Nans , i les nostres terres, Humanes. El pare, des de feia dies deia, que era hora d' anar a visitar els elfs encara que fos l' última cosa que fes, ja havíem esperat massa temps i que s' acostava el moment. Jo, evidentment no s' havia de que em parlava. Mai l' havia vist tan preocupat.
En aquell moment, el pare es va aturar en sec, cada cop, l' entenia menys. De sobte, uns homes vestits de negre completament armats i muntats a cavall ens van rodejar. Tan jo, com el meu pare s' sabíem qui eren, la brigada de les forces del mal, treballaven per algú. Sabíem , que ells no venien amb bones intencions, precisament. Feia temps que ens perseguien. Sempre que li preguntava al meu pare, per què ens perseguien, em deia que no ho sabia, i sens dubte, tornava a mentir.
Alguns homes, van apuntar-nos amb la ballesta , altres amb l' arc, i alguns van desembeinar l'espasa. Vaig treure una fletxa i la vaig col·locar a l' arc vaig apuntar cap al primer home que vaig veure i el meu pare va desembeinar la seva espasa. Van començar a disparar, i acostar-se amb el cavall, per sort , el meu pare i jo vam
esquivar-les totes. Vaig disparar a un home que va caure del cavall a l' instant. I vaig decidir pujar al seu cavall i robar-lo.
Però una fletxa em va tocar al braç. Sagnava molt i semblava una ferida profunda. De seguida va venir el meu pare, que ja s' havia desempallegat d' uns quants i em va ajudar a pujar al cavall. Ell va pujar a un altre que ni havia a dos metres aproximadament. El braç em coïa terriblement, però encara podia galopar amb l' altre braç. Els homes en veure que fugíem , immediatament van pujar als seus cavalls i van posar-se a córrer d'arrere nostre.
- Estàs bé, filla ?
- Estic bé, estic bé, i tu?
-Si, només unes rascades no et preocupis per mi. Corre Galadriel !! Que ens atrapen !!
La Galabriel mentre anava galopant ,va girar-se a disparar amb l' arc. Ja només ni havia cinc homes. Van posar-se a córrer molt més ràpid. El pare de la Galadriel anava primer, i va poder veure amb els seus propis ulls com una fletxa d' aquells homes atrabessava
l' esquena de Erelas, el seu pare. Immediatament va caure del caball i ella va fer frenar al seu cavall i va baixar tan ràpid com va poder. El va abraçar tan fort com va poder i va sentir ràbia. I van arribar els cinc homes de negre que quedaven. De la irà tan forta que tenia dins va matar a tots cinc amb la espasa del seu pare. Quan els va haver mort, va agenollar-se al costat el seu pare, que encara estava viu i li quedava poca vida. Sagnava molt i la ferida era molt profunda. En aquells moments una llàgrima plena de dolor li queia per el seu rostre.
- Pare !! No et moris !
- Escoltem bé filla, fa temps que tu havia d' haver dit. Però ara em queda molt poc temps de vida, ves al poble èlfic de Mhätor. Allà estarà Stybba, i tu explicarà tot. Té agafa això.
Va donar-me una espècie de perla, Era realment bonica La vaig estrènyer amb força.
- Posseeixes un gran poder, Galadriel. Tots aquests viatges han sigut a causa de....
Casi no podia respirar.
- A causa de la meva marca en forma de mitja lluna?
oi, pare?
- Exacte. Ja tu explicaran els Elfs. Fes cas a tot el que et diguin, són bona gent. I no confiïs en ningú més.. I ves sempre tapada amb una caputxa. No ploris filla, estàs més bonica quan rius, ets forta, ho superaràs. T' assembles a la teva mare...
Aquestes van ser les seves últimes paraules. La Galadriel Va besar-li el front. I El va tapar amb la seva capa. Va resar.
El seu pare era la persona que ella més estimava en aquest món. Com que la seva mare va morir en el part, mai l' havia trobat a faltar, perquè mai l' havia conegut. Clar que sempre es troba a faltar l' absència d' una mare. Una llàgrima plena de dolor, li lliscava galta a avall, ella sabia que aquella llàgrima no li anava a tornar pas el seu pare, però li alibiaba el dolor. Així va ser com el seu cor va rebre la seva primera ferida.
Anava caminant a pas lent i sense adonar-se conta algú la va golpejar per per darrere, deixant-la inconscient .