El millor vi del món

Ja feia una setmana que vivíem en el que seria la nostra nova casa. Estava situada en un petit poble i encarada a les muntanyes que el recollien. A mi m'agradava i pensava que el canvi havia valgut la pena tot i que jo encara m'enyorava una mica. El poble era tranquil, de vegades potser massa, i s'hi podia trobar gairebé de tot. Cada nit, abans d'anar a dormir, em quedava mirant les muntanyes del davant. Era bonic veure com s'hi amagaven els núvols i el sol. I quan tot era fosc, s'encenien els llums de masies i cases que semblaven protegir-se del bosc que les envoltava.

Una nit d'aquestes, em va semblar veure un nou llum. Era solitari, vermell i brillava molt més que els altres. El més estrany és que no recordava que cap masia ni casa estigués a prop seu. Era tard, així que vaig decidir anar a dormir, però ja al llit no podia deixar de pensar en l'origen d'aquella nova claror. Primer vaig pensar en algun excursionista perdut que havia parat a descansar, però de seguida vaig descartar-ho dubtant que algú anés d'excursió a les dotze de la nit i en ple hivern. Més tard, sense agafar la son se'm va acudir que la llum podia ser alguna antena. O qui sap si potser simplement era la casa d'algú que hagués vingut a viure recentment, però jo vivia davant d'aquelles muntanyes i no havia vist cap nova construcció. Tenia molta curiositat per saber d'on provenia el llum però cada cop es feia mes tard i vaig acabar dormint-me llençat a l'endemà a esbrinar tot aquell misteri.

Un cop llevat i vestit em vaig adonar de que el llum no hi era. Això em va desil·lusionar molt. Vaig passar tot el matí mirant a les muntanyes, però no va haver-hi cap altre senyal. Tant trist estava que quasi no vaig dinar.
Va passar la tarda, i cap al vespre com un acte reflex vaig mirar un altre cop cap a la muntanya i em vaig sobresaltar. Sí, tornava a il·luminar aquella misteriosa brillantor, però aquest cop pampalluguejava irregularment fins una estona desprès que va tornar a la normalitat. Ja no vaig poder aguantar més. Vaig agafar l'abric, els guants i una llanterna i vaig sortir de casa agafant el camí més ràpid fins una masia propera al fenomen, ja que no estava segur de poder arribar-hi per cap altre camí.
Al arribar a la masia se'm va presentar un greu problema: des del replà no es veia el llum. Amb el meu pèssim sentit de l'orientació no hagués trobat en quina direcció estava i fins i tot m'hagués passat la nit donant voltes per aquell bosc acabant-me perdent sense poder fer res, esperant a que algú es recordés de mi i em vingués a buscar. No sabia que fer, se m'acudia preguntar a la masia, però no tenia ganes de molestar. Tot el terra estava ple de tolls ja que dies abans havia plogut, però vaig trobar un lloc sec per rumiar una solució. M'hi vaig asseure i pensava mentre mirava el poble i el poc mar que es distingia més amunt. I quan ja estava a punt de deixar-ho estar, de reüll em va semblar veure alguna cosa estranya en els tolls. Era com si el reflex de la muntanya i la masia a l'aigua bruta dels tolls estigues dividit per una línia vermella. Vaig mirar amunt i de la sorpresa em va agafar por i tot. El cel estava travessat com per un acte diví per una fina llum vermella. Per veure-la t'hi havies de fixar i ja havia comprovat que pel dia no es veia i s'eclipsava per la llum del sol. Suposo que des de la meva habitació i la resta del poble s'observava com una llum ja que quedava de cara. I la gent del poble, enfeinada en la rutina i els afers que tenien entre mans no s'adonaven del que passava en aquella muntanya, ni tant sols els de la masia que sense saber-ho, amb els seus murs de pedra, protegien de tot curiós poder veure d'on sortia aquella llum.

Vaig haver de donar la volta a la masia i caminar una mica per dins del bosc fins que guiat pel raig vermell vaig trobar el lloc que buscava. Era dins del bosc, en una petita clariana, hi havia construït un edifici d'un pis i camuflat amb color verd fosc. Era normal que no l'hagués vist mai fins llavors. I a sobre seu una espècie d'antena parabòlica d'on sortia el que havia estat buscant. Era un espècie de canó que llençava un raig de llum fins perdre's entre els núvols. Encara molt més encuriosit, m'hi vaig apropar i vaig veure per una finestra que aquella espècie de bunquer estava totalment abandonat de gent. M'ho vaig pensar dos cops abans d'entrar, però al final vaig acabar passant pel forat de la finestra. I realment estava tot buit de persones, però a cada lloc on semblava faltar un operari hi havia un taulell de pantalles i interruptors. Era com si tot allò estigués controlat, però a distància. En una taula vaig trobar un munt de papers amb dibuixos explicant coses que no entenia. Però mirant-los tots, vaig trobar un altre amb una lletra diferent i en Català. El més estrany era que portava el segell de la Generalitat però almenys s'entenia. Explicava un projecte molt innovador per fer que quan estigués prevista la pluja de pedra i calamarsa es pogués evitar escalfant els núvols de la zona mitjançant la llum i convertint l'esperada pedra en simple pluja. Era perfecte per evitar que els conreus no es fessin malbé i també evitar la pèrdua de beneficis que això suposava. A més, vaig adonar-me de perquè havien triat aquella regió per provar-lo, no era gaire poblada i estava envoltada de vinyes; a més estava segur que amb la potència que tenia aquell canó, podrien fer el mateix amb tota la comarca i les dels voltants aconseguint així el millor raïm i el millor vi del món. Semblava redactat com un pla malèfic, però era un avanç molt gran per a l'agricultura.

També vaig trobar un parell de cartes on qui responia era el mateix president de la Generalitat, llavors honorable Jordi Pujol. I deia amb paraules tranquil·litzadores que el desconegut destinatari no s'alarmés, que el nou projecte que estava previst donar-li al canó no seria tant greu com tothom pensava. A la segona, ja estava escrita amb més confiança però semblava que el president estigués enfadat. Deia que tota la gent del "laboratori" havia de desallotjar-lo i que fins nova ordre estaven a l'atur. A més d'enfadat, semblava preocupat. Llavors vaig apropar-me als taulells de control i vaig veure'n un amb un mapa del món, amb molts punts vermells i rectes que es connectaven. Vaig polsar un dels punts i acompanyat per una sotragada, vaig veure un grumoll més gros que travessava el cel cap una direcció diferent a la del raig. En un moment el raig es va tornar a disparar en la direcció del grumoll gros. Casi em moro de l'espant al sentir que una veu d'una dona va començar a sonar a la sala. Em preguntava qui era. No vaig dir res, però vaig entendre una cosa, aquest aparell, en aquells moments tenia una altra funció, servia per comunicar-se. Semblava que haguessin trobat la manera de comunicar-se amb aquella llum. De cop, una televisió molt gran que fins ara havia pensat que era la paret es va encendre i va sortir la cara d'una noia i darrere seu... l'espai.

No m'ho podia creure. Una cosa que em va estranyar molt era que tot i estant a l'espai, la veu de la dona anava totalment concordada amb els moviment dels seus llavis. Tot això confirmava que la nova utilitat del canó era comunicar-se, el que encara no entenia era com podien transportar la llum fins tant lluny. I al tornar a mirar els mapes ho vaig entendre, es veu que havien utilitzat vidre en estat gasós que feia de via per transportar la llum que era disparada a màxima potència. I el més important de tot és que la velocitat en que es portaven les dades era la mateixa que la de la llum: 360000 km/s.
No m'ho podia creure, però eren les deu de la nit i ma mare ja devia estar molt preocupada, per això vaig marxar.

Al sortir del bunquer, vaig veure llums d'unes quantes llanternes que s'apropaven a mi i només que les vaig veure em vaig amagar per a que aquella gent no em veies. Eren soldats i parlaven anglès, per la seva bandera al braç, eren d'Estats Units. Van entrar i van tornar a sortir corrents i jo vaig córrer darrere d'ells. Ho vaig fer sense saber perquè, intuïa el perill i just quan vaig tornar al camí cap a casa, es va sentir una gran explosió a prop de la masia.

Em vaig despertar de bon matí i vaig arribar tard a l'institut. Tot ho havia somiat. Per la tarda vaig tornar per assegurar-me de que com pensava havien sigut imaginacions meves i efectivament, el bunquer havia desaparegut. No sé si havia sigut per l'explosió, però s'havia esfumat.

La sorpresa que em vaig emportar quan fa poc va arribar la notícia de la nova tecnologia que s'havia trobat. La fibra òptica, per transmetre les dades molt ràpidament i a la velocitat de la llum. Ho havia descobert un centre d'investigació d'EEUU. Bé, només jo dec saber que com el paper d'alumini i les ones microones, la fibra òptica és una altra aplicació a la vida quotidiana quan abans era utilitzada a l'espai. I encara més, que es va descobrir gràcies a la calamarsa i l'afany de Catalunya per aconseguir el millor vi del món.



Aquesta història no és del tot real, però potser algun dia la llum s'utilitzi, no per viatjar a la seva velocitat com moltes pel·lícules de ciència ficció ensenyen sinó per comunicar-se per l'espai que almenys sembla més creïble.