Acuso a la ràbia

De tots els sentiments el més rebel,
sinó corc de cors coratjosos,
explosiu de violència i enemistat.

Aquesta és la ràbia que s'expandeix
per sobre l'escorça dels ossos
i esquitxa fredament la meva pell.

Que del dolor i la impotència és fidel.
Força que força ardent com foc
capaç de cremar qualsevol amistat.

Acuso a la ràbia que tant menteix,
dels records tant sols mostra trossos!
I m'allunya d'aquell cabell tant bell.

Quan entendré que sinó puc, no puc.
I que si tu no ho vols, no es pot.
I en pensar-ho, torna l'esgarrifança.

La meva ràbia et va intentar robar
els teus llavis i els teus ulls grossos,
en comptes de comprar-te'ls amb paraules.

I ara els teus somriures que sempre duc
són l'àcid fet d'errors que em fon
tota la meva inútil perseverança.

I acuso a la ràbia de voler viatjar
fins als pensaments més feliços
i prendre'm les nostres mirades i faules.

Quan entendré que sinó puc, no puc.
I que si tu no ho vols, no es pot!
I en mirar-te trobo una nova esperança.