El millor dia de les vacances

Un relat de: ultrasonica
Dues boles, cafè i xocolata per al pare, i un de vainilla i llet merengada, sense cucurutxo per a la mare. A en Joan sempre li agradava quan li encarregaven sortir a comprar les postres a l’estiu. Des que tenia 7 anys baixava al carrer després de dinar, amb les monedes a la mà, molles de suor per la calor i per la força amb que les agafava tancant el puny. Era una gran responsabilitat.

El camí de casa a la gelateria era curt però enrevessat, a través de carrerons estrets i peatonals, plens de gent fent el vermut i gossos petits que bordaven nerviosos en veure’l passar tan ràpid amb el patinet. Quan ja gairebé hi era, en Max va frenar la mountain bike davant seu amb una derrapada, fardant i quasi fent-lo anar a terra. No era la primera vegada que el seu amic li feia aquesta brometa, la crosta al genoll de la darrera topada encara no li havia caigut.

“A veure qui arriba abans al moll!” el va reptar en Max, i va arrencar a pedalar abans que tingués temps de respondre. Però aquesta vegada el patinet d’en Joan volava, i per l’aire el camí sempre és molt més curt. Li va treure ben bé tres segons d’avantatge i mentre saborejava la seva primera victòria davant del nen que sovint li deia “peque”, en Joan va veure de cua d’ull la Sara al moll. “Segur que estarà impressionada!” va somriure amb satisfacció i un xic de vergonya.

Però la Sara no l’havia vist, estava entretinguda seguint els salts dels nois que es tiraven a l’aigua des de la punta de l’espigó. Eren tots més grans i molt alts, fins i tot més que en Max. Saltaven de cap i fent bombes i no semblaven tenir cap por dels colls trencats i les cadires de rodes dels que sempre l’advertia el pare.

Veient la cara d’en Max que esbufegava derrotat i amb prou feines podia aguantar la bicicleta enorme que havia heretat del seu germà, en Joan es va animar i va córrer cap a l’espigó, deixant a terra el patinet i estirant per sobre el cap la samarreta. Traient la punta dels dits del peu sobre la vora del moll i mirant a baix cap a l’aigua va pensar que com a mínim hi havia 100 metres, o potser 500. No en sabia gaire de mesurar, però allò era molt alt, com el balcó de casa a la ciutat, el 2n A del número 37.

Els ulls li van anar de l’aigua, que al fons ja no semblava blava i resplendent com a l’horitzó sinó fosca i sense fons, cap a la Sara que, encara asseguda en un banc de l’espigó, ara el mirava a ell encuriosida. La va veure somrient i parlant amb les amigues, mirant cap a ell i fent cara de preguntar-se si s’atreviria. Amb aquesta mica d’empenta i sense pensar-hi gaire més, els seus peus es van enlairar del terra i l’aigua cada vegada era més a prop.

Llavors en Joan era un dofí, com els que havien vist a Marineland feia dos anys a l’excursió de l’escola, entrant de cap a l’aigua i, abans de desaparèixer cap al fons, bellugant la cua amb estil. Sorprès i alleujat de sentir que encara podia moure les cames va pujar de nou a l’espigó, l’aigua regalimant-li dels cabells i del banyador.

Mentre posava la mà a la butxaca per veure si encara hi tenia les monedes per als gelats, la Sara se li va acostar i va dirigir-li una frase per primer cop. Amb el xoc de veure-la tant a prop i les orelles encara plenes d’aigua en Joan amb prou feines la va sentir.

“M’agrada el teu patinet.”.

“Vola”, li va dir ell, i no li va costar gens convèncer-la per a que hi pugés darrera seu.

Un cop més el patinet es va enlairar sense ales. “Deu ser el meu dia de sort” va pensar en Joan mentre els portava damunt els pocs núvols que hi havia, sobrevolant la costa, travessant el poble que es veia petit i molt lluny. Amb l’emoció de sentir les mans d’ella agafant-lo per la cintura, fins i tot va oblidar-se de mirar cap avall quan passaven sobre la platja on havia sentit dir al seu cosí gran que la gent es banyava despullada.

Al darrera la Sara xisclava de felicitat i gairebé perd una xancleta de tan ràpid que volaven. L’agafava cada vegada més fort i en Joan va pensar en aquell dia de l’any passat a la festa major en que va haver de tornar a casa a les deu tocades perquè el pare deia que encara era petit. En Max s’havia quedat fins més tard i havia compartit un cotó de sucre amb la Sara darrera la barraca de tir. Li va explicar a en Joan que ella li havia fet un petó.

Ella era més gran que ell i una mica més alta, però sempre portava aquests vestits estampats de colors com el que ara li voleiava al vent, i a ell li agradava, i estava segur que el seu amic s’ho havia inventat per fer-li rabieta. Aquest any si que s’havia quedat a la festa major fins a la mitjanit, per veure els petards, i la Sara havia passat tota la nit amb les amigues, ni tan sols havia mirat en Max (ni en Joan) de lluny.

La va portar al lloc màgic on el portava l’àvia de passeig els diumenges, al final del penya-segat on s’acabava el poble i la terra i començava el mar, que allà sempre semblava furiós i amenaçador, trencant contra les roques. Li va ensenyar la pedra esculpida amb els noms de tres nois que van sortir una tarda amb barca i mai van tornar, feia temps, quan ells ni tan sols havien nascut. L’àvia deia que tot el poble els havia estat buscant, al mar i a les platges del voltant, però que només havia aparegut la seva barca, buida, allà on eren ara.

La Sara semblava impressionada per la història però no tenia por de les onades, encara que fessin tant de soroll i tanta escuma. De la bossa que sempre portava, va treure’n una petxina enorme i va posar-li a les mans. “Escolta”, va dir-li. En Joan se la va acostar a la orella i va sentir com li explicava tots els secrets del mar, i on anaven els que mai tornaven, els desapareguts. Llavors ell ja no tenia por mentre la Sara li agafava la mà i li premia fort. “Les onades ja no fan tant soroll” pensava.

Les gavines cantaven aquella cançó dels Beatles que li agradava tant a la mare. A en Joan li va semblar extrany que els ocells sabessin anglès però, tot era tant especial aquell dia! Es va adonar que ja s’acabava, que el sol s’estava ponent, enfonsant-se dins del mar. Era molt tard i els gelats ja s’haurien desfet, però no li feia res que els pares el renyessin quan tornés a casa.

Mentre ell comptava dues llunes als ulls de la Sara, ella li va fer un petó a la galta i estirant-lo de la mà li va ensenyar a caçar sargantanes, “abans que creixin i siguin cocodrils”, va dir. “Ha estat el millor dia de les vacances” pensava mentre la veia riure amb una cua de sargantana a la mà, i el motor del cotxe parava i sentia de lluny la veu dels pares. “Què fem amb el nen?” “Deixa’l dormir, no ha parat quiet en tot l’estiu, i demà comença les classes.”

Comentaris

  • Premi Arc Catarsi[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 14-08-2011

    Us convidem a participar en el concurs de relats de terror, fantasia i ciència ficció de l'Associació Arc. El tema del mes d'aogst és l'escalfament global.

    http://associaciorelataires.com/2011/02/18/noves-bases-del-concurs-arc-catarsi-2011-relats-de-ciencia-ficcio-fantasia-i-terror-valides-a-partir-de-marc-de-2011-inclos/

  • Gràcies![Ofensiu]
    ultrasonica | 13-08-2011

    Gràcies Aleix, ja fa temps que hi donava voltes i finalment m'he atrevit a penjar alguna cosa.

    El teu comentari (el primer!) em dona molts ànims!

    Ens seguim.

    Anna

  • Els colors de l'estiu[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-08-2011 | Valoració: 10

    Caram, quin relat més estiuenc, refrescant i ben narrat! Ideal per aquestes dates. Tots els colors de l'estiu es barregen amb bona olor, amb regust de sal i la força de la fantasia d'un somni de joventut. Bon ritme, bones descripcions, modernitat i retorn a uns temps que molts hem viscut i ens has transmès amb delicadesa i alegria alhora. Una forta abraçada i benvinguda!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

ultrasonica

2 Relats

3 Comentaris

1525 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00