El meu Paradís particular

Hi ha qui diu que quan marxem d’aquest món podem anar a parar al Paradís. Normalment, el relacionem amb la religió, però a mi no m’ha fet falta marxar d’aquest món ni creure en cap Déu per saber com s’està en aquest meravellós lloc. Conec una manera d’arribar-hi, d’experimentar la joia que s’hi respira, de veure-ho tot ple de colors, on l’aire és pur i fresc, on hi ha una llum més gran que el sol que m’invita a pensar que estic submergida en la felicitat més absoluta. El meu Paradís no és ni molt proper ni molt llunyà, el puc trobar en qualsevol lloc, a qualsevol hora, de matí, de tarda, a mitja matinada, tant és l’hora que sigui. Hi arribo amb facilitat, però amb impaciència. El meu Paradís es troba on és ell, a qualsevol indret, a qualsevol moment, entre mil petons, on no hi ha lloc per penedir-se de res, on sentir-se més vius que mai, on tant ell com jo només volem una cosa: Seguir trobant el nostre Paradís particular, sentint-nos immortals i eterns.