El meu hortet

Són olors que s'embriaguen en als nassos eixerits,
són colors brillants que no tenen fi,
ja que els meus germans àngels,
els hi donaren tocs de llum i de gràcia .
res més que amor amb delit.

Mireu és el donzell que la treballa ,
ja se'n guanya un bon esbart,
doncs sembla a ser que en tindrà per recompensa,
tot allò que a desitjat, més la grandesa,
que dona el goig d'un racó benestant.

Que somiïn tots aquells indesitjables
resplendent crit de l'oblit,
d'ells la terra no els hi dona gràcia
gens de pau , gens d'esperit,
mai no seran mai.

Llombardes fredes, resplendent violeta
boletes verdes, fruit abundant,
arrels que alimenten a les mestresses.
Si reguéssim sense treva aigua galopant,
són esquerdes nues de felicitat .

La dolçor, virtut donada a l'òrgan més estrany,
es palpa es nota, t'en volta ,
aquests fruits són tant gegants,
que els déus baixin i les provin ,
no cal que hi doni voltes, ja sé el que em diran.

Eixes terres, sinònim d'humanitats passades,
renovades sempre any rera any,
d'elles s'en treu tresors en peça,
d'elles l'home presumeix de guany
mereixent la pena,
des de ponent fins a llevant.