"El mar", de John Banville (Bromera)

Un relat de: Ibn Ali al Kitabu

BANVILLE, John: El mar. Bromera, 2006. Premi Man Booker


L'autor

John Banville (Wexford, Irlanda, 1945) ha estat qualificat per George Steiner com l'escriptor en llengua anglesa més intel·ligent i d'estil més elegant, i per Martin Amis com un mestre, la prosa del qual és un delit constant.

És autor de les novel·les Llibre de l'evidència, Mefisto, Kepler i L'intocable, entre altres. Ha obtingut nombrosos guardons, com el James Tait Black Memorial Prize, el Guardian Fiction Prize i el Guiness Peat Aviation Award. Per la seva última obra, El mar, ha rebut el Premi Man Hughes & Hughes Irish Novel of the Year i el Man Booker 2005, el més important dels que es concedeixen en llengua anglesa.



La contraportada

Després de la mort de la seva esposa, Max Morden es retira a la costa irlandesa, al mateix poble on estiuejava durant la infantesa. Fuig així d'un present dolorós per a refugiar-se en un passat, també tràgic, que el va marcar per sempre.

La casa on s'hostatja Max, la mansió els Cedres, és la mateixa en què passaven les vacances els Grace, una família benestant que el va enlluernar cinquanta anys enrere. Myles i Chloe, els bessons Grace, es van fer amics de Max, i tots tres hi van descobrir la vida i l'amor, però també el dolor i la mort.

El mar, guanyadora del prestigiós Premi Man Booker 2005, és una novel·la sublim i commovedora que reflexiona sobre el pas del temps i sobre la mort, sobre la memòria i els records. La prosa minuciosa i polida de Banville crea un registre de sensacions i percepcions ple de detalls.

"Un estudi magistral del dolor, la memòria i l'amor recordat." (Professor John Sutherland, president del jurat del Premi Man Booker)



La meva lectura

Considero que El mar és una novel·la introspectiva en la qual el protagonista torna als seus orígens per enfrontar-se al passat. Per tant i fins aquí, potser el plantejament no ens resulta ni agosarat ni original.

Ara bé: quin és, aquest passat? Max (aquest és el nom del protagonista) ens agafa de la mà quan ell ja és gran i acaba de quedar-se vidu després d'un llarg any de conviure amb la dona i la seva malaltia. I sense deixar-nos marxar ens endinsa en els plecs de vegades alegres i la majoria de cops dolorosos, de la memòria. O de la senyora Memòria, com ell l'anomena.

La seva evocació contemplarà tres extensos espais temporals: el darrer any, dur i incomprensible, al costat de la muller ja ferida per la malaltia que se l'endurà; el record de la seva coneixença, de joves, i algunes anècdotes puntuals de la seva vida comú; i sobretot el reviscolament d'una etapa ben concreta de la seva infantesa.

Aquest darrer apartat és el que adquirirà puixança dins la seva ment, acompanyat de l'escenografia que envolta el Max quan se'ns explica la història. Perquè el protagonista no només tornarà mentalment i emocional al passat, sinó també físicament, tot instal·lant-se en una pensió que ell havia visitat d'infant, quan aleshores era la casa on vivien els seus amics d'estiueig. Passejant per les habitacions de la mansió, pel jardí, per la platja propera i el camí que el duu vers el poble, reconstruirà una època, uns mesos al costat de la família Grace i sobretot jugant amb els bessons Myles i Chloe, que l'hauran de marcar irremissiblement per a tota la vida.

Com he assenyalat a l'inici, El mar és una novel·la introspectiva al llarg de la qual el protagonista elabora un viatge d'autoconeixement i acceptació, i em cal afegir, a títol personal, que aquest tipus de novel·les sempre m'han agradat. Tanmateix, no és el cas que ens ocupa.

La història no m'ha atrapat. Ni tan sols quan l'evocació d'aquest passat d'infantesa, punt neuràlgic de la narració, comença a mostrar indicis dels tràgics esdeveniments que tindran lloc. Val a dir, això sí, que la lectura flueix amb una elegància descriptiva encomiable, i que la recreació de situacions, llocs i personatges és digna d'elogi. Suposo que no és en va que John Banville hagi obtingut, amb aquest llibre, el Premi Man Booker. Però el preciosisme estilístic, per a mi, no és una arma que funcioni de manera independent.

El mar, de John Banville, és un llibre que m'ha deixat relativament indiferent.

Llibre


Comentaris

  • Confessions d'un banvillòman[Ofensiu]
    Vladimir | 02-11-2009

    Per casualitat he ensopegat amb aquesta crítica, ben escrita i argumentada, però no volia deixar-la passar sense dir-hi la meva: em declaro un banvillòman des que vaig conèixer a aquest autor llegint "Imposturas", una novel·la que va ressenyar, desfent-se en elogis, el Vila-Matas en un article. D'ençà aquell dia he llegit tota l'obra publicada de Banville (en traducció o en anglès, si no estaven traduïdes), incloses les tres delicioses novel·les negres que ha publicat sota el pseudònim Benjamin Black. A mi sí que em meravella l'estil barroc, detallista, "artístic" de l'autor, els conflictes que presenten els personatges, sempre plantejats amb un refinat vel irònic. M'agrada com evita l'ús del tòpic, la intel·ligència amarada de poesia que destila la seva prosa, i em fascinen aquests narradors -sovint sarcàstics- sempre immersos en greus problemes vitals.

    És clar que algunes novel·les m'han agradat més que altres, i potser "El mar" no és la meva preferida, encara que a mi sí em va interessar de principi a fi, i em va deixar en la memòria algunes imatges inspiradíssimes (a més d'una trama intrigant!). Encara que reconec que jo vaig llegir el llibre ja posseït per la fascinació vers l'autor (i content de que hagués guanyat, per fi!, el premi Booker), i això pot ser perjudicial ja que és més difícil ser objectiu: potser si hagués estat la primera novel·la que hagués llegit d'ell no m'hauria semblat tan esplèndida, qui sap: són els inconvenients de ser admirador incondicional d'un autor...

    Pels qui encara no s'han introduït en el mon banvillià els recomanaria dues novel·les més "accessibles" que "El mar" o "Imposturas" (dues dues obres aquestes que no són pas de lectura fàcil): "El libro de las pruebas" i, sobretot, "El intocable" (en castellà a Anagrama i crec que també hi ha traducció al català de les dues). Els retrats d'un assassí i d'un traidor, respectivament.

    I perdona aquest llarg comentari... però ja he advertit que jo sóc un banvillòman, i compulsiu!

    Salutacions!
    Vladimir.

  • Estic d'acord [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 21-02-2008

    Hi han llibres que per més que tinguin tots els guardons del món no aporten res. Com dius tu el preciosisme estilístic ha d'anar acompanyat de quel com a aportar al lector.

    i David si!!! penja aquí una ressenya sobre Kwabata!

  • Llibre | 21-02-2008


    Ostres David! No saps com m'alegra llegir les teves paraules.

    Perquè quan una persona sent tants elogis per un llibre i un autor (llibre, per altra banda, guardonat amb un dels premis més prestigiosos en llengua anglesa), i en llegir la novel·la en qüestió es queda, com em va passar a mi, amb una reacció bàsicament d'indiferència davant la història... la veritat: et planteges si és que no ho has entès o si el propi sentit crític ha de créixer més.

    Gràcies per la lectura i el comentari.

    LLIBRE

    PS.- I et convido a penjar sota aquest nick alguna referència al voltant de La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata. Que sé que tens coses a dir.


  • Tot i que Banville[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 21-02-2008

    assegura que pateix molt escrivint, que per ell és gairebé traumàtic, crec que s tindria que esforçar-se una mica més.

    Hi han autors que, tot i una qualitat innegable, no aconsegueixen dir gran cosa al lector. Banville és un d'ells (en la meva modesta opinió).

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ibn Ali  al Kitabu

Ibn Ali al Kitabu

26 Relats

71 Comentaris

64868 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora.
Proverbi Hindú.

Quan un comença un llibre obre una porta a un món d'imaginació que ens pot dur des de l'aventura a la reflexió. Però hi ha quelcom més important amb els llibres: poder-los compartir.

Els àrabs defineixen el llibre com un jardí que es porta a la butxaca. Nosaltres pretenem treure de la nostra butxaca tots aquells llibres que ens han agradat i compartir-los amb vosaltres, penjant sota aquest pseudònim les ressenyes d'aquells que ens han impactat per un motiu o un altre.

Si algú està segur de conèixer la fi de les coses quan sols ha començat a iniciar-les o és un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà una persona desgraciada, doncs ha posat el ganivet en el cor de l'enigma.


Els llibres són el millor enigma que podem tenir a les nostres mans. Comença amb el seu títol i acaba amb l'última pàgina. Esperem que les nostres ressenyes us convidin a voler descobrir aquests enigmes per vosaltres mateixos.

I si voleu compartir els vostres enigmes amb nosaltres només heu d'enviar les vostres ressenyes a alicia141516@hotmail.com i les penjarem.



*Ali/Kitabu=Alícia Gataxica/Llibre