"El mar", de John Banville (Bromera)

BANVILLE, John: El mar. Bromera, 2006. Premi Man Booker


L'autor

John Banville (Wexford, Irlanda, 1945) ha estat qualificat per George Steiner com l'escriptor en llengua anglesa més intel·ligent i d'estil més elegant, i per Martin Amis com un mestre, la prosa del qual és un delit constant.

És autor de les novel·les Llibre de l'evidència, Mefisto, Kepler i L'intocable, entre altres. Ha obtingut nombrosos guardons, com el James Tait Black Memorial Prize, el Guardian Fiction Prize i el Guiness Peat Aviation Award. Per la seva última obra, El mar, ha rebut el Premi Man Hughes & Hughes Irish Novel of the Year i el Man Booker 2005, el més important dels que es concedeixen en llengua anglesa.



La contraportada

Després de la mort de la seva esposa, Max Morden es retira a la costa irlandesa, al mateix poble on estiuejava durant la infantesa. Fuig així d'un present dolorós per a refugiar-se en un passat, també tràgic, que el va marcar per sempre.

La casa on s'hostatja Max, la mansió els Cedres, és la mateixa en què passaven les vacances els Grace, una família benestant que el va enlluernar cinquanta anys enrere. Myles i Chloe, els bessons Grace, es van fer amics de Max, i tots tres hi van descobrir la vida i l'amor, però també el dolor i la mort.

El mar, guanyadora del prestigiós Premi Man Booker 2005, és una novel·la sublim i commovedora que reflexiona sobre el pas del temps i sobre la mort, sobre la memòria i els records. La prosa minuciosa i polida de Banville crea un registre de sensacions i percepcions ple de detalls.

"Un estudi magistral del dolor, la memòria i l'amor recordat." (Professor John Sutherland, president del jurat del Premi Man Booker)



La meva lectura

Considero que El mar és una novel·la introspectiva en la qual el protagonista torna als seus orígens per enfrontar-se al passat. Per tant i fins aquí, potser el plantejament no ens resulta ni agosarat ni original.

Ara bé: quin és, aquest passat? Max (aquest és el nom del protagonista) ens agafa de la mà quan ell ja és gran i acaba de quedar-se vidu després d'un llarg any de conviure amb la dona i la seva malaltia. I sense deixar-nos marxar ens endinsa en els plecs de vegades alegres i la majoria de cops dolorosos, de la memòria. O de la senyora Memòria, com ell l'anomena.

La seva evocació contemplarà tres extensos espais temporals: el darrer any, dur i incomprensible, al costat de la muller ja ferida per la malaltia que se l'endurà; el record de la seva coneixença, de joves, i algunes anècdotes puntuals de la seva vida comú; i sobretot el reviscolament d'una etapa ben concreta de la seva infantesa.

Aquest darrer apartat és el que adquirirà puixança dins la seva ment, acompanyat de l'escenografia que envolta el Max quan se'ns explica la història. Perquè el protagonista no només tornarà mentalment i emocional al passat, sinó també físicament, tot instal·lant-se en una pensió que ell havia visitat d'infant, quan aleshores era la casa on vivien els seus amics d'estiueig. Passejant per les habitacions de la mansió, pel jardí, per la platja propera i el camí que el duu vers el poble, reconstruirà una època, uns mesos al costat de la família Grace i sobretot jugant amb els bessons Myles i Chloe, que l'hauran de marcar irremissiblement per a tota la vida.

Com he assenyalat a l'inici, El mar és una novel·la introspectiva al llarg de la qual el protagonista elabora un viatge d'autoconeixement i acceptació, i em cal afegir, a títol personal, que aquest tipus de novel·les sempre m'han agradat. Tanmateix, no és el cas que ens ocupa.

La història no m'ha atrapat. Ni tan sols quan l'evocació d'aquest passat d'infantesa, punt neuràlgic de la narració, comença a mostrar indicis dels tràgics esdeveniments que tindran lloc. Val a dir, això sí, que la lectura flueix amb una elegància descriptiva encomiable, i que la recreació de situacions, llocs i personatges és digna d'elogi. Suposo que no és en va que John Banville hagi obtingut, amb aquest llibre, el Premi Man Booker. Però el preciosisme estilístic, per a mi, no és una arma que funcioni de manera independent.

El mar, de John Banville, és un llibre que m'ha deixat relativament indiferent.

Llibre