El llibre de la vida

-Mama, què et passa?

La pregunta em sobresalta. M'adono que m'estava adormint; asseguda a la cadira de la cuina, amb el cap recolzat sobre els braços encreuats damunt la taula. Per ganes em ficaria al llit. Però no puc. Les cames em fan figa... I aquest dolor lacerant... encara sort que m'ho he vist a venir a temps, i m'he pres un calmant ja fa estona...

-Què et passa, mama?
-Res, que no em trobo gaire bé, només.
-Per què? Què et fa mal?

Només té set anys. Però sempre li he respost tot, crec, i estic segura que recorda bé (doncs no fa tant), el dia que, entre intenses contraccions, vaig marxar cap a l'hospital per parir la seva germana, i ells es van quedar amb la iaia...

-Em fa mal una cosa que tu no tens...
(Faig un petit esforç per somriure. M'interroga amb la mirada...)
-Sí, ja saps, aquell lloc que tenim les dones per fer créixer els bebès...
-La vulva.
(Carai, els nens d'avui!)
-No ben bé, és més endins, els ovaris... o la matriu...
-I per què?
-Doncs perquè el cos de les dones, es prepara cada mes per iniciar un nou bebè, però si no se n'hi fa cap, tot s'ha de netejar, per poder tornar a començar... Llavors surt sang, i de vegades fa una mica de mal...
-Ah!, així no és res greu, no?
-No, no és res greu, tot això és normal, és molest, però és normal...
-Ah!, val...

Se'n torna a jugar, alleujat. Ja està, em dono per pagada. Almenys, el mal tràngol d'avui, ha tingut una utilitat pràctica; ha resultat educatiu.

I aquest fet quotidià em porta a la reflexió:
De quina manera tan senzilla, li he escrit una línia més al llibre de la vida.