EL LLEGAT DE LES FORMIGUES

Un vell seia en un tamboret plegable a la vora del camí. Jo havia sortit a donar un tomb sense saber massa on dirigir-me. Darrerament la vida em semblava un sense sentit i la casa em queia a sobre. Però, en acostar-m'hi, em va cridar l'atenció la posició de l'home; el cos tot tirat endavant i la mirada fixa a terra. Duia una gorra de visera amb unes lletres de propaganda de materials de construcció i, recolzat a les seves cames, hi reposava un bastó. Vaig tenir un mal pressentiment i vaig dubtar de si fer veure que no l'havia vist. Però, finalment, m'hi vaig acostar, recelós.
―Bon dia ―vaig dirigir-me a ell, pendent de si responia.
L'home, sorprès, alçà el cap i es va treure la gorra.
―Ah, bon dia. No l'havia vist.
Duia barba de tres dies i vestia una camisa de quadrets mal cordada i uns pantalons desgastats.
―Prenent la fresca, de bon matí? ―vaig dir per dir.
―No. Donant menjar a les formigues ―em va respondre amb cara d'estranyesa, com si allò fos del tot evident.
Aleshores em vaig adonar que als seus peus hi havia un formiguer i que l'home sostenia un parell d'espigues a les seves mans que anava desgranant lentament i deixava, un per un, els grans de blat al costat del cau.
―Deuen estar contentes.
―No ho sé. Són discretes, sap. Vol ajudar-me?
Em va semblar una idea absurda. Anava a dir-li que tenia pressa, que m'esperaven, tot i que jo sabia que això no era cert. Ja feia temps que ningú em trobava a faltar.
―Arrenqui un grapat d'espigues del camp, que a mi em costa aixecar-me ―va manar-me abans que jo pogués formular cap excusa.
Saltant un petit marge vaig arrencar mitja dotzena d'espigues granades. I vaig tornar vora el vell.
―Jo els hi trec la clofolla. Encara que a elles, tan els fa, no es pensi.
Vaig cercar una pedra i la vaig fer rodolar fins al costat de l'home. M'hi vaig asseure i vaig agafar la primera espiga.
―No els hi posi les granes massa juntes. Entre elles s'atabalen i es molesten unes a les altres per arrossegar-les dins el cau. Millor així, espargides. No pateixi, són espavilades i les troben ràpid.
―I ve cada dia, a donar-los de menjar? ―vaig fer concentrat-me en la feina.
―Quan fa bo. A l'hivern no surten gaire.
L'home tenia els dits engarrotats i poc destres, amb els que trigava una eternitat a pelar cada gra de blat.
―Per què ho feu?
―Per què faig què?
―Per què doneu de menjar a les formigues?
Em va mirar sorprès, com si mai s'hagués fet aquella pregunta.
―Creu que faig mal fet?
―Jo no he dit això.
―Però ho creu, oi? Creu que les mimo massa. ―Va quedar pensatiu―: Vinc una estona cada matí, així el dia no se'm fa tan llarg. I vol que li digui un secret? ―Em mirà amb complicitat―: Els hi parlo. Però no es pensi que estic boig, eh, que de moment Déu em conserva l'enteniment!
Vaig somriure.
―Em fan companyia. Això és tot.
―Viu sol?
Afirmà amb el cap mentre agafava una altra espiga de terra.
―El dia que jo em mori, creu que em trobaran a faltar?
―N'estic convençut.
―Però potser aleshores ja serà massa tard... hauran perdut l'instint de sobreviure.
―No s'hi capfiqui, home. Segur que elles l'aprecien.
―Són formigues. Insectes. No aprecien a ningú.
―Però a vostè li fa bé venir cada dia.
―Elles no ho saben.
Vaig espargir un grapat de grans de blat i les formigues es van abraonar de nou sobre l'aliment.
―Ho veu? ―va fer, assenyalant-les amb la barbeta―. Ja s'hi han acostumat i esperen que els caigui la grana del cel. No els hi he fet cap favor, jo! Però ara, com les puc deixar? Em necessiten.
―Tornarà, demà?
―Si no ho faig, qui en tindrà cura?
Els dos continuàrem desgranant, lentament, sense dir-nos res.
―Vós ho faríeu?
Vaig somriure amb aquella proposta descabellada. Però el vell no reia. Davant del meu silenci, i visiblement emocionat, em premé el braç amb força.
―No sap com li ho agraeixo. Les pobres... Després de tot, és culpa meva.
Vaig espolsar-me les mans de clofolles de blat per evitar allargar aquell moment. La mirada negada del vell m'incomodava.
―Jo hauria de marxar.
―I tant, feu, feu... no us vull entretenir més. ―L'home va tornar a la feina―: Jo acabo aquesta espiga i també aniré tirant.
Em vaig acomiadar i vaig marxar.
L'endemà al matí vaig tornar-hi però l'home no hi era. Ni a la tarda. Al cap d'un parell de dies encara no hi havia ni rastre del vell. I a mesura que passava la setmana, el neguit em corsecava. Em semblava una immensa bogeria haver rebut com a llegat d'un desconegut ser responsable del benestar d'un formiguer. No coneixia ni tan sols el nom del vell... Però la casa continuava caient-me a sobre.
Em vaig comprar un tamboret plegable i l'endemà em vaig llevar a l'alba. A aquella hora i per aquell camí no hi passava mai ningú. No em va ser difícil trobar el formiguer. Vaig arrencar algunes espigues del voral del camí i em vaig posar a desgranar-les. Les formigues van sortir precipitant-se sobre els grans de blat.
―Au va, petites, no patiu. Ja he tornat.