El gos de porcellana

Un relat de: Manuel Gil Fiestas

Des de la cambra que em feia d´estudi sentí remugar la meva dona. Li vaig
preguntar si volia res i em respongué que no, que estava parlant amb el canari. Ho feia moltes vegades la meva companya, això d´adreçar paraules als animals que havia a la casa. Ara només teníem l´ocell, i la meva consort monologava amb ell com ho faria amb una persona. Mentre posava aigua i menjar a l´au, no parava de dedicar-li mots com "què bonic que ets! Ara et netejaré la gàbia, i et posaré el menjar que tant t´agrada, i veuràs què bé t'hi trobaràs". El canari, mentre ella li prodigava totes aquestes atencions, voleiava per dins de la seva presó, i s´enfilava a les canyes i colpejava amb les ales els ferros de la garjola. Sempre semblava que estigués content, i ignorava, com nosaltres, el trist final que l´estava reservat.
En el moments dels fets que he començat a explicar, a casa solament teníem un animal , el canari esmentat. I guarnint un racó de la sala d´estar hi reposava, i mai més ben dit, un gran gos de porcellana, un dàlmata preciós que semblava de debò. Alguna vegada havíem tingut una cadernera i peixos. Era bonic escoltar el refilar de l´ocell, un prodigi de notes que emplenaven la casa i contrarestaven els sorolls del cotxes que circulaven per sota de les finestres del nostre tercer pis. També era molt relaxant contemplar els peixos multicolors anar d´un cantó a l´altra de l´acuari on els teníem, i guaitar les bombolles que sortien del tub d´oxigen, i les pedres i guarniments del fons de l´habitacle de vidre. Malauradament, la cadernera s´escapà en un descuit meu en obrir la porta de la gàbia; i els peixos s´anaren morint un darrera l´altra, com si els hagués atacat una epidèmia. Llavors compràrem el canari que teníem ara, un au de color groc llimona, d´una lluentor tan forta que semblava fosforescent. El seu cant, encara superior als ocells que havíem tingut abans, entusiasmava la meva dona, i això feu que sentís per ell un afecte especial.
Un dissabte del mes de juliol vaig despertar-me prop de les set del matí. La meva dona no era al llit, i tampoc la sentia moure´s fent alguna feina. Em vaig llevar per veure on era. "Segur que tenia molta calor i estarà asseguda prop de la finestra, observant el moviment de la gent pel carrer a aquella hora tan matinera", vaig pensà. Em sorprengué veure-la asseguda en una cadira de la saleta, i m´alarmà l´expressió de la seva cara, seriosa, greu, com si estigués absent. Quan m´ajupí al seu costat se n´adonà de la meva presencia. "Et passa res?", vaig preguntar-li, inquiet per la seva estranya actitud. Em mirà amb ulls temorencs, i després d´uns segons assenyalà cap on era el gos de porcellana. "El canari", digué, amb un fil de veu. Llavors em vaig fixar que l´ocell estava caigut sobre les rajoles, al costat del dàlmata de pedra. L´au estava quieta, caiguda de cantó, i plena de sang. Vaig agafà l´ocell amb molta cura, però les meves precaucions eren inútils, perquè el canari estava mort. La meva dona em fitava d´una manera especial. En veure que solament dedicava la meva atenció a l´ocell, digué, en un to de veu en el que es traslluïa la por que sentia: "Mira el morro del gos". Vaig fer el que em deia, i de seguida vaig comprendre l´astorament i l´angoixa de la meva muller. El gos de porcellana tenia el morro tacat de sang. La meva companya era bastant supersticiosa, una mica massa crèdula en les histories de parapsicologia i de fets sobrenaturals. Moltes vegades, quan parlava d´aquests temes amb mi, em renyava pel meu escepticisme i incredulitat. Per a ella, el moviment sobtat d´un quadre, un soroll de passos a la nit en un lloc on se suponia que estàvem tots dos sols, i altres incidències semblants, tenien un component misteriós que la colpia i amoïnava. Jo, en aquests casos, m´esforçava a intentar convèncer-la que en tota acció, per estranya que semblés, podíem trobar una explicació racional, encara que de vegades havia coses difícils d´entendre. Malgrat les meves paraules, ella seguia pensant que en la vida hi ha moltes coses misterioses, sobrenaturals i oscures, i quan la meva dona s´entestava en aquest argument no hi havia manera de treure-li del cap. Sabent els temors que la posseïen quan s´esdeveniem coses d´ aquesta mena, no em va ser difícil imaginar el sotrac que devia haver rebut la meva crèdula consort en veure l´escena d´aquell dia: El canari, mort als peus del gos de porcellana, lluny de la seva gàbia, i el morro del dàlmata tacat de sang. Tots aquests elements eren suficients per fer pensar a la meva muller que, per causa d´un d´aquells misteris en els que ella hi creia, en aquella cambra s´havia desfermat una tragèdia de difícil explicació, però en la qual havia pres part com a protagonista el gos estàtic i el malaurat canari. Vaig intentar animar-la, i li digué que trobaríem una resposta lògica a allò que havia passat. " És una llàstima que hagi mort el canari, estimada; però ja en comprarem un altre...", li digué. "Ai, Jaume, no sé pas què pensar, no sé pas què pensar...", repetia ella, encara una mica desconcertada. S´estigué asseguda tota l´estona, mentre jo intentava esbrinar el que havia pogut ocórrer. A l´altra costat de la cambra, on sempre havia estat el canari, la gàbia era a terra, i vaig veure que el clau de ganxo que servia per a mantenir-la penjada a la paret estava en posició invertida. El vaig redreçar, i en fer-ho, vaig comprovar que el forat del tac de la paret s´havia fet gran i el clau quedava fluix. Em distragué per un moment de les meves observacions el pas d´un camió pel carrer, just per sota de les finestres de la sala on estava fent les meves averiguacions. Tots els vidres trontollaren i semblà que s´anaven a trencar. De vegades, tota la casa tremolava, quan el trànsit era molt intens. Vaig prosseguir la meva exploració, una mica més enllà d´on era caiguda la gàbia. Al costat d´un moble havia una ploma i una mica de sang. Desprès de reflexionar una estona i d´ordenar les meves idees, vaig cridar la meva dona, que seguia amb les seves cabòries. La meva consort s´apropà, i restà quieta al meu costat. "Mira", digué jo. "Posa molta atenció i veuràs què fàcil ha estat endevinar el que ha passat". Li vaig estrènyer una mà, intentant infondre-li ànim, i vaig continuar, mentre senyalava el lloc on penjàvem la gàbia: "Aquest clau de ganxo s´ha afluixat, ho veus?. Ara posem la gàbia altra vegada...Així. Segurament que el mateix pes de la gàbia, o potser pels retrucs que ocasiona el trànsit del carrer, el clau s´ha capgirat, veus?, mira". Vaig invertir la posició del ganxo i la gàbia caigué. "Te n´adones? En caure, la porta de la gàbia s´ha obert i el canari, mig estabornit, ha agafat el vol. Fixa´t en això". Vaig senyalà el lloc on hi havia la ploma i la sang. "El pobre animal, en el seu vol, s´ha colpejat contra aquest moble i la sang indica que es feu una ferida. Encara, però, ferit i tot, tingué força per envolar-se novament. I llavors s´estavellà contra el morro del gos, i allà el malaurat canari quedà mort. La topada amb el gos de porcellana explica la presencia de sang en el musell del ca. Res d´anormal, com pots veure."
Després d´aquell desastrat episodi, i del meu raonament, la meva dona es tranquil·litzà, encara que se la notava un xic afectada per l´absència de l´ocell que tant havia estimat. Així que un dia vaig voler donar-li una sorpresa. A ca l´ocellaire vaig comprar un altre canari i una gàbia nova, perquè la que teníem, en caure, s´havía malmès. Quan em vaig presentar a casa amb l´au, l´alegria que demostrà la meva dona en veure el canari m´emocionà. Picà de mans, contenta, i em feu un petó. "Espero que refili tant bé com l´altra", digué, agafant la gàbia, mentre mirava embadalida el seu inquilí. "L´ocellaire m´ha dit que aquest canari es fill del que teníem abans. I ha afegit que és millor cantaire que el seu pare", vaig explicar. Vam entrar a la cambra d´estar, i en passar per davant del gos de porcellana, l´ocell es comportà de manera que ens sorprengué. Començà a voleiar per la gàbia, com si alguna cosa l´inquietés, i es llençà contra els ferros de la seva garjola, en direcció al gos, com si volés sortir de la seva presó. "S´ha espantat", vaig dir jo. "S´ha pensat que el gos era de debò i s´ha espantat". L´incident, però, per a la meva dona, tingué un significat distint del meu. L´expressió de la seva cara era la mateixa que el dia que morí l´anterior canari. El seu rostre reflectia por, i per això li vaig preguntar: "I ara què tens?". La meva companya deixà la gàbia damunt d´una tauleta. Després em mirà molt fixament, i digué: "Abans has dit que aquest canari és fill del que …del que vam tenir abans que aquest, oi?" "Si", vaig afirmar. Ella continuà: "I no endevines per què s´ha posat tan violent quan ha vist el gos?". "Violent?", vaig replicar. "Jo més aviat diria que s´ha espantat". "S´ha tornat agressiu!", s´entestà la meva dona. "S´ha enfurismat, volia sortir de la gàbia, què no ho has vist? Volia sortir de la gàbia, i et diré per què. Jo no sé explicar com s´esdevenen aquestes coses; però hi ha alguna raó sobrenatural en tot això". Vaig fer un gest d´empipament i de desencís, mentre deia: "Ja hi tornem a ser!" La meva consort no feu cas del meu disgust, i seguí endavant amb la seva teoria: "Estic segura que el canari, no sé per quin estrany misteri, ha reconegut l´assassí del seu pare, i ha volgut atacar-lo, i venjar aquella mort. Sí sí, ha estat això, encara que tu no t´ho creguis". Allò ja era massa, jo no estava disposat a escoltar més ximpleries. "¡Prou!", quasi vaig cridar, enèrgic. "No tornis a començar amb aquestes histories. Si creus que et sentiràs millor sense aquest dos "enemics" a casa, demà mateix tornaré el canari a la tenda on l´he comprat. O també podem alliberar-nos del gos, o potser encara serà millor fer-los fora a tots dos, que et sembla?" Aquesta vegada la meva dona em veié tant enrabiat, i la idea de perdre el canari li feia tan poca gràcia, que semblà conformar-se en deixar les coses com est
aven i intentar oblidar l´incident.
Els dies demostraren que l´ocellaire no m´havia enganyat. El canari refilava magistralment, i la meva muller estava encantada amb ell. Parlava amb l´au, tal com havia fet amb l´anterior. Mirava que mai li faltés menjar i aigua, i que la gàbia estigués ben neta. Tot semblava haver tornat a la normalitat, l´incident del hos i el canari ja semblava oblidat; fins que un dia... Mentre jo llegia una revista i ella es disposava a l´atenció diària del canari, s´adonà que l´ocell no tenia aigua, i el calaix del menjar estava completament buit. "Déu me!", exclamà. La vaig mirà, i va dir: "Ara recordo que fa dos dies que no l´he posat aigua ni escaiola. Aquell maldecap que no m´abandonat en tots aquests dies en té la culpa. I tu no te n´adones mai d´aquestes coses". No vaig contestar per no embolicar la troca. Ella afegí: "Porte´m un plat d´escaiola que hi ha sobre el prestatge, just a sobre d´on és el gos". Vaig agafar el plat de gra amb tant mala traça que em caigué gairebé tot el seu contingut. Recollí el que vaig poder i li vaig portar a la meva dona, que s´entretenía netejant la "caseta" de l´ocell i en demanar-li perdó pel descuit. Vaig voler dipositar el menjar de l´au dins de la gàbia, i en obrir la porta el canari s´escapà, feu una ziga-zaga i volà cap on era el gos de porcellana. Quasi amb fúria s´enganxà al morro del ca i picotejà el cap del dàlmata amb enèrgics cops de bec. Al principi vaig quedar un xic sorprès. Després vaig anar on era el canari i el vaig agafar sense dificultat. A la meva esposa se li havien acabat de cop les ganes de fer res. Es va deixar caure sobre el sofà, i hi restà abatuda i sense esma. Jo vaig dipositar el canari dins de la gàbia i després vaig anar a seure al costat d´ella. Vaig agafar les seves mans entre les meves, i digué: "Escolta´m. Sé el què estàs pensant. I et demano que rebutgis totes les coses rares que s´amunteguen en el teu caparró. Reconec que de la manera que han ocorregut últimament les coses amb l´ocell i el gos es pot pensar que intervenen forces que escapen a qualsevol explicació lògica. Però no és així. Les persones ens diferenciem dels animals en què posseïm la facultat de reflexionar. Utilitzem-la, aquesta facultat. Pensem. I llavors acceptarem que solament la casualitat ha fet que allò que pot explicar-se ben senzillament sembli envoltat de misteri i de màgia. Em segueixes?" Per tota resposta, la meva dona murmurà: " Has vist amb quina feresa l´atacava?" "No, escolta´m", vaig fer jo, amb vehemència. "Pensa-hi una mica. Fixa´t hi bé. Quan m´has dit que et portés l´escaiola, acabaves de dir que per causa del teu mal de cap feia un parell de dies que no li havies posat aigua ni menjar al canari. Es a dir, que l´animal tenia gana. Feia moltes hores que no menjava, i tenia fam. Quan he agafat el plat d´escaiola de sobre el prestatge on era, m´ha caigut, i molts grans han quedat damunt del gos, el qual està just a sota del prestatge on era el plat. He agafat el canari en el moment que picotejava el morro del dàlmata, i me n´he adonat que el gos tenia grans d´escaiola al cim, encara pots veure´ns uns quants si vols. Quan has obert la porta de la gàbia el canari ha escapat, la qual cosa no és gens rara en els ocells, si no vas en compte, i més si encara no estan adaptats al seu nou hàbitat. Quan s´ha sentit lliure s´ha adreçat on ha vist menjar, és a dir, damunt del gos. Com que feia hores que no menjava, quan ha pogut fer-ho ha demostrat que tenia gana, i aquesta és la "feresa" que tu has vist, la fam que tenia. I això ha estat tot. Pensar qualsevol altre cosa misteriosa i inexplicable és absurd, no et sembla?" La meva dona s´encollí d´espatlles i no digué res. No se la veia molt convençuda. Veient la prostració de la meva muller, vaig proposar-li desfer-nos del gos i acabar amb aquell maleït afer. "Tu creus que serà una bona solució?", preguntà ella. "Sí sí, està decidit!, vaig dir jo. "S´han acabat els maldecaps per causa del gos". Em vaig aixecar i em vaig apropar al silenciós i passiu dàlmata Les espicassades del canari havien arrencat part de la porcellana del morro, i un ull estava mig foradat. "Decidit", repetí, mentre agafava la figura. "El deixaré al costat del contenidor. Potser algú se l´emportarà". Em sabia greu desprendre´m d´aquella magnífica peça de porcellana. Tant la postura de l´animal com l´acabat i el material eren esplèndids, inclòs feia goig ara que havia quedat una mica espatllat pel bec del canari. I a més a més em sabia greu desfer-me´n d´ell per les ximpleries imaginades per la meva dona. Però encara que em desprenia del dàlmata a contracor, no volia tornar-me enrera, perquè si el deixava a casa seria motiu de malsons per la meva companya, i ella i jo ens enganxaríem en més d´una discussió. Era millor acabar d´una vegada amb aquell problema. Sortí del pis cap el carrer amb el gos de porcellana sota el braç. Quan, passats uns minuts, vaig tornar a casa, la meva dona es quedà mirant la sang de la mà que jo intentava tapar amb el mocador. Amb els ulls oberts, espantada, senyalà la mà i digué: " Et juro que quan has marxat amb el gos he pensat que et podia passar una cosa així. T´ho juro! He pensat: Ara aquest gossot és capaç de mossegar-lo. I ho ha fet, Déu meu, ho ha fet!" "No diguis més bajanades, dona, ja n´estic tip d´això! Com vols que em mossegui un gos de pedra? El que ha passat és que he ensopegat amb un esglaó de l´escala, i quasi he caigut. I no he pogut evitar que el gos es colpegés contra la paret, i s´ha trencat. Llavors m´he fet un tall a la mà amb el cantell de porcellana. Però no ha estat res. Amb una mica d´aigua i sabò en faré prou". La meva consort escoltà l´explicació sense fer cap ganyota ni cap comentari. Solament es passà una mà per la cara, com si estigués cansada. La seva confusió era ben palesa. Mentrestant, en la gàbia, el canari refilava tranquil. fent saltirons en les canyes travesseres del seu hàbitat. Semblava content.



Comentaris

  • RENOI![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 26-05-2007 | Valoració: 8

    QUIN PATIMENT AMB AQUESTA FIGURA DE GOS. JO L'HAURIA FET FORA DE CASA ABANS DE PASSAR RES MÉS, ES COM UN MAL SON. UN GUIÓ DE PELICULA DE POR!

  • Tot és possible[Ofensiu]
    Llum d'Estels | 27-03-2006 | Valoració: 8

    Qui té raó? L'home assenyat o la dòna somniadora? Dues realitats que conviuen tot i ser oposades.
    M'ha agradat aquesta ambigüitat que es manté fins el final i que deixa obertes les dues linies argumentals. Crec que el relat enseguida adsorveix l'atenció i et crida la curiositat per saber cap a on et portarà. Al final s'espera un desenllaç que decanti la balança, però finalment queda obert al 50 per cent. A gust del consumidor.
    Esclar que... qui som nosaltres per tenir resposta a tot?

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    NEULA | 23-07-2005

    el joc de dues lectures d'un fet,la esoterica i la lògica, dues mirades que semblen contradictòries però potser no ho son. Els gossos de porcelan no mosseguen oi?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Manuel Gil Fiestas

3 Relats

8 Comentaris

10946 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Últims relats de l'autor