L'accident

Un relat de: Manuel Gil Fiestas

Aquell dissabte el senyor Munné i la seva dona s´havien quedat a Barcelona. Des que el fill, en Jordi, se n´havia anat a París a passar un mes a casa d´un amic, per tal de practicar la llengua francesa, eren moltes les setmanes que romanien a la Ciutat Contal, en lloc d´anar a la masia de la Cellera, com feien sempre que podíen estar els tres plegats.
El senyor Munné estava llegint el diari quan sonà el telèfon. Fou ell mateix qui contestà la trucada.
-Sí, mani´m.
En escoltar la veu que li parlava, el seu rostre s´animà, i tombant el cap en direcció on es trobava la seva muller, digué, content:
-És el noi!
Sí, era en Jordi. El noi havia aprofitat que un altre amic sortia de Paris cap a Girona, i havia viatjat amb ell fins aquella ciutat. Després havia agafat el cotxe de línia que feia la ruta Girona-Olot, que el portà fins la Cellera, pensant que els seus pares serien allà. No els volgué telefonar avisant-los de la seva arribada perquè volia donar-los una sorpresa. En veure que no habíen anat, els trucava per saber si baixava ell a Barcelona o pujaven ells a la Cellera.
-Com estàs, fill? Qui anava a pensar que venies! Quants dies t´hi estaràs..? Escolta´m, ara mateix sortim la mare i jo cap a la Cellera. Solament ens aturarem a la fleca d´Hostaltic i de seguida serem al teu costat. Una abraçada, fill. Es posa la mare. Adéu.
Mentre la senyora Munné parlava amb en Jordi, el seu marit anà a treure el cotxe del garatge i a preparar unes quantes coses per endur-se´n.
No trigaren a rodar per l´autopista, desitjosos d´abraçar l´únic fill que tenien, circumstància que el feia gaudir de tots els privilegis que solen atorgar-se als fills únics. El senyor Munné pitjava l´accelerador, sense fer massa cas dels senyals de trànsit ni de les recomanacions de la seva dona demanant-li prudència. Sortiren de l´autopista a Hostalric i pararen a la fleca on acostumaven a comprar el pa quan anaven a la Cellera. Molt aviat tornaven a estar rodant per la carretera, seguint el trencant que va d´Hostalric fins a Riudarenes. Ara el camí ja no era d´autopista, el senyor Munné no podia còrrer com ho havia fet fins llavors, i això l´empipava una mica, perquè es moria de ganes d´abraçar el seu noi.
Quan arribaren al final d´una recta i el senyor Munné aminorava la marxa per entrar en una corba molt tancada, els semblà veure alguna cosa a la cuneta, en un lloc on hi havia moltes bardisses. Quan estigueren ben aprop veieren una roda de moto sobresortint d´entre les herbes. La senyora Munné demanà al seu marit que s´aturés per si havia algún ferit que podia necessitar ajuda, però l´home no li feu cas.
_Pot ésser un parany per atracar-nos- digué, per justificar-se- En aquests temps no te´n pots fiar...
No trigaren en arribar a la Cellera, i quan es disposaven a entrar a la casa un veí que estava regant el seu jardí els saludà i els digué..
-Ep, família... Qué no heu vist el vostre fill? Fa força estona que ha agafat la moto i ha dit que anava a esperar-vos a Hostalric. Volia donar-vos una sorpresa...
Els Munné, en escoltar les paraules del veí, notaren que una esgarrifança travessava els seus cossos. Tots dos pensaren el mateix: "La moto de la cuneta!" Ràpidament, sense dir res, i davant de la sorpresa de l´home que els havia donat la notícia, pujaren altra vegada al cotxe i començaren a desfer el camí que feia poc havien recorregut. La senyora Munné, entre sanglots, feia un retret al seu marit. "No vas voler parar... Y era el nostre fill..."
El camí sinuós no permetia còrrer com ells haurien volgut. Quan arribaren al lloc on havien vist la roda de la moto no hi havia ningú. Solament senyals de frenades en l´ asfalt, herbes aixafades i... la moto. En veure-la, els Munné es miraren, i una lluïssor d´esperança aparegué en els seus ulls. Aquella moto no era la de´n Jordi!
Un pagés que traballava el camp prop d´on eren ells s´apropà i els digué el que havia succeït.
-Corre massa aquest jovent... Una noieta venia molt ràpida per la recta, i en frenar per agafar el revolt s´ha estimbat. Un camioner se l´ha emportada a un lloc de socors... No semblava que les ferides fossin massa greus...
Tornaren a la Cellera esgotats anímicament. Se sentien moralment culpables per no haver-se aturar per tal d´ajudar l´accidentada. "Podia haver estat el nostre fill, Pere", recriminà la dona. El senyor Munné reconegué que havia actuat malament, i això el feia sentir-se culpable
Quan arribaren a la masia de la Cellera veieren la moto del fill aparcada al costat de la paret del jardí. Entraren a la casa molt seriosos. Quan en Jordi els veié anà a fer-los un petó.
_Hola, pares. Com esteu? Volia sortir a esperar-vos a la fleca d´Hostalric, però m´he entretingut amb uns amics... Però què us passa? Esteu bé? Sembla que feu mala cara...


Comentaris

  • TOTALMENT D'ACORD[Ofensiu]
    DOZOMITETSO | 29-03-2005 | Valoració: 10

    AMB VILELLA,
    VAIG A SEGIR LLEGIN-TE

  • NEGIT[Ofensiu]
    vilella | 31-01-2005 | Valoració: 10

    QUE M'HA A GRADAT
    està ben redactat.Manté l'interès finS al final.

l´Autor

Manuel Gil Fiestas

3 Relats

8 Comentaris

13291 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Últims relats de l'autor