El filòsof trist ocell

La gent deia que el filòsof se n'havia anat feia tretze anys del poble, però ningú no sabia ben bé perquè. Llavors, el filòsof vivia en una casa de fusta al cim del turó, envoltat d'arbres. Cultivava un hort i tenia gallines, d'on treia tot el menjar. Vivia sol i, segons deien, s'entretenia pensant.
Però el filòsof deia que no es mereixia aquest nom, perquè ell mai havia filosofat. Ell, simplement, pensava, ningú sap en què. Potser recordava coses? El filòsof m'havia dit, a mi, que havia fugit del món cansat de les barbaritats de l'home, que se sentia avergonyit de ser humà. Jo no sabia què dir. Deia que s'amagava de tot perquè sentia vergonya i llàstima de si mateix, i de tots nosaltres per ser humans, o alguna cosa així. Una vegada li vaig preguntar perquè tenia vergonya i que quines eren aquelles barbaritats, però només em va contestar una frase, que ja no recordo, o no vull recordar...
M'agradava parlar amb el filòsof, encara que fos poca estona. Em preguntava coses, i jo les hi contestava.
Jo, en aquell moment, el visitava sovint, perquè pensava que s'avorriria, allà, tot sol, i també perquè m'agradaven les seves gallines.
Un dia li vaig regalar un ànec per fer-li companyia, perquè va ser el dia que me'n vaig anar, per no tornar. Pensava que, sense mi, l'home es tancaria en ell mateix, i que no parlaria mai més amb ningú, ni faria res. Per això li vaig regalar l'ànec. No ho sé, potser se l'ha menjat. O potser s'entreté jugant amb ell. El que sí que em va sorprendre va ser com em va mirar quan li vaig dir que me n'anava per sempre d'aquelles terres. Va ser una mirada que em va comunicar moltes coses. I totes aquestes coses comunicaven una sola cosa.
Crec que el filòsof estava enamorat de mi. No sé què m'ho va fer pensar, però estic pràcticament segur que m'estimava. Crec que l'última mirada m'ho va confirmar. Quan li vaig dir, vaig notar com se li feia un buit en el pit, com se li enfonsava l'ànima. Va ser com si es morís, en aquell moment. Crec que quan me'n vaig anar encara no havia assimilat del tot la notícia, no havia estat encara capaç d'entendre. Entendre el que li esperava. Tenia la mirada com perduda, com ferida. Els ulls estaven com morts, oberts, però com morts. Sense veure res. I me'n vaig anar.
Durant el viatge pensava en el filòsof, i en altres coses. Però també en el filòsof. Fins que me'n vaig cansar. I un temps després em vaig morir.