El fill de la Lluna

Un relat de: sants78

EL FILL DE LA LLUNA

Nou mesos van ser necessaris per a arribar al clímax del dolor, llavors, una nit en què la llum de la lluna plena banyava els clars de la selva, va nàixer el fruit d'aquell dolor. L'habitual plor d'arribada al nostre món pareixia augurar que tot seria normal, però no va ser així. Sa mare no ho havia pogut veure encara, però sentia crits i exclamacions de sorpresa. Es va incorporar i va mirar el seu fill. El sacerdot el sostenia als seus braços.
-Que li passa al meu fill?
-Tranquil·la dona, el teu fill està en perfecte estat.
-Deixa que el prengui als meus braços.
-Abans he d'advertir-te d'una cosa, el teu fill no pertany a este món, és del món dels déus.
-Deixa que ho veja, vull agafar el meu fill, no m'importa que li passe.
El sacerdot va deixar que la dona vera el seu fill i esta va descobrir al fi la raó per la qual aquella part d'ella havia produït la sorpresa. El seu fill era dotat d'una bellesa sorprenent, els seus ulls eren foscos, com els dels seus mare, els seus cabells negres com havien sigut els dels seus pare, però no era això el que sorprenia. La seua pell no era com la de tots els altres, la seua pell era blanca, com el reflex que la lluna plena produïa a l'aigua.
-Però... com pot ser?
-Dona no t'estranyes, alegra't, perquè la lluna t'ha concedit el do de criar un fill seu, un déu, el déu Nagoy.
Els anys van passar i el xic va créixer com tots els altres. Va ser instruït en l'art de la guerra i en l'astronomia, per la que el xic va demostrar sempre un gran interés, al cap i a la fi ningú va deixar mai de recordar-li que en realitat ell era un fill de la lluna. Aquella aurèola que li rodejava des del seu naixement va ser creixent i aïllant-li dels seus companys. Per què havia de ser diferent?, la sang corria per les seues venes de la mateixa manera que corria per les venes de tots els altres, amava, odiava i sentia les mateixes inquietuds que qualsevol altre xic de setze anys. "La pell, maleïda pell" era el pensament que amb seguretat més vegades creuava la seua ment.
Un dia el gran sacerdot va reunir a tot el poble, tenia quelcom que comunicar-los.
-Germans, els esperits del bosc estan inquiets i parlen.
-Que et diuen? -va preguntar el xic.
-Diuen que prompte arribaran ací els teus germans, més éssers d'un altre món.
-És això cert germà sacerdot?
-Sí, a les meues oïdes ja han arribat els crits dels nostres enemics. Els teus germans vénen a recompensar-nos. Per haver-te atenció els eliminaran.
-Si això és cert hem de celebrar la seua arribada -va dir el cap del poblat.
D'esta manera tots van viure uns dies d'intenses celebracions davant de l'arribada dels déus, però sens dubte el més feliç de tots ells va ser Nagoy. Si era cert el que deien per fi podria conéixer als seus semblants.
Un matí un pescador que es dirigia al seu treball va veure com descendien per un tossal més fills de la lluna. Ràpidament va tornar al poblat i va comunicar la notícia de l'arribada dels hòmens lluna a tots. L'alegria es va apoderar del poblat, a la fi arribaven els seus déus protectors. Tots es van disposar a rebre'ls amb els màxims honors. I els hòmens lluna van arribar. Efectivament, la seua pell era com la de Nagoy, però no s'assemblaven en res més. Vestien de forma estranya i parlaven una altra llengua, incomprensible.
Els hòmens lluna van veure amb sorpresa la recepció del poblat i van instal·lar el seu campament a uns pocs metres. Els hòmens lluna portaven autentiques meravelles, que van regalar a la gent del poblat a canvi de menjar, quadrats màgics, que ensenyaven la pròpia imatge, aigües que treien els esperits malignes dels què les bevien. Prompte els fills de la lluna, veient com els tractava la gent del poblat van començar a sobrepassar-se, van abusar de les filles, van consumir les seues collites i van maltractar als que van voler protegir-se.
Realment Nagoy era germà d'aquells diables?, si no s'hagueren deixat influenciar pel més superficial no ho hagueren cregut, però la certesa que la pell de Nagoy era la mateixa que la dels dimonis blancs els va fer creure que també la seua sang era la mateixa, i que, encara que no ho pareguera, en algun lloc del seu cor s'amagava el mateix odi que tenien els altres fills de la lluna. Nagoy va ser expulsat del poblat, sent obligat a vagar per la selva, sense casa, sense mare ni pare, sense amics, a soles.
Els temps van canviar. A poc a poc se van anar instal·lant més europeus en aquelles fèrtils terres, a poc a poc els indis van morir, o van abandonar la selva per a instal·lar-se en les ciutats dels europeus, allò, en essència també significava morir, morir com a indis, morir com a poble. Però Nagoy va seguir en la selva, ell ja no pertanyia a cap poble, a cap raça. Era únic, ni europeu ni indi, el seu poble era la terra que xafava, l'única que mai el negaria com a fill, a qui ell tornaria amb seguretat més prompte o tard. I és que una mare patix nou mesos per a veure nàixer al seu fill, però la terra ha patit milions d'anys.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sants78

sants78

704 Relats

508 Comentaris

487996 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Colpejar un cop i un altre
fins trencar els vidres de la REALITAT.


agusgiralt@yahoo.es

[http://www.alliberantpoemes.blogspot.com]
[http://www.memoriadesants.blogspot.com]
[http://www.memoriadelpoblenou.blogspot.com]
[http://www.diesderauxa.blogspot.com]
[http://www.fotolog.com/psico2012]