El Duc-XX Capítol (Final) La immortalitat

Un relat de: AVERROIS
El cor li batega com si mil cavalls trotessin dins del seu pit. La boira és tan espessa que pot notar la seva fredor ficant-se al seu cos. S’agafa molt fort al calze perquè el protegeixi i té la sensació que els seus peus no toquen al terra, està flotant en mig d’un res espantós. Llavors tot es torna fosc, una negror infinita. No té ni fred ni calor com si al seu voltant no existís res. Vol cridar però no surt cap mot de la seva gola. Creu per un instant que la mort l’ha engolit i això és el que hi ha després, un res insondable, la carència de tot, i està disposat a resignar-se a morir. És llavors quan veu una petita llum que cada cop es va fent més grossa fins que una explosió el cega i poc després observa l’extraordinari naixement d’un univers. En un instant passa pels seus ulls tota una creació, estels, planetes, galàxies, cometes passen pel seu costat i cada cosa li parla sense paraules, li xiuxiueja dolçament sons que no entén però que fan que la seva ànima se senti alleugerida i una pau infinita l’omple de serenor. L’hi ha estat revelat que tots formem part d’aquest tot, d’aquest immortal tot i que les nostres vides tan sols són petits grans de sorra que formen un tot molt més complexa i que per uns instants entén perfectament. Llavors es mira el calze, que encara porta entre les seves mans, que comença a brillar...

Vaig despertar en mig dels meus companys, hi eren tots i em miraven neguitosos. Jo estava estirat al terra i el Duc m’aguantava el cap...
- Aziz, valguem Déu, per fi tornés en si, ens pensàvem que no reaccionaves.
- Què ha passat? Vaig dir sense saber a on era.
- Al passar la cisterna se t’ha enganxat un clau en la jaqueta i per poc t’ofegues, sort que l’Averrois ha tornat a buscar-te i el Duc t’ha reanimat. Li explica Don Nuño.
Jo em vaig mirar als altres, hi eren tots , Don Juliàn, Mudaffar i la resta. Em vaig mirar les mans i no hi duia res...
- I el calze? Vaig cridar mirant-me als companys que m’observaven estranyats.
- Quin calze amic meu? No tens cap calze. Em va contestar Don Nuño.
- I el pou, el laberint, la boira, el diable, no ho heu vist? Vaig dir desesperat.
- No ens hem mogut d’aquí esperant que et retornessis, tan sols hi ha aquesta porta. Em va contestar l’Averrois.
Llavors em vaig aixecar, la gran porta estava allí davant meu...
- Sabeu com obrir-la? Vaig demanar.
- No, ho hem buscat i no sabem com. Va contestar Don Fabián.
- Doncs introduint el pergamí a una ranura que hi ha al llindar de la mateixa.
Em van mirar incrèduls, llavors Don Juliàn va mirar el llindar i efectivament hi havia aquella ranura. Don Nuño va ficar el pergamí i la porta es va obrir. Tal com havia vist en la meva visió, Don Nuño es va meravellar de que la porta li tornés el pergamí amb el mapa del laberint i tots passarem al altre costat. Allí hi havia la plataforma rodona i el precipici circular. Quan fórem tots a dins, com ja sabia, es va tancar la porta i va desaparèixer.
La columna era al seu lloc i hi van introduir la clau de la mateixa manera que havia vist. Ràpidament vaig anar fins a Don Juliàn i el vaig apartar de la vora de la plataforma i així no va passar res quan tot va trontollar.
Però alguna cosa no anava bé, vaig mirar amunt i no es veia la Lluna ni els estels, i en lloc de baixar la plataforma cap al fons del pou, era el sostre el que començava a baixar i ens esclafaria. L’altre solució era llançar-se al pou que era la mort segura.
Llavors vaig recordar una part del missatge de la Fàtima... “La vida heu de llançar pel pou obscur per salvar-vos...”
- Ens hem de llançar al buit? Vaig cridar.
Els altres em van mirar estranyats, com si m’hagués begut l’enteniment...
- Creieu-me no hi ha altre solució, llancem-nos al pou! Tingueu fe! Una vident em va dir ben clar el que hauríem de fer, va dir “La vida heu de llançar pel pou obscur per salvar-vos...”
- És veritat el que us diu, creieu-lo. De totes maneres sinó ho fem morirem esclafats pel sostre, fem-li cas. Va cridar el Duc.
- Companys, si no en sortim d’aquesta penseu que heu estat uns bons amics. Crec que hem de saltar i que Déu ens acompanyi. Va exclamar amb benevolència Don Nuño.
Sense pensar-ho dues vegades tots ens llançarem al buit i la foscor ens va engolir. Semblava que el pou era sense fons i mirant al sostre vaig veure altre cop el firmament i la Lluna estava en el seu lloc però l’estel del Sud ja no hi era. Per un moment va semblar que tots estàvem flotant en mig del univers i dins nostre sentírem una veu dolça i relaxant...
“ Heu buscat el Sant Grial i aquí heu trobat el que significa, la immortalitat no és del cos, sinó del ànima. Tothom busca el seu Grial i tan sols el troba quan se n’adona de que cadascú és únic i és un tot amb els altres...Aneu i escampeu aquesta ensenyança, aneu i viviu en pau...”
En aquell moment varem saber que ens havíem de separar i acomiadar-nos. No calien paraules, fins hi tot el Mudaffar havia trobat el seu Grial i estava en pau amb ell mateix. Amb una mirada va haver-n’hi prou. A partir d’aquell moment seríem uns altres i intentaríem difondre la veritat. Una claror ens va enlluernar i com el que surt d’un somni, el Duc i jo ens varem trobar a les afores de Barcelona. Havíem tornar a casa.
Tot havia estat una meravellosa aventura, però no podíem dir la veritat, ningú ens creuria. Diguérem al Comte que al atacar-nos els pirates havíem perdut el pergamí i que com vem pogué vem tornar a casa. El Comte com que estava assabentat del atac no va sospitar res, tan sols va rondinar una mica per la mala sort que havíem tingut. Després com si res va fer una festa en el nostre honor.
Per altre banda i tal com havia dit el Duc, els meus quedaren lliures de anar a on volguessin, però si ens quedàvem ens donaria terres i diners tal com va prometre. Després de pensar-ho molt ens quedàrem en les terres que ens va donar a prop de Montblanc. Llavors tan sols quedava fer veure la veritat als altres...
L’Averrois amb la seva filosofia va alliçonar als seus, sobre la gran veritat que amagava la vida i en Mudaffar va estar sempre al seu costat per ajudar-lo. Vaig saber que els templers van tornar a Jerusalem per intentar que la ciutat Santa estigués en pau. El Duc ha estat el millor conseller del comte encaminant-lo cap a la pau. I jo he viatjat per tot el món cristià per intentar fer entendre el missatge que els vuit rebérem a Còrdova.
Després de predicar, demanar, suplicar, conversar i dialogar intentant fer veure la llum, me’n he adonat de que els homes encara tenim molt a aprendre per aconseguir el Sant Grial o el que és el mateix la immortalitat del ànima.

“Tothom busca el seu Grial i tan sols es troba quan se n’adona de que cadascú és únic i és un tot amb els altres...”



L’Aziz tanca el llibre que acaba de escriure. La resta de la seva vida l’ha passat intentant fer veure als homes que les enveges, els odis, no serveixen de res ja que som tots part d’un altre tot molt més important. Ara els seus dies s’acaben i en la seva cela mira, amb enyorança, el llibre de la seva aventura que resta a sobre la taula.
Es troba cansat i se sent defallir. Mentre escolta els últims batecs del seu cor veu que d’una de les parets, sense finestres que té la seva cela, apareix aquell calze que va tenir a les seves mans. L’agafa mentre un resplendor omple l’estança i es troba en mig del univers. Se sent lliure, ja no té cos, i totes les preguntes que ha fet en la seva vida ja no necessiten respostes.



FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370392 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!