El Duc- XVII Capítol (Entrada al laberint)

La sorpresa fa que un dels sicaris fereixi a Don Fabiàn, que anava el primer, abans de que pugi treure la seva espasa. Els altres reaccionen ràpidament i la lluita és aferrissada. El Duc i els templers demostren la seva habilitat en la lluita. En Mudaffar s’esmuny a dins la casa i al veure a l’Averrois indefens al fons de l’habitació va cap a ell amb un punyal a la mà. Quan estava ja a punt d’amenaçar-lo nota una punta de daga a un dels seus costats. És l’Aziz que l’obliga a recular fins a la paret. Pocs moments després els sicaris tenen les de perdre i s’escapen per la porta, carrer avall, abandonant al seu amo en mans de l’Aziz.
Els sicaris al sentir parlar els que han atacat han vist que eren cristians i ara corren a buscar als soldats, així es podran venjar d’ells i al mateix temps tindran alguna opció de salvar al seu amo.
- Hem de marxar ràpidament segur que avisaran a la guàrdia. Diu Don Fabiàn que està ferit lleument en un braç.
- Podràs continuar? Li demana Don Nuño.
- És una ferida lleu, no et preocupis, però que en farem d’aquest. Tot senyalant a Mudaffar.
- Jo el conec i sé que és vident, ens podria resultar d’ajut si ve amb nosaltres. Exclama l’Averrois.
- Però el missatge ho diu ben clar, set no vuit. Diu Don Rodrigo.
- No discutim més i emportem-nos-el. Contesta el Duc tot sortint per la porta.
Quan s’acosten a la entrada de la mesquita ja senten el soldats que pugen pel carrer que dona a la casa de l’Averrois.
Ell treu la clau, obre la porta de la mesquita i tan ràpid com poden entren.
- Segur que els sicaris al veure que no estem a casa de l’Averrois sabran que hem anat a la mesquita, oi que ho saben? Diu el Duc mentre agafa la daga de l’Aziz i li posa al coll al Mudaffar.
- Si que ho saben i segur que vindran cap aquí. Contesta tot tremolant.
Tots esperen els esdeveniments i no tarden en escoltar com els soldats s’apropen i empenyen la porta...
- La porta està tancada, per aquí no han entrar. Mireu les altres portes! I desperteu al iman perquè ens obri aquesta. Crida el que mana la guàrdia.
- Saps que hi venien a fer aquí? Demana a un del sicaris.
- No en tinc ni idea, tan sols he sentit que deien que volien anar a la mesquita. Li contesta intentant no descobrir-se.
- Estan totes tancades, segur que al veure que veníem han sortit corrents lluny d’aquí. Cal que despertem al iman? Contesta un dels soldats quan torna de revisar les portes.
- No, no, cal. Doneu l’alarma que els busquin per tot arreu, aquets infidels no poden escapar.
Passen uns minuts i la calma torna a mida que es van sentint les veus dels soldats que cada cop estan més lluny.
Llavors Don Nuño agafa una torxa que hi ha a la paret, mira el mapa i entre les palmeres troba la cisterna.
- I com hi entrarem a dins de la cisterna? Demana l’Aziz tot mirant l’obertura que sembla una gola de llop.
- Sé per a on hi ha una entrada que hi baixa. És la que fan servir per controlar el nivell. Respon l’Averrois tot acostant-se a la paret a on hi ha el minaret. Allí hi ha una porta, però està tancada.
- Si fem soroll segurament despertarem als guardadors de la mesquita, però sense clau no fem res. Comenta Don Nuño.
- No us preocupeu abans de ser templer havia estat, com us ho diria...un malfactor per dir-ho suaument - Diu Don Rodrigo tot fent-se pas cap a la porta – El que no sé és si encara me’n recordaré.
En pocs minuts el templer aconsegueix el seu propòsit i poden entrar a una habitació quadrada en la que hi ha una escala de pedra que s’enfonsa cap a la cisterna. A la paret hi ha un parell de torxes apagades i Don Nuño les encén i les dona a al Duc i a l’Averrois. Primer comença a baixar Don Nuño, després el segueix Don Rodrigo, l’Averrois, Don Fabián, Mudaffar que l’hi han lligat una corda al coll i l’Aziz porta l’altre cap, Don Juliàn i després per últim el Duc.
Quan arriba al final de l’escala, Don Nuño pot veure una cisterna quadrada que deu fer uns deu metres de costat. El sostre deu fer uns dos metres i pel que poden veure deu haver-hi sequera doncs l’escala que s’enfonsa dins de l’aigua i hi ha tres esglaons fora de la mateixa. A tot el voltant de la cisterna hi ha un passadís d’un mig metre a on es van posant tots una vegada arriben al final.
Amb la claror de totes les torxes la cisterna es veu en tota la seva immensitat. La humitat és fica al cos i una olor de terra mullada omple el recinte.
- Bé, ja som aquí i el pergamí diu que hem de seguir cap el Sud, però a on és el Sud, l’escala ha anat donant més d’una volta i no n’estic segur. Comenta Don Nuño.
- Feu servir la brúixola. Exclama l’Averrois.
Don Nuño la treu del morral i fa que senyali al Nord.
- La brúixola diu que hem de seguir per la paret del altre banda a on estem ara.
- Si, però per a on? No hi ha cap porta. Diu el Duc.
- Espereu, el missatge del pergamí deia que hauríem de trencar set segells, mireu a la paret. Exclama l’Averrois.
Al ser tan estret el passadís tan sols els que estan al seu costat poden veure el que senyala, ja que amb la humitat que hi ha, un mal pas i caurien al aigua de la cisterna. L’Averrois té al seu costat a Don Rodrigo i Don Fabián i poden veure que en la paret mig tapat pel florit hi ha una mena de rodona i dissimulat al bell mig de la mateixa un dibuix d’un calze.
- Això podria ser un dels segells, mireu a tot el voltant si n’hi ha més. Demana l’Averrois als altres que acompanyant als que tenen torxa examinen les parets.
No tarden gaire en trobar-ne la resta. Set segells idèntics repartits per les parets de la cisterna.
- I ara que farem amb aquets segells? Demana Don Rodrigo.
- Doncs trencar-los! Exclama el Duc mentre amb la punta del bastó dona un cop a un dels segells que es trenca com si fos de vidre.
Tots queden parats a veure que passa i un petit soroll com d’un xiulet cada vegada es fa més proper fins que per a on ha quedat el forat del segell surt un líquid blau que va a parar a l’aigua de la cisterna.
- Trenquem els altres! Crida Don Nuño. Colpejant un altre dels segells que es trenca igual que l’anterior i d’ell surt un líquid de color vermell.
Dels altres surten líquids d’altres colors, taronja, groc, verd, violeta i anyil. Tots es queden bocabadats veien aquell espectacle de colors que es van barrejant amb l’aigua de la cisterna. Però tot d’un cop hi ha un explosió de llum i la cisterna es queda il•luminada com si el Sol estigués a dins, i a poc a poc es va apagant deixant tan sols l’aigua tan clara com abans i al fons, en una de les parets de la cisterna, una claror en forma de porta.
- És l’entrada al laberint! Exclama il•lusionat l’Averrois.
- Però, ens haurem de ficar a l’aigua per poder entrar-hi? Demana amb cara de pocs amics el Duc.
- És clar, no em direu que no us agrada l’aigua? Contesta Don Juliàn.
- Doncs, la qüestió és que no sé nedar.
- Tan sols haureu de mantenir la respiració i jo mateix us portaré fins a l’obertura d’allà baix. No em direu que tenir por? Diu Don Juliàn.
- D’aquesta o aprenc a nedar o no ho explicaré. Contesta el Duc.
- Doncs endavant, espero que l’altre banda hi hagi la mateixa llum sinó no sé com en hi veurem sense les torxes. Diu Don Fabiàn tot llançant-se al aigua i nedant cap el fons.
- Els altres el segueixen i en Mudaffar l’acompanya també un dels templers, en Don Rodrigo.
Quan Don Juliàn li diu al Duc que s’agafi al seu coll perquè pugi nedar millor i no es deixi anar per cap motiu, el Duc es torna blanc, però segueix les ordres del templer.
Don Fabiàn, que és el primer, arriba a l’obertura de la paret del fons de la cisterna i hi troba unes escales que puja mentre treu l’espasa per precaució. A mida que les va pujant pot contemplar un llarg i estret passadís, però el que no entén és que no hi ha cap torxa i està il•luminat com si fos de dia. Els altres el segueixen i quan el Duc puja les escales sembla un home nou.
Al arribar al final del passadís Don Fabiàn es troba amb una habitació quadrada d’uns dos metres per dos metres i davant una colossal porta que sembla d’or. Poc a poc els altres van arribant i s’aturen per contemplar aquella obra d’art a on poden veure que els signes de la creu, la mitja lluna el ank egipci i altres símbols estan gravats per tota la porta i també per les parets.
Al inspeccionar-la i veure que està tancada, també poden comprovar que no hi ha cap pany per poder obrir-la. Aquella clau que han format els objectes que portaven no els serveix aquí. Tots busquen un mecanisme que obri la porta i els deixi passar. I és en Mudaffar el que parla aquest cop com si estigués en trànsit. Els altres el miren i contemplen que els seus ulls estan en blanc i la seva veu sembla d’ultratomba...
- El verdader pergamí us obrirà la porta, però no tots arribareu fins el final...la vostra fe té la darrera clau...
En Mudaffar cau al terra com un sac buit mentre obre els ulls com si no sabés a on està.
- “No tots arribareu al final...” No m’agrada gaire aquesta afirmació. Què deu haver-hi allí darrera? Demana Don Julián.
- No us preocupeu per això, la nostra missió és molt més important que les nostres vides, ja ho sabíeu al acceptar-la. Li contesta Don Fabiàn.
- “El verdader pergamí us donarà la clau... “ Què deu significar. Demana als altres Don Nuño mentre contempla el pergamí.
- La porta deu tenir algun mecanisme, a veure, però que? Diu Don Rodrigo mentre la observa altre cop acompanyat per l’Aziz i Don Juliàn.
- Mireu aquí! Don Juliàn senyala a un dels costats, just al llindar a on amagada hi ha una ranura.
- I si hem de fer entrar el pergamí per aquesta ranura? Pregunta l’Averrois.
- Però perdrem el pergamí i sense ell no sabrem que hi ha darrera. Contesta Don Nuño.
- Tampoc ho sabem ara, el mapa del laberint va quedar engolit pels altres dos pergamins. Diu el Duc.
- Intentem-ho, encara som a temps de tornar enrere. Exclama Don Fabiàn.
- Està bé provem-ho!
Don Nuño agafa el pergamí i l’introdueix per la ranura, als pocs moments se sent com la porta s’obre cap el interior i per la ranura torna a sortir el pergamí. Don Nuño l’agafa i al mirar-lo...
- Això és fantàstic, han desaparegut els dos pergamins i tan sols hi ha el del mapa del laberint.