El Duc-XV Capítol- (La porta del Nord)

Tots els que estan immersos en aquesta història han entrat i observat minuciosament la Mesquita per veure si trobaven l’entrada al laberint. Els quatre templers s’han adonat de que el seu pergamí tan sols és una part del que necessiten per trobar el que busquen. L’Averrois també sap que les dades que ell té no són res sinó es troba amb els que tenen el plànol de l’entrada al laberint.
Pel que fa al Duc mentre en Aziz passeja amb la Fàtima s’acosta també a la Mesquita. Té el perill del idioma, però pensa que fent veure que és mut i sord sent podrà sortir. Quan entra en el patí de les palmeres aquella Mesquita l’hi ha robat un tros de cor, però desprès de fer les ablucions i endinsar-se a dins de la mateixa l’hi ha pres el cor sencer.
Davant seu pot veure aquell bosc de columnes, més de mil, que donen sensació d’immensitat i serenor, assemblant-se òpticament a un oasi de palmeres. La llum entra pels quatre costats i sembla estar vivint un somni. El color roig del totxo i el groc clar de la pedra donen a les arcades de mig punt i de ferradura una perspectiva única. El terra replet de catifes de tots els colors encara fa revifar més la imaginació d’un conte de les mil i una nits. El Duc queda embadalit amb aquella visió que no té punt de comparació amb les fosques esglésies cristianes. Després es dirigeix cap al mihrab a on pot comprovar l’exquisit art musulmà. Una vegada veu el mihrab ja sap a on és la porta del nord, ja que els mihrab sempre apunten al Est, cap a la Meca. Després de fer les pregaries com un bon musulmà surt i es dirigeix a la tenda del mercader.
Quan la Fàtima i en Aziz tornen, el xicot li fa senyals al seu senyor de que han anat a veure la Mesquita i la Fàtima s’acomiada d’ells per començar la seva feina d’endevina mentre els dos s’allunyen passejant pel mercat.
Quan estan un tros enllà surten dels carrers principals i en un carreró de mala mort el Duc demana el que l’ha dit la Fàtima, ja que ell no ha entès res de res. Llavors l’Aziz li explica... ” Avui a mitjanit set es trobaran, set segells han de trencar per aconseguir el calze, set malvats hauran d’abatre per tenir èxit... La mort amb la bellesa s’atansa... La vida heu de llançar pel pou obscur per salvar-vos...”
- Ens hem de preparar, aquestes frases donen fe de que aquesta nit el perill rondarà a prop de la Mesquita, haurem d’estar al aguait. Sort que gràcies al mihrab de la Mesquita ja sé segur a on és la porta Nord.
- Gràcies al mihrab? Senyor esteu equivocat.
- Com que estic equivocat, perquè?
- La Fàtima m’ha explicat que les Mesquites de Al-Andalus el mihrab no senyala al Est sinó al Sud.
- Així la porta Nord és la del pati de les palmeres a on hi ha el minaret.
- Si vos ho dieu, serà veritat.
- Clar que és veritat vailet. Ara val més que anem a descansar que aquest vespre hi haurà gresca de la grossa.
Abans de que es faci fosc en Mudaffar i els seus sicaris es dirigeixen a la ciutat, ja que si esperen més tancaran les portes i no podrien passar. S’apropen a la Mesquita i entren en un hostal, demanen allotjament i una vegada han estat acollits esperen pacientment.
Els quatre templers han fet el mateix i miren al cel des de un altre allotjament a la espera de que la Lluna surti i els confirmi que aquell és el dia senyalat.
Per un altre banda en Aziz i el seu senyor una vegada s’ha acabat el mercat, descansen en una de les tendes dels mercaders i en Aziz tan sols té ulls per la Fàtima. El Duc sap que dintre de poca estona l’haurà de deixar i per això no els molesta i fa veure que està descansant.
Les hores passen a poc a poc pels que esperen a la mitjanit. Alguns han aprofitat per descansar i intentar aclucar una mica els ulls, però la tensió és massa per dormir, tan els templers com en Averrois, el Duc i Aziz miren el cel tot veient que la Lluna i l ‘estrella del Sud s’acosten com si es busquessin la una a l’altre.
Quan veuen que l’estrella del Sud està just al davant de la Lluna, tot com si d’un resort és tractés s’alcen dels seus jaços i s’encaminen cap a la mesquita. Els quatre templers quasi no s’han sit res, saben que per la missió que tenen, mils de cristians han donat la vida i altres milers la donarien ben gustosos.
L’Averrois tanca la porta de casa seva i guardant-se el mapa del laberint i la creu Ank s’encamina a la recerca de la veritat.
El Duc dona un cop al Aziz, que com no, s’havia quedat adormit pensant en la seva estimada Fàtima, i surten del hostal. El Duc agafa fort el seu bastó, creu que aquella nit la seva espasa haurà de lluitar, el que no està segur és que en surti viu d’aquella aventura, no ha estat mai molt pietós, perquè hauria de ser ell el que aconseguís el calze?
Mentre l’Aziz pensa en la seva família. Aquella nit tot haurà acabat, si té sort tornarà amb els seus i serà lliure. Per altre banda la Fàtima l’hi ha robat el cor, què és el que haurà de fer?
En Mudaffar poca estona abans ha entrat en èxtasi i les imatges que ha vist no l’hi ha aclarit res. Un pou fosc, una noia molt bella, i al final una claror. Les seves dots d’endeví aquesta vegada no l’hi ha resolt el misteri, però sap que allí a la mesquita trobarà el que necessita per aconseguir la immortalitat.