El Duc XIX Capítol (El Laberint)

L’un està al costat del altre i quan l’Aziz vol anar cap el Duc es colpeja amb el que sembla una paret transparent. Els altres també veuen que a cada costat tenen una paret transparent que no els deixa anar cap als seus companys. Tan sols poden anar endavant...
- Don Nuño, vos teniu el mapa, doncs guieu-nos! Crida l’Averrois.
- No m’és possible, el mapa ha desaparegut, en el pergamí no hi ha res.
- Doncs el destí està en les nostres mans, que tingueu sort amics! Crida Don Rodrigo.
Davant seu no poden veure res, és com una espessa boira. L’Aziz entra a dins d’aquella boira i ja no pot veure a cap dels seus company. El que li estranya és que ara si que pot anar a una banda i altra sense trobar cap paret. Desesperat pensa que segur que els seus companys també estan a dins d’aquella boira i per això no els veu i crida els nom s de cadascú d’ells sense resposta. Amb les mans al davant per no topar amb res segueix endavant quan de cop sent els crits de Don Rodrigo demanant ajut i després altre cop el silenci. Ell torna a cridar als altres però no rep cap mena de resposta.
Quan fa uns moments que està en mig de la boira s’apareixen els seus pares i germans. Ell els vol abraçar, però com fantasmes el travessen tot dient...
“ No tens prou fe per seguir, no arribaràs al final” L’Aziz comença a tremolar quan la boira desapareix i davant seu s’alça la torre d’un castell rodejada de altes muralles. Tan sols hi ha una porta i sense pensar-ho s’hi dirigeix. Quan és al llindar escolta esgarrifat els crits de terror de l’Averrois i després aquell silenci esfereïdor.
Poc després és el crit del Duc el que ressona a les parets de la torre i entremig de la boira veu incrèdul que lluiten Don Nuño i Don Fabián.
Quan vol anar cap a ells, cridant que parin, veu com Don Nuño mata a Don Fabián. Desprès la boira engoleix a Don Nuño i un altre crit esfereïdor el fa aturar.
Ara no sap que fer, la boira sembla convertir-se en una gran boca que s’acosta a les muralles fent que desapareguin, tan sols pot notar una olor de sofre que cada cop és més forta. No pot fer res més i entra a dins de la torre, puja per les escales i arriba a una gran sala a on una dolça noia l’està esperant. Al bell mig hi ha una taula plena de tots els requisits de menjar. I el voltant de l’habitació està plena de tresors. Cofres plens de pedres precioses, de joies, corones d’or, espases d’antics cavallers adornades amb robis. L’Aziz obre els ulls per poder contemplar millor tanta riquesa. Ella li atansa una copa que acaba d’omplir amb cristal•lina aigua fresca. L’Aziz se la veu sense recança, veure aquella noia tan sols li dona pau...
- Estimat Aziz, sóc la guardiana del calze, has aconseguit el que volies, aquí tens el premi de la teva fe. Tot el que hi ha en aquesta habitació és teu i en aquell altar hi ha el Sant Grial que fa cents d’anys que t’espera.
L’Aziz pot veure que en un petit altar hi ha un calze d’or que brilla com el Sol. S’hi acosta i l’agafa entre les seves mans. Al acaronar-lo sembla oblidar totes les aventures que ha passat i és feliç com si tota l’energia del Univers estigués amb ell i se sent poderós.
- Ja veus, pots aconseguir tot el que vulguis. Tan sols m’has de donar el calze perquè puguis tornar amb els teus i totes aquestes riqueses t’acompanyin. El calze estarà ben custodiat i els teus no patiran mai més cap mal.
Llavors recorda una de les frases que li va dir la Fàtima “La mort amb la bellesa s’atansa...”
- I perquè no l’agafes tu mateixa. Contesta intrigat l’Aziz.
- Has de ser tu el que me’l ha de donar. Al agafar-lo pot ser que la cobdícia ompli el teu cor i has de triar, el calze o la felicitat del teus.
L’Aziz que té el calze entre les mans dubte uns moments se’l mira i veu reflectida la imatge d’aquella noia que és totalment diferent al que veu. Unes ales negres surten de les seves espatlles i la seva cara és esgarrifosa.
- No et vull donar el calze, no m’importen les riqueses, tan sols vull que aquest calze porti la pau als homes.
- Si et quedes amb el calze no podràs sortir mai més d’aquí i els teus seran venuts com esclaus.
- No tindràs mai aquest calze, no te’l donaré. A les teves mans la humanitat estaria perduda.
- Maleït! Ho has espatllat tot! Crida la noia convertint-se en un ser irreal, un dimoni de malson que volant amb les urpes esteses s’acosta cap a ell...
Quan sembla que serà el seu final, la boira ho omple tot...