El Duc- XI Capítol ( El segon objecte)

EL SEGON OBJECTE

Desprès d’haver caminat més de trenta quilòmetres, i de pas, haver menjat poc i a corre cuita, arribàrem a unes cases que van dir s’anomenaven La Bolteruela. Des de el poble de Caravaca fins a La Bolteruela tan sols hi havia pujada, de mica en mica ens havíem enfilat a la Serra del Segura. Allí ens van deixar banyar al rierol i ens van rentar la roba, cosa que els hi agraírem de tot cor. El meu amo no les tenia totes amb ell, a cavall ens podien atrapar molt aviat, encara que “l’imán” tan sols havia pogut veure a un nano i no al meu amo i la veritat és que amb la poca llum de les torxes descriure’m hauria estat dificultós. Tot i així no paràrem gaire estona i amb la excusa de que la nostra peregrinació no podia esperar, ens van deixar robes netes i continuàrem el viatge. Sort que la bona gent de aquelles quatre cases ens van advertir i ens van deixar roba d’abric que sinó ens hauríem quedat glaçats a d’alt del primer turó.
Estàvem molt lluny de la ruta que seguia tothom. Però no podíem anar pels camins principals i vàrem passar pel lloc més abrupte o sigui travessar la carena que ens duria al altre cantó de la Serra per poder enfilar cap a Còrdova.
A més a més de ser el camí més segur per nosaltres, també l’agafàrem per un altre raó. Unes hores abans d’arribar a Bolteruela el meu amo va revisar el pergamí amb la sorpresa que ja s’esperava, una nova missió de buscar un altre objecte. Em va ensenyar el pergamí tot dient...
- Apa nano, a veure com ens en sortim d’aquesta!
Vaig mirar el darrera del pergamí i vaig entendre que volia dir el Duc. Amb lletres com fetes amb foc ens demanava ben clar...”Pujar a la Sagra i trobar la creu” Què era la Sagra, li vaig demanar i ell amb un gest va contestar que no en tenia ni idea. Després quan ens van acollir a les cases de La Bolteruela i els hi vaig explicar que teníem que anar fins a la Sagra, ens van senyalar una muntanya immensa que es trobava davant nostra. El Duc i jo ens vàrem mirar amb cara de no entendre res - perquè ens feien anar allà d’alt? Em va dir el meu amo quan estàvem sols.
Bé, ja estàvem en camí i la muntanya semblava riure-se’n de nosaltres, com més caminàvem semblava que estava encara més lluny. I a més a més el camí pujava i pujava. El Duc bufava i jo no vaig ser menys que ell.
Sort que començàrem a pujar a la sortida del Sol que sinó no sé a quina hora hauríem arribat. Al començament la muntanya ens va deixar acaronar-la pujava però anàvem fent, però quan portàvem dues hores llargues bufant i suant com truges ens va donar el cop de gràcia. La muntanya encara s’enfilava més, molt més. No teníem fred, no senyor! Fins i tot el Sol ja començava a fer nosa. Aquella si que era una penitencia i al final per no saber que carai volien que trobéssim allí d’alt.
A les quatre hores de caminar i al final quasi a quatre grapes, arribàrem al cim. He de dir que com que el dia era clar i sense cap núvol, l’espectacle que es veia des de aquell cim era espectacular. No sé si van ser il•lusions meves, però em va semblar veure el mar. Estava tan embadalit amb aquella visió que el meu amo em va donar un clatellot que quasi em fa caure de cap...
- Va nano, deixa de mirar i busquem el que hem vingut a trobar.
Que havíem de buscar? Era ben clar que allí no hi havia cap creu, ni arbres, tan sols terra i pedres. Però el meu amo es va dirigir al punt més alt d’aquella mola i jo el vaig seguir.
No sabia que carai buscava el Duc, una creu s’hauria vist immediatament i sinó era cec, era ben clar que allí no n’hi havia cap. Però llavors vaig veure que mirava al terra. Què carai mirava? Vaig pensar seguint les seves passes i mirant al terra com ell. Vàrem estar com una hora busca que busca i grata que grata per tot el cim. Quan ja feia una estona jo ja l’hi havia demanat que carai estava buscant i ell em va dir que li semblava que la creu estaria colgada al terra d’alguna manera. A mi el que em feia por és que la creu fos molt grossa. Com la baixaríem per aquelles tarteres.
No van passar gaires minuts més quan vaig veure que el meu amo treia l’espasa del bastó. No sabia que volia fer i vaig quedar quiet, mut i observador. Va mirar al Sol i va fer una creu amb l’espasa i la resta del bastó. Aquella creu va fer una ombra al terra. Jo en aquell instant vaig pensar que el meu amo s’havia tornat boig del tot. Però sense dir res vaig continuar observant l’espectacle. El Duc va estar uns minuts en aquella posició i resant en veu baixa. Quan va haver acabat va tornar l’espasa al seu lloc i jo em vaig quedar de pedra al veure que l’ombra que havia fet el meu senyor no desapareixia. Vàrem estar uns moments en silenci i l’ensurt encara va ser més gran quan l’ombra va començar a moure’s i com és lògic el meu senyor i jo vàrem córrer al seu darrera. Uns vint metres més endavant es va aturar i llavors va desaparèixer. Ràpidament el meu senyor va començar a gratar a on havia desaparegut l’ombra i jo el vaig ajudar.
Cinc minuts desprès quedàvem bocabadats al veure que apareixia davant nostra, colgada des de feia ves a saber quant de temps, una petita caixa d’un metall que semblava or. El Meu amo la va agafar, la va netejar i va intentar obrir-la sense èxit. La miràrem i no tenia cap pany, ni es podia saber per a on s’obria, ja que no hi havia cap mena de frontissa que ho donés a entendre. Tan sols una fina línia als costats que l’hi donava la volta i que segurament seria per a on s’obriria, però com?
El meu amo va escopir a sobre la caixa i la va netejar amb un tros de la camisa que, encara que segurament estava suada, era el més net que portava en aquell moment donada la pols que pel camí havíem anat acumulant. Al moment la caixa va semblar tornar a la vida, va cobrar color i va aparèixer als nostres ulls una obra d’art del més noble or. Per uns instants tots dos quedàrem quiets mirant aquella meravella, però el meu amo va reaccionar i em va senyalar la part de d’alt de la caixa....
- Mira Aziz, veus el mateix que jo?
En un primer moment no vaig entendre que em deia, ja que no veia res, però al fixar-m’hi ho vaig descobrir. A la tapa de la caixa i havia un dissimulat gravat d’una circumferència i una línia corba la dividia de d’alt a baix en dues parts i una d’elles era una mitja lluna...
- Una mitja lluna senyor, no serà semblant a....?
- Només tenim una manera de saber-ho.
El meu amo va treure la mitja lluna que havíem agafar “en préstec” a la mesquita i la va col•locar a sobre del gravat. Encaixava a la perfecció, però no va succeir res. Ens vàrem mirar i tots dos vàrem fer un gest amb les espatlles de no entendre res. Hauria de funcionar, tot encaixava, però no passava res. Llavors el Duc va posar dos dits a sobre la mitja lluna i va notar que si la pressionava una mica es movia lliscant per la circumferència. La va anar movent fins que sentírem un “crec” i al treure els dits, la caixa es va obrir per a on hi havia la fina línia. Primer es va separar la part de d’alt de la part de baix un pocs centímetres i després es va obrir com un llibre deixant al descobert el seu contingut...
- Mare de Déu, quina meravella! Va cridar el meu senyor.
Jo no vaig dir res perquè no em sortien les paraules de la gola. Sense saber perquè, estava emocionat.
Allí a dins de la caixa lluïa resplendent una petita creu daurada plena de pedres precioses i el meu amo ràpidament va dir...
- És molt igual que la creu de Malta usada pels templers!
- La creu de Malta? Vaig preguntar sense saber que volia dir.
- Ai, ignorant! Diria que aquesta creu és semblant a la que porten els templers en el seu estendard, en els seus vestits, cuirasses i escuts. Com potser que una relíquia com aquesta enterrada fa tan de temps hagi servit de emblema a l’Ordre del Temple? Va dir el Duc tot mirant-me i fent un gest no gaire complaent al veure que jo posava cara de no tenir-ne ni idea.
Va treure la creu de la caixa i una resplendor em va cegar per uns moments. Totes aquelles missions no podien portar a res de bo, allò era màgia, segur que era bruixeria, vaig pensar.
Però bruixeria o no havíem de arribar a Còrdova i trobar aquell Sant Grial, sinó no sabia que li podia passar a la meva família.
Una vegada ens haguérem meravellat d’aquella creu, el meu amo la va tornar a posar al seu lloc i la caixa es va tancar suaument tal com s’havia obert. Va agafar la mitja lluna d’or i va mirar al voltant per veure per a on havíem de tornar a baixar. Jo també ho vaig buscar però la perspectiva no era gaire bona. Pujar havia estat dur, però baixar podia ser fins i tot dolorós. A banda i banda hi havia tarteres plenes de pedres que quan havíem pujat no em van semblar tan horribles. Em vaig girar cap el meu senyor i li vaig dir...
- Senyor, això està pelut, ens trencarem coll i barres baixant per aquestes tarteres.
- Ja ho veig vailet, a mi també m’agradaria estar lluny d’aquí i haver passar aquest tràngol.
La veritat és que no sé el que va passar però de cop una espessa boira va cobrir la muntanya no podíem veure res a dues passes. Vaig pensar que si era difícil baixar sense boira imagineu-se sense veure res de res, impossible!
Van passar uns segons i tal com havia arribat la boira va desaparèixer. Al observar el nostre voltant quedàrem embadalits al veure que ja no estàvem a dalt de la Sagra sinó al costat d’un rierol a prop de quatre arbres. Sense dir-nos res vàrem mirar a tot arreu i no aconseguírem veure la muntanya per enlloc. Una muntanya com aquella no desapareix així com així. A on érem?
- A on estem senyor i que ha passat? Ja ho deia jo que era cosa de bruixeria.
- No cridis el mal temps Aziz. Això ha estat la creu.
- Una creu amb poder màgic, senyor la cosa cada cop es complica més.
- Apa, seguim a veure si podem trobar algú que ens digui a on collons estem.
I així o férem, caminàrem una estona i poc després trobàrem uns pagesos als que els hi vaig preguntar a on ens trobàvem. Ells amb una naturalitat que com podeu comprendre no em vaig saber avenir, em van dir que a prop de Bailén. Una vegada lluny, perquè no ens sentissin ni ens veiessin, vàrem comentar l’afer...
- Ha escoltat senyor, estem a prop de Bailén, això vol dir que estem a tres dies de Còrdova i que ens hem saltat la serra del Segura i una setmana de camí. No m’ho puc creure.
- Ens han ajudat per haver aconseguit el segon objecte, que ens demanaran ara. Va dir el meu senyor tot traient el pergamí del seu lloc i llegint-lo.
- Que diu senyor, ara que ens toca fer, digueu-m’ho.
- Noi, no hi ha res escrit encara, haurem de seguir el nostre camí. A menys no ens haurem de preocupar per si ens persegueixen.
Tenia raó el meu senyor, més bé no ens podia anar. Ens havíem estalviat una setmana de camí, estàvem a prop de Còrdova i no ens hauríem de preocupar pels perseguidors.
Sense saber que ens depararia la fortuna i els dos objectes que portàvem vàrem continuar el camí.