El Duc- X Capítol (Pedra de Foc)

Després del ensurt de la gorja de la Garganta, els templers els falta poc per arribar a Fuencaliente, però tenen dins seu una recança, com poden saber a on trobar la “pedra de foc”. Quan arriben a d’alt del coll i veuen el poble de Fuencaliente allà a la plana, uns es miren als altres. Per a on començar? Diu Don Nuño tot demanant amb la mirada als altres que no saben que contestar. Llavors va baixa del cavall i els demés fan el mateix. Tot mirant l’espectacle de la vall es pregunten com i a on, però el silenci es fa el seu company durant uns llargs minuts.
Una vegada passada l’estona Don Fabián comença a parlar com si estigués posseït...
- Anireu a on neix l’aigua calenta i pel camí de l’obscuritat trobareu la “pedra de foc”
- Què estàs dient Don Fabián? Li demana Don Rodrigo.
- Què, què em demanes? Jo no he dit res. Contesta Don Fabián tot estorat.
- Aquesta és la senyal que necessitàvem, anem senyors. Va manar Don Nuño tot pujant al seu cavall.
Uns minuts després entren al poble. Això no els fa gaire gràcia, doncs pot ser que volti alguna patrulla musulmana i si més no poden tenir algun problema per identificar-se. Quan estan al bell mig del poble veuen que entren esperitats uns soldats musulmans a d’alt de cavall i a galop. Ells sense pensar-ho gaire baixen dels seus cavalls i els porten a darrera d’una casa al mateix temps que ja treuen les espases per lluitar si fos necessari. Però no els hi cal ja els soldats passen com llampecs i surten del poble tan ràpids com han arribat. Els quatre templers es miren altre cop uns als altres i fan un gest de “anat de ben poc”.
Una vegada s’han refet del ensurt es dirigeixen a una tenda que venen estris de fusta. Don Julián que és el que domina més l’àrab demana al botiguer a on esta la font que surt aigua calenta. I després de dir-li que es troba a la sortida del poble. Li agraeixen i cap allí és dirigeixen.
A uns dos-cents metres de la sortida del poble veuen com un núvol que surt del terra. S’hi apropen i descavalcant arriben fins a on surt la boira. Un broll d’aigua que pel fum que treu deu estar molt calenta cau des de una escletxa d’una roca d’un costat de la muntanya fins al terra aixecant aquell núvol humit i amb olor a sofre. Don Nuño inspecciona els voltants de la roca per veure si hi ha alguna cosa estranya que els hi doni alguna senyal de a on han d’anar. Llavors demana als altres que donin una ullada pels voltants. Així ho fan i una estona després és Don Fabián el qui els crida.
Quan si apropen els hi ensenya, tot apartant amb l’espassa uns grans esvercés, una petita cova que s’endinsa cap a les entranyes de la terra. Llavors Don Nuño demana a Don Rodrigo que agafi els cavalls i els amagui en un petita pinassa que hi ha a prop. També demana a Don Fabián que l’acompanyi i facin guàrdia. Si algun perill s’apropa seran ells els que els avisin.
Una vegada estan els cavalls a resguard i els seus companys vigilant, Don Nuño i Don Julián improvisen unes torxes amb trossos de branques i roba untada d’oli. Així guarnits entren a la cova.
La gruta és petita i han de anar quasi ajupits i cada cop es pot notar més i més el vapor d’aigua que segurament surt d’algun brollador, pare de la font que han vist al exterior.
La humitat fa que les parets estiguessin regalimant aigua. De mica en mica a mida que s’endinsen a dins la muntanya, la calor és cada cop més enganxosa. La suor els regalima pel clatell i se’ls fica per les parpelles cap els ulls. Això si que és una sauna.
Un parells de minuts després Don Nuño, que va al capdavant, s’atura. Don Julián li demana que passa, cosa que Don Nuño tan sols s’avança una mica perquè Don Julián es col•loqui a la seva alçada.
Allí el passadís s’eixampla i davant dels ulls estorats dels dos templers, es pot contemplar un meravellós espectacle. Una immensa cova subterrània.
Examinant aquella meravella s’adonen que segurament un esfondrament ha fet possible que ells estiguin aquí, ja que una enorme roca sembla haver-se després de la boca de passadís deixant pas lliure cap a la gran cova.
El llac d’aigua bull i els seus gasos fan que els templers s’hagin de tapar la boca amb un mocador, més que per verinosos, pel calent que és l’aire per poder respirar-lo directament.
Donen la volta al llac i al repenjar-se en una de les roques Don Julián dona un salt de dolor. La roca sembla ferro roent. Amb cura segueixen fins l’altre banda que hi ha un altre passadís.
Fins aquell moment no han trobat res que s’assembli al que ha dit Don Fabián mentre estava en transit. “Pel camí de l’obscuritat trobareu la pedra de foc” Quina pedra de foc? Pensaven els dos mentre semblen dos trossos de glaç fonent-se sense remei.
Quan arriben al altre cantó del llac i miren pel passadís, veuen una cosa al fons. La llum fa que vegin un reflex vermell que fluctua al ritme de les torxes. Per un moment els seus cors tenen un esglai. Són uns ulls vermells com el foc, potser? El cau del diable?
Don Nuño treu l’espasa i segueix endavant per veure que aquell resplendor no es mou ni fa cap acció de volgué atacar-los. Don Julián el segueix cautelós també amb l’espasa a la mà. Pocs metres després la galeria s’eixampla. Els dos templers queden admirats del que poden contemplar.
Davant d’ells s’alça una petita capella. Quatre columnes de granit vermell aguanten el sostre en el que poden veure, bocabadats, que algú ha pintat el Sant Grial. Al bell mig de les quatre columnes s’alça un petit altar i a sobre d’ell un canelobre que en lloc de portar una espelma, du un rodó robí.
Els dos escorcollen amb la mirada i amb la llum de les torxes tots els racons de la petita capella. Res fa pensar que sigui una trampa, ni el sostre ni a les parets hi ha res estrany. Aquell robí és el que Don Fabián ha descrit en el seu missatge “la pedra de foc”
Una vegada fetes totes les comprovacions Don Nuño s’atansa a recollir el robí, per fi tenen el primer objecte. Al agafar el robi del canelobre surt un raig de llum que colpeja al sostre a on hi ha pintat el Sant Grial. El sostre que és còncau reflecteix la llum dirigint-la cap a una de les parets que ràpidament és comença a esmicolar. Don Nuño i Don Julián queden palplantats sense saber que fer al veure que de la paret comença a sortir un petit riu de lava que s’eixamplava per moments. Sense pensar-ho més Don Nuño tiba del braç a Don Julián i a corre-cuita surten de la petita capella en el mateix moment que la paret s’enfonsa deixant anar una gran llegua de lava que els persegueix.
Tan ràpid com poden voregen el llac interior per veure que la lava segueix el seu camí caient dins de l’aigua provocant un gran núvol de vapor, mentre del llac surten uns gemecs que semblen crits d’algú que l’estiguin martiritzant.
En prou feines els dos templers aconsegueixen sortir de la cova tot cridant als seus companys que portin ràpidament els cavalls. Al sentir-los Don Rodrigo i Don Julián corren per portar-los tan aviat com poden, sortint els quatre esperitats al mateix temps que una explosió llança pels aires terra, foc i fum.
Quan són a d’alt del turó miren cap a on esta la font i tan sols hi poden veure un gran núvol de vapor. Sembla que la ira de les entranyes de la terra s’ha calmat i no ha passat a més.
Continuen cavalcant mentre Don Nuño i Don Julián expliquen als seus companys els que els ha passat. Unes dues hores després travessen el gorja de la Serra de la Garganta. Sembla impossible que pel matí haguessin patit tant per travessar-la, ara tot esta en calma, fins i tot sembla que poden escoltar el cant d’ocells.
Quan paren el campament, Don Nuño ensenya la pedra als seus companys que se la miren una bona estona. És completament rodona i de la mida d’un ou. Amb els últims raigs de Sol llueix temptadora. Quants homes hauran donar la seva vida per intentar posseir-la? Però tenen una missió i allò és el més important. Llavors Don Nuño treure el pergamí i mira si hi ha un nou missatge. Com ell es pensa hi ha escrit un nou repte i el passa als seus companys amb cara pensativa...
Un a un el llegeixen i al final Don Julián parla...
- Cada cop ho entenc menys, aquest repte ens porta a un lloc molt perillós, sembla que el papir vulgui en que agafin i ens matin.
- No siguis així Don Julián, estàs rebent el missatge d’unes proves per saber si ets mereixedor de tenir en el teu poder el Sant Grial, si has perdut la fe val més que tornis a casa. Li contesta Don Rodrigo.
- Tens raó, m’he deixat portar per la desesperació, ja voldria estar a la Mesquita de Còrdova i tenir en les meves mans la relíquia.
- Però en realitat que és el que hem de trobar a Montoro? Demana Don Fabián.
- El missatge és clar, però a la vegada crec que n’hi haurà un altre abans d’arribar a Montoro. Hi ha d’haver alguna cosa que en aclareixi el que vol dir “Haureu d’anar a Montoro, allí una revelació us portarà a la llum”. Explica Don Nuño.
- Doncs no ens hi pensem més i anem-hi que ja fem tard. Crida Don Rodrigo tot pujant al cavall i seguit pels altres. Una segona aventura els espera, potser tan o més perillosa que la que acaben de passar.