El Duc- VIII Capítol (La Serra de la Garganta)

LA SERRA DE "LA GARGANTA"

Quan surt el Sol els quatre templers pugen als seus cavalls i s’encaminen cap a la Serra de la Garganta.
En la seva torre el bruixot remuga velles paraules de màgia i en la seva marmita s’alça un espès fum de color gris fosc que sortint per la part alta de la torre és transforma en un núvol negre que vola ràpidament per trobar als quatre templers.
Unes hores després davant dels quatre guerrers s’alça aquell impressionant penya-segat. Per un moment els quatre genets s’aturen. El Sol que fa poques hores acaba de sortir colpeja les pelades pedres d’aquella serra, encara que aquella gorja esta en la penombra. Els corbs i els voltors donen voltes i més voltes com esperant el moment oportú per saciar la seva fam. Però el més inquietant de tot és que cap soroll trenca aquella pau neguitosa, ni aquelles aus tètriques fan cap mena de cucleig. Es miren els uns als altres i és Don Nuño el que parla...
- No ens hi pensem més, crec que és el moment de passar i demostrar que els esperits no ens poden fer res.
- No ho diguis tan alt que les pedres tenen orelles i ens podrien escoltar. Remuga Don Rodrigo.
- No hem de tenir por, Déu està amb nosaltres! Crida Don Julián.
Alçant les mans emprenen la marxa al galop. Don Rodrigo no fa gaire bona cara, però si està amb els seus companys no té por de res. O quasi de res.
Uns metres desprès segueixen al trot per no cansar els seus cavalls. Tan uns com els altres miren les muralles de pedra que es alcen a cada banda del camí. El silenci segueix sent el seu amic i company de viatge. Els voltors volen i volen sobre els seus caps i tan sols poden escoltar els cascs dels seus cavalls i el batecs dels seus cors.
De sobte Don Julián diu en veu baixa...
- Mireu, els voltors i els corbs han desaparegut...
Els demés miren al cel i comproven que és veritat el que ha dit el seu company, aquells ocellots ja no hi són.
Mentrestant els templers segueixen per la gorja. Encara falten molts metres perquè arribin al final i cada soroll sembla ressonar entre les parets donant la sensació de que algú està parlant.
- Ho veus Don Rodrigo, això és el que diuen els vilatans que són esperits, tan sols els rumors dels sorolls que nosaltres fem.
- Potser tinguis raó Don Julián però, que és allò que s’acosta pel cel?
Els demés miren per entre els penya-segats i poden comprovar com un espès núvol negre s’atansa ràpidament.
La gorja s’enfosqueix i el silenci encara més punyent fa que els quatre templers estiguin quiets i callats mirant allò que s’apropa.
- Això no és natural, segur que són els esperits que venen per nosaltres. Crida Don Rodrigo.
- No crec en els esperits, sinó és natural, segur que algun bruixot ens la té jurada, primer els corbs gegantins i ara això. El que no sé és com lluitarem contra aquesta amenaça. Diu seriós Don Nuño.
El núvol baixa a ran del terra i quan toca cada una de les parets de la gorja sembla que les fa desaparèixer. Els templers surten a galop cap a l’altre costat a veure si poden tenir una escapatòria, però el núvol ja ha cobert la sortida i s’atansa lentament cap a on són ells. Quan miren cap el cel ja ha desaparegut i el núvol baixa inexorablement tancant així la trampa. Els templers miren a una banda i a l’altre i tan sols poden veure una espessa boira que s’acosta notant que la temperatura està baixant ràpidament.
Don Rodrigo mira a la boira i pot veure com mil cares els observen i criden paraules que no entén. Don Nuño hi pot observar mils de genets sarrains que cavalquen amb les armes a la mà cap a on són ells. Don Julián veu amb exasperació dracs voladors que treuen foc per la boca i volant s’apropen perillosament. Don Fabián no entén que els hi està passant als seus companys que amb cara de por estan cridant coses inconnexes. Ell tan sols hi veu una espessa boira i res més.
De sobte els tres templers treuen les espases i com embogits comencen a lluitar entre ells. Els cavalls s’encabriten i fan caure als tres al terra, però ràpidament s’aixequen i segueixen lluitant com ànimes posseïdes pel diable.
Don Fabián al veure aquella batalla entre els seus companys baixa també del cavall i intenta pensar en alguna cosa. No si pot acostar ja que la lluita és aferrissada i en sortiria malparat. En un dels atacs Don Nuño fereix lleument a Don Rodrigo i quan anava a rematar-lo Don Fabián treu una creu que portava penjada al coll i comença a resar en veu alta.
- Senyor, fes que aquest malefici desaparegui i que retorni al qui l’ha invocat!
Al instant la creu desprèn una llum intensa i a mida que aquesta llum toca als templers es van despertant del seu malson. Don Nuño és el primer i queda aterrat al veure que estava a punt de matar al seu amic. Aquesta llum blanca i penetrant s’escampa per tota la gorja i desfà la boira que l’envoltava. En pocs segons el cel queda blau i clar com si no hagués passat res.
Els templers es miren uns als altres i sobre tot a Don Fabián que encara té la creu entre les seves mans.
- Sabeu que ha passat? Demana Don Julián.
Ningú diu res, tan sols Don Fabián parla amb l’alegria del que ha aconseguit salvar als seus companys. Després d’explicar-ho, exclama amb joia...
- Amics, la creu ens ha salvat!
- Però d’on has tret aquesta creu? No l’havia vist mai. Demana Don Nuño.
- La vaig portar de Jerusalem, està beneïda amb les aigües del Jordà.
- Hi ha una força malèfica que ens està perseguint, però per altre banda el bé està amb nosaltres. Els meus temors han desaparegut! Exclama Don Rodrigo.
Després de curar la ferida lleu de Don Rodrigo emprenen el viatge, pocs minuts després surten d’aquella gorja que els ha fet passar la segona prova. Ara es dirigeixen a Fuencaliente i no saben que els depararà el destí.
En la seva torre el mag maleeix altre cop als templers per haver trencat el seu encanteri, però no s’adona que l’espès núvol gris està entrant per la part alta de la torre.
Tot d’un cop sent fred i mira cap a d’alt. Però ja és massa tard la espessa boira l’envolta i surten tots els seus dimonis. Va d’una banda a l’altre colpejant les ampolles i els estris. Davant seu s’alcen tots els seus malsons. Al fer caure una de les ampolles es produeix un petit foc que s’escampa per tota la torre rodejant al bruixot. Els crits de la seva agonia s’escolten per tot el bosc i poc minuts després tot el seu imperi desapareix per art de màgia, tal com l’havia creat.