El Duc- V Capítol (Màgia Negra)

Un relat de: AVERROIS
MÀGIA NEGRA

En les estances d’una de les cases adjuntes al Palau de califa de Còrdova, en Averrois rep la missiva d’en Mudaffar. Una vegada l’ha llegit es queda pensatiu...
- El Sant Grial, aquesta relíquia ha estat buscada per tot arreu del món i ara sembla que està aquí Al-Àndalus. Qui pogués fer-se amb ella, no com a recerca de poder, com pot estar buscant en Mudaffar, sinó per estudiar-la. Ves a saber si amb ella podria curar totes les malalties. Hauré d’investigar a veure si trobo alguna cosa del seu destí a la biblioteca del califa.

A Granada en Mudaffar cada cop creu més que en Averrois no el portarà per a on vol. Si troba la relíquia segur que la farà servir que temes no tan materials com ell pensa. Per això intenta anar per altres camins, pot ser no tan ortodoxes. La bruixeria el podrà dur per a on la seves dots de vident no el poden conduir. Agafa una bossa de monedes d’or i fa que ensellin el seu cavall. Pocs moments desprès ja es troba en camí cap als pantans de la serralada de Güejar, allí hi ha el bruixot més poderós que coneix. Es fa anomenar Izmir i l’han visitat en un moment o altre tots els cabdills del Al-Àndalus.
El camí voreja el riu Genil que està rodejat de muntanyes amb poca vegetació i d’aspecte desèrtic. Uns quilòmetres més endavant de sobte apareix un espès bosc. En Mudaffar sap que aquell bosc és màgic i que potser tan sols existeixi en la seva ment, però hi ha d’entrar per trobar el que busca encara que no li fa gens de gràcia. S’han dit moltes coses d’en Izmir, que és un dimoni, que et pot convertir en el que ell vulgui, sinó li caus bé, i moltes llegendes més que ell creu que no són veritat, però tampoc no hi ha parlat tantes vegades per saber si podrien ser-ho.
S’endinsa entre els arbres i tan sols se senten udols de llops i cants de mussols. És tota una presentació del seu poder. D’un racó apareix un Unicorn blanc que passa trotant sense prestar-li ni la més mínima atenció. De d’alt d’un arbre es gronxa una formidable serp que al pas de vident li xiuxiueja – Segueix el camí de la dreta – En Mudaffar la creu, ell sap que equivocar-se de camí a dins d’aquell espès bosc pot ser la mort.
Desprès d’haver vist tota mena d’animals mitològics, el vident arriba a una explanada a on s’eleva un formidable castell. Un castell que no es pot veure des de fora d’aquell bosc misteriós. A mida que puja per les escales la porta es va obrint. Al arribar al llindar, en Mudaffar s’atura un moment, no sap si és bona idea entrar, però una veu d’ultratomba el treu del seu pensament...
- Passa vident Mudaffar, t’estava esperant. Segueix al gat, ell et portarà fins a on sóc.
Efectivament als seus peus pot veure un gat blanc que comença a caminar i ell com l’hi ha dit aquella veu el segueix pujant per les meravelloses escales de marbre blanc que el porten fins al primer pis. Una vegada allí desprès de recorre un llarg passadís es troba davant d’una immensa porta guarnida a cada costat per dos caps de lleó d’or. Els mira i sembla que li tornin la mirada. La porta s’obre lentament sense soroll i al passar per davant dels lleons els seus caps es mouen seguint el seu pas. Una vegada a passat la porta es tenca de la mateixa manera que s’ha obert, sense cap mena de soroll.
Davant seu hi ha una sala de grans dimensions i al final de tot se sent una veu que diu...
- Endavant estimat amic, sembla que les teves visions no et deixen en pau, expliquem que vols.
Una vegada ha arribat a l’alçada d’on sembla que surt la veu Mudaffar es para tot mirant a un banda i a l’altre. De sobte com sortit del no res es troba davant d’ell en Izmir acaronant el gat blanc... En Mudaffar es dona un ensurt al veure que en Izmir li està donant la volta com si l’examinés...
- Bé doncs, que vols de mi?
- Tinc un a proposició que fer-te, en la que podem sortir guanyant els dos. Contesta en Mudaffar.
- Una proposició? Tu creus que necessito res més, ho tinc tot i tinc el poder de la màgia amb mi.
- El que et vull proposar segur que no ho tens. Xiuxiueja Mudaffar tot fent una petita rialla.
- Procura que sigui alguna cosa al menys interessant sinó pot ser que no tornis al teu cau d’escurçó. Li diu en Izmir tot aixecant una de les seves frondoses celles.
- Amb el teu ajut podem saber a on es troba el calze del Sant Grial. Deixa anar suaument el vident que de mica en mica li suen més i més les mans.
En Izmir se’l mira i s’hi acosta quasi a un pam de la seva cara. Li mira els ulls i durant uns segons sembla que el temps s’ha aturat.
- Veig que no m’enganyes, expliquem que saps! Crida en Izmir tot deixant-se anar lentament sobre tot un reguitzell de coixins que es troben en una formidable catifa.
Els minuts següents els consumeix en Mudaffar explicant el que sap i planyent-se de que les seves visions no li donin més detalls dels buscadors de la relíquia.
Una vegada ha acabat l’explicació, en Izmir li demana...
- Molt bé, saps segons la llegenda el que significa tenir el calze del Sant Grial?
- Ho sé molt bé, l’eterna joventut, no patir mai més gana i altres poders que el Sant Grial porta implícits, salut, diners, immortalitat...
- I tu t’ho creus tot això, Mudaffar? Li torna a demanar en Izmir alçant una mica més la veu.
- Els escrits que es van trobar a Jerusalem no enganyen. Si el Sant Grial està a Còrdova i el podem aconseguir, tots aquests poders seran nostres i del nostre poble.
- Està bé, t’ajudaré. Ja saps que a canvi hauràs de compartir els poders del Sant Grial. Li contesta l’Izmir tot acostant-se altre cop molt a prop de Mudaffar que es frega les mans tot afirmant amb el cap i sense dir res.
- Deus voler saber a on estan els que busquen el Sant Grial i, si potser, a on es troba aquesta relíquia, oi? Li pregunta l’Izmir tot girant-se d’esquena i tocant-se la blanca barba.
- Si poguéssim saber a on està el Sant Grial, no necessitaríem per res als que ha enviat el Comte de Barcelona. Comenta en veu baixa en Mudaffar.
- Doncs segueix-me, anem cap el meu laboratori allí el meu poder és més gran.
En Mudaffar el segueix per un llarg passadís fins arribar a una gran porta a on hi ha gravades dues cares grotesques. Quan estan davant de la porta les cares semblen tornar a la vida i els seus ulls els miren escrutadors. Pocs segons després una veu d’ultratomba surt d’aquelles goles monstruoses.
- Pots passar estimat amo, siguis ben rebut. Tot obrint-se la porta de bat a bat.
En Izmir s’endinsa en la foscor que hi ha darrera la porta i en Mudaffar passa a poca poc veient que quan acaba de passar la porta es tanca quedant en la més absoluta obscuritat. En Mudaffar espantat crida el nom del Izmir mentre la llum apareix de cop il•luminant un meravellós espectacle. Davant seu s’obre una immensa sala quadrada, a on dues de les parets estan plenes de d’alt a baix, de llibres, papirs, fulles de pergamí i en les altres dues pot contemplar tota mena de ampolles de tots els colors i mides. En un primer moment no se’n adona de l’alçada de les parets però comença a mirar cap a dalt i veu que estan en el vell mig d’una torre i els seus ulls poden veure que s’enlaira a més de cinquanta metres cap al cel. S’ho mira una i un altre vegada buscant les escales que pugen cap als demés pisos i no en troba cap. Mentrestant en Izmir està buscant en les prestatgeries que estan més al seu abast alguna cosa que en Mudaffar no pot veure. Tot d’un cop acciona una palanca i el terra s’obra sortint una gran olla plena d’un líquid que en Mudaffar mira per sobre les espatlles del Izmir sense saber que és. Fent com si s’aclarís la gola, en Mudaffar aconsegueix que en Izmir el miri i és llavors quan ceremoniosament li fa una pregunta...
- No voldria ser indiscret, però, com aconseguiu arribar a les prestatgeries més altes?
En Izmir primer se’l mira amb uns ulls irritats, però de mica en mica passa a ser un somriure i després una riallada que ressona en tota la torre...
- Pobre infeliç, segur que et pensaves que erets una eminència i ara veus coses que mai havies ni imaginat. Per fer-te perdre la curiositat t’ho ensenyaré.
En Mudaffar queda amb la boca oberta quan veu a l’Izmir levitar, enlairar-se i pujar com si no peses res cap al lloc més alt de les prestatgeries. Des de allí i encara rient al veure la cara que se l’hi ha quedat al Mudaffar li diu...
- Què et sembla estimat vident, no has vist res semblant en les teves visions? És un poder més que tinc. Crida en Izmir descendint fins a l’alçada d’en Mudaffar que encara no se’n sap avenir.
- És meravellós, és extraordinari, me’n podries ensenyar? Et pagaria el que em demanessis.
- No necessito els teus diners, no em calen, però el teu do d’endevinació si que seria una bona cosa. Podríem fer un canvi. Jo t’ensenyo a volar i tu em dones el teu poder de veure coses. Què et sembla?
- Però jo no et puc ensenyar a ser vident, és de naixement, les meves dots d’endevinació ningú me les ha ensenyat.
- No caldrà que m’ensenyis res, si em donés el teu consentiment la màgia farà la resta. Què em dius?
- Crec que ho deixarem per quan tinguem el Sant Grial a les nostres mans llavors en tornarem a parlar.
- Com tu vulguis, però potser no hi hagi una altre oportunitat.
- Ja ho sé, però per ara prefereixo tenir amb mi el meu poder.
- Doncs així sigui vident.
Fredament i malhumorat en Izmir es gira cap a on es troba la gran olla i comença a dir paraules inintel•ligibles mentre alça els braços i llença una mena de pólvores que li surten per encant de les mans. Als pocs instants les torxes de la estança s’apaguen i del fons de la gran olla comença a sortir una llum que pocs moments desprès il•lumina la seva superfície que sembla una gran finestra rodona. En Izmir s’hi acosta i en Mudaffar fa el mateix. Allí tan sols hi poden veure una mena de boira que amb sorpresa pel Mudaffar de mica en mica és va aclarint.
Els dos miren l’espectacle que s’està obrint als seus ulls. Poc a poc veuen un foc i als voltant del mateix a quatre homes vestits de musulmans però que estan parlant en llatí. En Mudaffar els entén i explica a l’Izmir que pel que sent són Templers i sembla que van a buscar el Sant Grial.
- Però no potser, jo he vist un home i un noi. Qui deuen ser aquets? Exclama el vident.
- Vaja vident estàs fet Mudaffar. Això és el que saps fer? I estava a punt de canviar el meu poder de volar per això, vaja merdeta...
Acabava de dir aquestes paraules quan la boira torna a ocultar el que estaven veient i poc segons desprès es torna a aclarir per veure a un home i a un vailet ajaguts en un paller.
- Aquets són els que ho he vist en les meves visions, l’home i el noi, són aquets, veus com no estava equivocat.
- Bé tan sols has vist la meitat, tan uns com els altres deuen buscar el Sant Grial per això la màgia me ho ha ensenyat, però els més perillosos són els Templers i hem de fer alguna cosa. Diu en Izmir mentre es toca altre cop la barba.
- Però que podem fer? No sabem a on són.
- No et preocupis els meus corbs negres els trobaran.
- Els teus corbs negres, què poden fer uns ocellots per aconseguir el que volem?
- Quan els vegis no crec que m’ho tornis a preguntar. Respon en Izmir amb una mirada que fa glaçar la sang d’en Mudaffar, que calla.
Llavors per uns moments en Mudaffar veu com en Izmir amb una rapidesa increïble va d’una banda a l’altre i amunt i avall, mirant llibres, baixant ampolles i maleint quan no troba el que ell voldria. Poca estona després sembla que té tot el que necessita a sobre una gran taula de marbre negre.
En un alambí comença a mesclar diferents líquids de les ampolles que ha anat baixant de les prestatgeries i pólvores de una vintena de pots que ha dispersat per tot la superfície de la taula. Uns minuts més tard la barreja està en el seu punt.
- Ara mira, estimat Mudaffar i veuràs que és crear.
Lentament l’Izmir deixa caure al terra des de l’alambí un líquid espès d’un color grisós que al tocar les fredes lloses llança un esgarrifós plany. Fa el mateix tres vegades més i desprès espera. En Mudaffar mira els quatre basals que ha deixat en Izmir i sembla que no passa res. De sobte els basals comencen a agafar forma i per art de màgia, mai més ben dit, s’intueixen unes criatures que no s’assemblen a res conegut. En Mudaffar s’està tirant enrere doncs de mica en mica les criatures van agafant unes dimensions considerables. En veure a Mudaffar recular i amagar-se darrera de la taula de marbre, l’Izmir deixa esclatar una riallada que ressona altre cop per tota la torre.
Per fi la creació ha estat acabada i davant seu apareixen quatre corbs negres que deuen fer uns dos metres d’alt. En Izmir si acosta i els acarona tot dient...
- Aneu fills meus i porteu-me el plànol del templers!
Els corbs gegantins comencen a batre les seves ales i com un huracà fan voleiar els papers que hi havia per sobre la taula. Poc a poc es van enlairant i a mida que van pujant pel centre de la torre comencen a fer-se invisibles tot travessant les espesses parets. Al veure això en Mudaffar queda amb la boca oberta i en Izmir al veure’l somriu altre cop.
- Ara Mudaffar torna a casa i quan en sàpiga alguna cosa et faré cridar.
- Estic impressionat Izmir, ets molt poderós, crec que farem molts negocis junts.
- Ja saps amb el que hem quedat, sinó compleixes, aquest poder meu caurà a sobre teu i de la teva família.
- No et preocupis compliré el que hem pactat. Va respondre en Mudaffar tot fent una reverencia i allunyant-se cap a la porta.
Quan arriba just al davant de la porta, aquesta desapareix i és troba al vell mig del bosc i al costat del seu cavall. Mira esparverat al seu voltant i veu que ja no hi ha res del magnífic castell. D’un dels arbres apareix altre cop la serp que li va senyalar el camí que el portarà de tornada a casa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370433 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!