El Drac d'Or (VI i darrer capítol)

CAPíTOL SISÈ: DESENLLAÇ

Una vegada vaig arribar a casa vaig pensar que el millor era donar-ho a conèixer a tothom, però ara havia de recuperar els manuscrits i la història d'en Francesc que havia enviat a la revista. Era vespre i sabia que fins l'endemà no podria tenir a les meves mans tota la documentació necessària per dur a terme el meu projecte. Em vaig asseure a la meva taula i vaig engegar l'ordinador. Com es podria dir aquella història?, "Llegendes" em sembla bé, vaig pensar tot començant a escriure. Les hores passaven i a les quatre de la matinada vaig caure rendit sobre la taula.
El despertador va sonar a les set, com sempre, i del bot que vaig fer quasi caic de la cadira, l'esquena em feia mal i el braç se m'havia adormit de la mala posició en què el tenia. Entre gemecs i badalls vaig anar fins al lavabo i vaig moure el cap mentre veia en el mirall la mala "ganya" que feia. Un cop arreglat i després de beure'm un vas de llet freda, vaig guardar el meu escrit i els manuscrits que havia agafat de Núria a un amagatall que havia trobat per casualitat dins de l'armari.
Vaig baixar per les escales fins arribar al carrer. No agafava mai el cotxe per anar a treballar, ja que tenia la sortida del metro a prop de casa. El recorregut va ser normal, com sempre, encara que em sentia observat, però aquesta sensació era lògica: no sabia fins a quin punt tenien informació de qui era jo.
A l'arribar a la redacció vaig tenir la sort de trobar-me amb el missatger a les escales. L'hi vaig demanar si portava alguna cosa al meu nom i, al dir-me que sí, vaig respirar tranquil. Vaig signar. Ja tenia a les meves mans la resta de la documentació que em faltava.
Vaig pujar al despatx i vaig fer fotocòpies de tot el que vaig poder. Encara que a casa tenia fotocopiadora, i ja havia fet còpies dels altres documents, la del despatx era més ràpida i millor.
Em vaig acomiadar dels companys i vaig tornar a casa. Em va fer venir una sospita quan el mateix home que em semblava que em seguia abans era estava a les escales del metro. Però quan vaig passar vaig veure que es trobava amb una altra persona i marxaven escales amunt...
Ja era a casa i vaig tenir un ensurt al sentir el timbre de la porta de baix. Vaig mirar per la finestra, i vaig veure el cotxe de la policia, dos policies d'uniforme i dos de paisà a prop de la porta. El cor em va dir que no era per casualitat aquella visita. Vaig arreplegar tota la documentació i la vaig amagar al meu amagatall de l'armari. Va tornar a sonar el timbre. A poc a poc vaig anar cap a la porta i vaig demanar qui era...
El nom de la policia i que volien parlar amb mi, va fer que les mans em comencin a suar mentre els obria la porta des de del pis de d'alt.
Els policies van pujar per l'escala i van entrar a casa meva...
-Senyor Jordi Monfà?
-Sí, soc jo.
-Venim a casa seva perquè hem rebut una denúncia que vostè va ser l'últim de veure al senyor Francesc Gonfau Perich. És veritat?
-No, la veritat és que no conec de res aquest senyor.
-Ja sap que el senyor Francesc Gonfau, que era un eminent científic, ha sigut assassinat, ho han portat tots els diaris i els noticiaris d'avui...
-Doncs la veritat és que no en sé res. Ahir vaig estar de viatge i avui encara no he comprat el diari ni he vist les notícies...
-Em permet que l'escorcollem i mirem si a casa seva hi ha alguna cosa que ens pugui ser d'ajuda?
-Per suposat que sí, no tinc res a amagar.
Els policies em van escorcollar i, a l'agafar la meva cartera, van veure el carnet d'en Francesc, que no havia pensat a posar amb l'altre documentació a l'armari...
-Senyor Monfà, i això?
Emmanillat, vaig baixar per l'escala, i quan estava a punt d'entrar al cotxe, vaig veure de reüll com un dels policies de paisà portava tota la documentació sota el braç i la donava a l'home que vaig veure a les escales del metro.
Al mirar a l'altre policia que m'ajudava, vaig comprovar que portava una cadena al coll amb una medalla on hi havia gravat un drac d'or.
"Tot està perdut!!!", vaig pensar mentre em ficaven dins del cotxe.

Deixa d'escriure i respira fondo mentre rumia com ampliarà aquest escrit en què explica aquesta aventura i la convertirà en un llibre. Ha canviat alguns noms, alguns llocs i li ha posat un final de pel·lícula. Així li sembla que la secta no es veurà tan amenaçada i el deixarà en pau.
Passen els mesos, el llibre és editat i el seu èxit editorial és total: es converteix en un dels més venuts de la història.
No li estranya a ningú quan, de sobte, desprès de tant d'èxit, en Josep Montlló i Puig, que així es diu en la realitat, desaparegui sense deixar rastre. Molts periodistes diuen que s'ha retirat a una casa pairal per poder escriure un altre llibre...

En les entranyes de la muntanya de Núria hi ha una habitació rodona i al mig de la mateixa un taüt està esperant ser enterrat. A sobre hi ha gravada una inscripció estranya i unes inicials: J.M.P.

La inscripció diu: "EL DRAC SEMPRE VIGILA"