El Drac d'Or- V Capítol

CAPÍTOL CINQUÈ: EL SUBTERRANI

Cada cop la llum que venia del forat deixat pel piló era més escassa, fins que vaig estar a les fosques i als pocs segons el piló es va aturar. Vaig treure la llanterna de la motxilla i vaig mirar al meu voltant buscant una sortida. Tot era de pedra, no hi havia res que em pogués servir per sortir d'aquell lloc, fins que la llum va reflectir un altre figura de drac daurat encastat a la paret.
Vaig aguantar la respiració mentre premia aquella figura i vaig respirar fons quan es va enfonsar tot obrint-se la paret de pedra. Vaig entrar i a darrera meu la paret de pedra es va tancar, sentint com el piló tornava a pujar. En aquell lloc hi havia claror casi com de dia, hi vaig reconèixer que estava dins de la cova que m'havia descrit en FGP.
Davant meu, tal com ell havia dit hi havia els prestatges, però el més estrany es que tornaven a ser plens de manuscrits, em vaig girar i vaig poder veure de on havia sortit i era la columna central que aguantava la volta i que servia al mateix temps com d'una mena d'ascensor.
Vaig estar mirant manuscrits i alguns de tant importants que no em creia que fos veritat, alguns tenien els segells de reis i papes donant fe del que deien. Vaig agafar alguns i me'ls vaig posar a la motxilla, amb aquests i els que havia enviat a la redacció podia fer l'article del segle.
Ara que ho tenia ja tot i sabia que era veritat, per on sortiria? El primer pensament va ser sortir per on havia entrar, però no era tan fàcil, no hi havia cap drac ni res que s'hi assembles, l'estona passava i no trobava la sortida, m'hauria de quedar fins que algú d'aquella secta vingués, i no crec que em deixes sortir tan fàcilment.
Ja casi estava a punt de donar-me per vençut, quan vaig veure que a cada prestatge hi havia una figura daurada diferent, tenia una possibilitat, vaig començar a mirar-les a veure si hi havia alguna figura d'un drac, ja que semblava que era el signe que representava a aquella comunitat, però no n'hi havia cap i vaig començar a empènyer-les totes a veure si podia descobrir alguna falsa porta. Quan faltaven ja poques, davant meu hi havia una figura d'un cavaller i vaig veure que portava un escut en el pit i que hi havia un gravat d'un drac també daurat, em vaig aturar un moment abans de tocar-lo i vaig veure com al contacte amb les meves mans la figura s'enfonsava i s'obria un dels prestatges deixant davant meu una sortida negre com la gola d'un llop. Vaig encendre la llanterna vaig treure la pistola i em vaig endinsar per unes escales de cargol que baixaven no sabia a on, una vegada vaig haver començat a baixar el prestatge es va tancar a darrera meu.
La llanterna em donava llum mentre baixava per un túnel excavat a la roca, no es veia el final del mateix, tan sols que anava baixant i baixant. Les parets estaven plenes d'escrits amb el mateix llenguatge dels manuscrits. Els minuts passaven i les cames em flaquejaven. De tant en tant descansava per agafar aire, ja que l'olor de humitat em feia cansar encara més. Va passar al menys un hora de baixar constantment fins que el túnel va començar a aplanar-se, les escales es van fer més amples i menys altes, fins a desaparèixer per complert, ja estava caminant a peu pla, però encara no es veia el final, a on em portaria aquella galeria?
Al fons vaig veure una claror, el meu pas s'anava accelerant, fins que vaig arribar a una gran sala il·luminada per deu o dotze canelobres amb espelmes, que al bellugar-se formaven ombres per totes les parets, al fons hi havia una porta i a tot el voltant de la sala rodona hi havia uns deu taüts tancats posats cadascú en una taula. Vaig apagar la llanterna, la mà que duia la pistola em tremolava mentre m'apropava a un dels.
Tots portaven una inscripció en el llenguatge estrany i tres lletres que em van semblar les inicials de la persona que estava dintre el taüt.
Vaig escriure la inscripció en un paper per poder traduir-lo després i vaig mirar els taüts d'un en un fins que amb sorpresa vaig veure les inicials F.G.P. i un calfred em va recorre l'esquena, l'havien agafat i l'havien matat!. Vaig obrir el taüt i vaig poder veure el rostre del que m'havia ficat en aquell embolic, o no era ell?, no l'havia vist mai, però no podia ser casualitat. Em vaig omplir de valor i vaig mirar si tenia encara la cartera a la butxaca de l'americana i la vaig trobar, vaig mirar s'hi havia un document que l'identifiques i vaig trobar el DNI. Es deia Francesc Gonfau Perich, havia nascut a Barcelona i tenia quaranta vuit anys. No sabia que fer, no podia ajudar aquella gent i hauria de sortir el més aviat possible sinó volia ser el següent, ja comprovaria la veritat després, ara el més important era aconseguir marxar, em vaig guardar el carnet d'identitat a la cartera, vaig tencar altre cop el taüt i vaig anar cap a la porta.
Em vaig acostar a poc a poc, i vaig posar l'orella per veure si sentia alguna cosa, però no vaig sentir res. M'enfrontava al misteri de que hi havia darrera? Si més no, que podia fer?
La vaig obrir lentament intentant de no fer soroll i vaig mirar per la mica d'escletxa a l'exterior. Vaig quedar bocabadat quan vaig veure que estava darrera del Santuari . Vaig anar obrint la porta que pesava molt, vaig sortir i al tancar-la vaig veure que la part exterior simulava una part de la roca, pel que una vegada tancada era casi impossible veure que existia. Sense pensar-ho més vaig corre fins a la paret del Santuari, em vaig esmunyir pels costats de l'església, vaig guardar la pistola i em vaig encaminar cap el cremallera. Les persones que passaven em semblava que em miraven com si tots sabessin a on havia estat. Vaig pujar, em vaig posar altre cop a l'últim vagó per poder veure s'hi havia algun moviment estrany pel Santuari i als pocs minuts em trobava respirant fons i baixant amb el cremallera que em portaria a on tenia el cotxe.
Mentre m'encaminava en cotxe cap a Barcelona, pensava a qui podria adreçar-me per poder denunciar la mort d'aquells homes que la única falta que havien comès era està en el lloc equivocat. No sabia l'abast del poder d'aquella secta, no sabia que podia fer...