El dijous

Aquella tarda de gener, en ple hivern, envoltada d'una flassada damunt de la meva butaca al costat de la ximenea. Mirava per la finestra per a veure-li passar com cada dijous a la mateixa hora. I mentre esperava, llegia la novel·la que s'havia deixat la meva germana al venir a veure'm aquesta mateixa tarda.
A la poca estona, per fi el vaig veure passar i no vaig poder negar que el cor se'm va parar. El veia, el veia creuar la carretera...l'estimava.
Però després van passar dijous, i ell sense aparèixer.
Altre dijous, van cridar a la porta de casa...era ell! Venia a demanar-me com estava ja que em coneixia de veure'm per la finestra i de tantes vegades que havia preguntat per mi, sabia el de la meva malaltia. Al dia següent em sentia malament de moral, estava deprimida sense motiu algun. Així que el vaig cridar i li vaig dir que volia el veure, havia de parlar amb ell. Vaig passar tota la tarda amb ell, em feia feliç. Així que no vaig esperar més i l'hi vaig dir...l'hi vaig dir tot(...). Va haver minuts de silenci... i sense més prejudicis se'm va llançar. Em va dir que sentia el mateix...aquestes papallones en l'estómac. Em va confessar que cada vegada que passava per allí davant, era per a veure'm.
M'estimava, l'estimava.