212 dies, 7 mesos.

Eren el voltant de les 11 del vespre quan va començar tot. Jo parlava per telèfon quan, de sobte, em varen dir que havies arribat. Llavors, vaig penjar el telèfon tan ràpid vaig poder i per fi et vaig veure, després de mesos i mesos sense saber de tu. No havies canviat, seguies sent aquell al·lot que sempre m'havia agradat amb el seu somriure i la seva simpatia que contagiava a tothom. Em vaig apropar a tu i va ser tocar-te i començar a tremolar com un flan. Vaig anar a seure. Em vaig quedar embovada mirant-te i em vares espantar quan, de sobte, m'oferires mitja fruita…i jo aquí malpensant que ja volies alguna cosa més que amistat amb mi, però així i tot, vaig sentir alguna cosa estranya a l'estomac quan m'oferires aquella mitja fruita .
Vàrem sortir de marxa i jo tota il·lusionada que podria passar alguna cosa entre tu i jo aquell vespre(perquè realment jo si que volia alguna cosa més que amistat aquell vespre), però llavors…llavors em vaig desil·lusionar moltíssim..amb tantes ànsies esperant aquell dia i vas tu i la cagues en un sol instant! Se'm va caure l'ànima als peus quan vaig veure aquella imatge, així que ho vaig enviar tot a la merda(jo no estava per menjar-me el cap, així que, a la merda!). Però, encara que sabies que jo no estava bé, tu em tractares com una reina aquell vespre(cosa que provocava que encara t'odiés més).
Blablabla….deixo la resta del vespre…vaig a reflectir el moment, el NOSTRE moment: Arribam a casa teva. M'ofereixes gelat la primera, però jo et dic que no en vull i em poses mala cara. Anam a cercar tovalloles i a canviar-nos de roba amb el meu germà i en Pere. Arribam a la platja. Em pos sobre la teva hamaca i tu et col·loques als meus peus...Aquí, vaig tornar a tremolar com al principi, com un flan. Vaig començar a sentir coses que mai havia sentit, sensacions….però no sé pas bé quines! Sensacions convertides en batecs, sensacions de sentir com el temps s'atura, on no seguíem les agulles del rellotge…i és que, que més podia demanar? Et tenia a tu, tu em tenies a mi, la platja, les 5 del matí, el sol a punt de sortir, tu..jo…el renou de les ones quan arribant a la costa…però diguem, que me donares a partir d'aquell moment que ha fet que no em pugui desenganxar de tu ni volent?
7 mesos després de tot això puc dir que visc una historia d'amor…la NOSTRE història d'amor.
212 contes, 212 moments, 212 dies, 212 bilions de paraules, 212 milions de t'estim(molt molt!).
Només em queda per dir-te que t'estim perquè des de fa 212 dies vas confiar en mi i perquè m'has demostrat que jo també puc confiar en tu. T'estim perquè deixes que formi part de la teva vida. T'estim per estar 212 dies, 7 mesos, al meu costat, perquè sé que no és fàcil! Gràcies per tot Vicenç Juan Gómez (sobretot per deixar-me que tu siguis el meu món i llevar-me la por al món).


P.D.: T'ha quedat clar que no vull a ningú més que no siguis tu? No vull que s'acabi, no per favor. Perdona'm, saps que no he volgut fer-te mal, no vull fer-te sentir alguna cosa que no vulguis o puguis sentir. T'estim moltissim.