El diari d'un Déu

EL DIARI D'UN DÉU

A sobre de la prestatgeria hi ha un llibre d'or. El jove Lach s'acosta i se'l mira. Està massa enlaire. Fa molts moments que vol veure que hi escriu el seu pare. Ara que ell està fora per un instant creu oportú investigar abans que torni. Com que té el do de volar no té cap impediment per enlairar-se i al arribar a l'alçada del llibre, agafar-lo.
Sap que si el seu pare se n'assabenta hi haurà càstigs, però aquell misteri el té capficat fa molts moments.
El llibre és esplèndid amb gravats molt ben treballats i al mig de tot l'escut de la seva família. Per un moment dubta d'endur-se'l, però la curiositat pot més que ell i a corre-cuita es tanca a la seva cambra. Com que la seva mare també ha sortit, ara té uns moments per poder tafanejar. S'asseu al brillant terra i amb el llibre al davant dubte un moment, però acaba per obrir-lo.
Tots els fulls són d'or i a la primera pàgina hi han descrits nom per nom tots els seus avantpassats. Desprès i un per un hi són nombrats tots els de la seva família, el nom del seu pare Antach, la seva mare Lèbula i al final de tot, ell en Lach i el seu germà bessó en Limex. Passa a la següent pàgina del que sembla és tan sols un diari i encuriosit el comença a llegir...


Instant primer...
El meu pensament i la meva imaginació buscaven un lloc, una forma, un ser que pogués fer realitat les meves expectatives. Em vaig passar molts moments de la meva existència buscant-ho i al final ho vaig veure clar.
EL SER: No podia ser immortal com nosaltres, sinó no tindria gràcia. Hauria de lluitar per viure. Però com apareixeria? De sobte? Per art de màgia? Del més absolut res? La cosa es complicava altre cop i llavors ho vaig comprendre. L'unió de dos sers, un mascle i l'altre femella engendraria un nou ser. Petit indefens, sense cap saviesa, tot seria nou per ell, hauria d'aprendre cada alè. Això ja em començava a agradar. Però això hauria de ser al final, el començament calia una mica més d'imaginació, una industria de la vida, un començament apoteòsic. Però allò em portaria molta més feina i ho deixaria per més tard , ara em centraria en els protagonistes.
Però, un ser sol no seria gaire interessant, hauria de fer un ser primigeni que evolucionés en molts més depenent... de què? Vaig pensar. Un altre cop aturat!
Però no tardà gaire en comprendre-ho, era fàcil, depenent del instint de Supervivència i de reproducció, era clar. Una necessitat vital portaria a lluitar per viure i llavors tan sols evolucionaria el més fort. Fantàstic! Però com ho muntaria tot això?

Segon instant...
En un líquid element un ser primitiu que es reprodueixi ell mateix i que en cada milió de reproduccions un dels individus variï, cosa més senzilla, per anar sent cada cop més complicat, fins a ser una unió de petits sers que conformaran uns grans sers. Allò era massa i necessitaria un espai que, per aquells sers, semblés que no s'acabés mai. Ja ho pensaria desprès. Aquell instant vaig deixar-ho, un altre moment continuaria...
Ara pensava en quins elements necessitaria per poder fer aquell univers Creia que fora senzill, amb menys de cent es podrien fer totes combinacions possibles i formar tota mena d'objectes. Era pura química, la resta la faria la mateixa física.
Vaig anar a l'habitació dels experiments i vaig crear un espai vuit, sense res, a dins d'una gran esfera de diamant. D'altre banda i a dins d'un microscòpic recipient del mateix material, de mica en mica vaig anar introduint els elements que creia podrien crear el que jo volia. En un principi va ser un desastre i desprès de deu experiments, davant meu contemplava l'èxit, un ou primigeni, a on hi havien tots els elements concentrats a l'espera del seu naixement. Ja tenia dues de les coses que necessitaria per començar. Ara necessitava el protagonista i podria entrar en la fase primària.
Molts experiments desprès no van portar enlloc, ho tenia molt clar, però com podria introduir aquests nous elements sense fer trontollar l'equilibri del ou primigeni?


Tercer instant...
En un dels experiments fracassats vaig veure que un dels elements feia créixer la vida, el carboni, mira per a on era el que necessitava. Però també em faltava l'element essencial per la reproducció. Si creixia la vida però no és reproduïa llançava per terra tot el que jo esperava d'aquell univers. L'evolució!
Aquella petita part del experiment em va dur a l'exasperació, els sers que creava creixien i creixien, però no passaven d'allí, faltava alguna cosa més.
Un dia passejant ho vaig entendre, faltaven unes ordres, una estratègia perquè tot allò portés a on jo volia. Vaig treballar tants moments que quasi varen ser un instant i al final allí estava davant meu embolcallat i segur a dins d'una altre esfera. L'espiral de la vida. Aquella espiral que semblava una escala de cargol duia totes les ordres genètiques del que hauria de ser i per a on havia de seguir el meu primer ser. Cada canvi, cada metamorfosis, cada nou pas per l'evolució estava gravat en l'espiral. Ara ja tenia tots els elements per aconseguir l'èxit.

Quart instant...
El moment de l'èxit o el fracàs estava a punt de ser realitat. Vaig introduir el carboni i la microscòpica espiral de la vida a dins del ou primigeni. Va semblar que tot estava equilibrat, no havia passat res i vaig somriure.
Ara davant meu tenia una gran esfera de diamant i en una altre, molt més petita, microscòpica, l'ou primigeni. L'acte de la creació estava a punt de succeir. Vaig introduir l'ou primigeni a la gran esfera de diamant i vaig veure que es situava al vell mig de la mateixa. Què esperava per ocupar tot l'espai de l'esfera? El mateix equilibri que havia aconseguit, ara em duia al fracàs. El microscòpic ou primigeni no evolucionava, es seguia mantenint en equilibri.
Amb ira, vaig llançar un raig d'energia que en lloc de destruir l'esfera de diamant va impactar en l'ou primigeni produint-se un gran canvi. L'ou primigeni va començar a créixer. Al principi com una gran explosió que semblava ocuparia tota l'esfera de diamant en uns instants, però pocs moments desprès el seu creixement va ser constant. Vaig pensar que acabaria per parar-se, però no va esser així. Vaig inspeccionar el contingut i vaig veure amb alegria que l'evolució s'estava produint. Les lleis de la física agafaven el protagonisme i la química havia aparegut! Tot s'estava organitzant, tot anava per bon camí.

Cinquè instant...
Allí davant meu en petites esferes hi havia tota l'informació necessària. Cada element feia el seu paper i dins d'algunes esferes ja es produïa l'aparició de la vida. L'espiral de la vida s'havia propagat. En alguns llocs estava evolucionant i en altres estava adormida a l'espera de millors condicions.
Moltes van ser les esferes, que escampades per l'ou primigeni que continuava augmentant, lenta però inexorablement, van començar a fer evolucionar la vida.
Depenent dels elements que es trobava, l'espiral de la vida evolucionava en formes diferents. Dins del líquid element de cada esfera estava creixent l'evolució. Tal com havia ordenat a dins de l'espiral de la vida, a cada milió de reproduccions hi havia un canvi i apareixia un nou ser que continuava amb l'evolució. Volia veure fins a on era possible arribar i si tan la química com la física produïen algun canvi en l'espiral de la vida si les coses es posaven crítiques. Van passats molts moments i vaig veure que tot anava per bon camí. Es produïen canvis constants a dins del ou primigeni que donaven noves forces a l'evolució, noves energies per alimentar tot aquell potencial.


Sisè instant...
Una vegada vaig veure que tot s'anava equilibrant i l'evolució estava fent el que jo l'hi havia manat, vaig tenir un idea...Viatjar a dins del ou primigeni i contemplar la meva obra tan a prop com pogués. Sabia que tots aquells elements no em podien fer res, jo els havia creat i quan volgués els podia fer desaparèixer. La meva essència podia passar desapercebuda i no canviar res del que havia preparat amb tan de cura. M'ho vaig estar pensant uns moments i vaig decidir aventurar-me i inspeccionar el meu experiment des de dins mateix.
En essència vaig travessar la gruixuda paret del l'esfera de diamant i vaig penetrat al nou univers. La meva essència ocupava tota l'esfera i vaig haver de fer-me microscòpic per poder veure cada detall del que allí succeïa. A mida que m'anava enxiquint la visió d'aquell univers cada cop em semblava més i més extraordinària. L'evolució comportava, destrucció i naixement, transformació per anar endavant, desaparèixer per crear una cosa nova més evolucionada. L'espiral de la vida estava fent la seva feina a la perfecció.

Setè instant...
El meu viatge va ser fascinant. Els colors dels motors d'energia que alimentaven les esferes era impressionant. Tot un ventall de combinacions, de formes.
Llavors vaig anar a veure que passava amb els protagonistes d'aquell univers, els sers que l'espiral de la vida havia de fer evolucionar.
Em vaig endinsar en més d'un esfera i a dins dels diferents líquids elements, per contemplar com els sers a poc a poc evolucionaven en sers no tan elementals i que en algunes esferes l'evolució havia fer estralls i els sers que poblaven aquelles esferes estaven desenvolupats. Encara que tot era material i que el seu grau d'evolució no passava dels inicis, em va fer veure que l'experiment funcionava. Moltes esferes estaven passants per fases inicials, altres encara no havia esclatat la vida i en altres potser sense ajut no esclataria mai. Vaig tornar a la meva forma inicial i vaig contemplar la gran esfera de diamant amb l'ou primigeni que ja havia ocupat la seva cent milionèsima part. Tan sols tenia una pregunta que no sabia respondre. Què passaria quan l'ou primigeni arribés a ocupar tota l'esfera?
Per el moment tan sols havia d'esperar i de tant en tant viatjar al interior de l'esfera per veure com anava l'evolució.
Fins aquell moment encara no hi havien respostes per la mev
a pregunta.



El jove Lach llegeix amb avidesa aquells escrits del seu pare. Ja havia notar que durant uns instants havia estat absent ficat a dins del seu laboratori, però d'això a poder endevinar que estava experimentant en un nou Univers, era un altre cosa.
Continua llegint les observacions dels seu pare i les meravelles que explica d'aquell nou univers que s'expandeix cap un final incert. A cada nova observació en Lach té més i més ganes de poder conèixer aquell univers que no té res a veure amb el seu. Un Univers creat pel seu pare. Un estona desprès ja no pot fixar-se amb el que llegeix, tan sols pensa en entrar al nou Univers. Calcula els moments que falten perquè el seu pare i la seva mare tornin i creu que té els justos per anar a fer una curta visita al laboratori.
Agafa el diari i s'acosta a la prestatgeria a on estava abans. S'eleva i el deixa a sobre, però no se'n recorda ben bé d'on era i el deixa a on creu que podia haver estat. Si el seu pare se'n assabenta hi haurà càstigs i represàlies per uns quants instants.
A corre cuita s'esmuny cap el laboratori. Sap que ho té prohibit, però aquell experiment és massa bo per deixar-ho córrer. Una vegada a dins pot contemplar al fons del tot la gran esfera de diamant i al centre expandint-se l'ou primigeni. S'hi acosta i contempla fascinat l'espectacle. Ara ja està ocupant un desena part de l'esfera i es poden veure a simple vista encara que diminuts els conglomerats de petites llumetes que brillen en mig de l'obscuritat de l'esfera. Ell mira i remira i no pot aguantar-se més. Ha de viatjar al seu interior i veure totes aquelles meravelles. I dit i fet, la seva essència penetra l'esfera de diamant.
Quan més petit es converteix i més s'endinsa en aquell univers, més meravellós és l'espectacle. Ell hi posa nom a tot el que veu, els que brillen en diré estels, els que giren al voltant del estels els diré planetes i els que giren al voltant del planetes en diré satèl·lits. I així de mica en mica anomena cada cosa que veu, cometes, meteorits, forats negres, galàxies, etc. Quan ja li sembla que ho ha anomenat tot, vol saber com va l'evolució dels sers protagonistes. Visita cents de planetes, veient sers de totes classes. Com viuen, com evolucionen, esta orgullós del seu pare.
Desprès d'uns moments arriba a un planeta blau. És preciós, els colors que té el fan riure. Blau, verd, blanc, marró, infinitats de tons. S'hi acosta i veu que l'espiral de la vida ha fet una bona feina. Hi ha sers que neden a dins del líquid element, altres volen com si no pesessin, i altres que corren i salten per damunt de la terra, entre verds i marrons, amb l'aigua lliscant fins arribar altre cop al líquid element. Quan esta mirant i contemplant la bellesa d'aquest planeta, veu que de cop surten uns sers que lluiten entre ells. Al començament es pensa que és un joc, però ràpidament veu que no és res d'això. Uns maten als altres. En un moment es pensa que serà per poder menjar, ha vist en altres planetes que la supervivència és essencial si l'espiral de la vida vol continuar amb la seva tasca. Però veu que tampoc és per això, maten i desprès se'n van sense haver servit de res aquella matança. Allí deixen els morts i maten els petits i als indefensos. Aquells sers són abominables. S'espera una mica per vorejar tot el planeta i contemplar si a tot arreu passa el mateix. La seva visió queda ferida per les coses que pot veure, en lloc del univers ha vist aquella perversitat. Fan malbé els boscos, embruten les aigües, maten més animals dels que necessiten per viure, estan acabant amb aquest planeta, i perquè?
Està tan embadalit que no se'n adona que els moments han passat i els de casa seva ja han arribat. Ell voldria fer alguna cosa per poder fer desaparèixer aquells sers i quan vol intentar eliminar-los, sent la veu del seu pare al costat...
-Què fas aquí, Lach, saps que tens prohibit entrar al meu laboratori!
-Perdona'm pare per haver llegit el teu diari, però desprès no he pogut resistir-me a veure aquest Univers.
-Et podia haver passat alguna cosa i llavors que hauríem fet ?
-Et torno a demanar perdó, però com pots deixar existir a aquets sers? Son abominables, no mereixen viure.
-En aquest univers tot té un perquè, ells també estan dins i tenen alguna cosa a veure. L'espiral de la vida els ha fet per alguna raó, no em demanis quina, però després de mil observacions he comprés que tot té un perquè, encara que no el sapiguem ara. També jo quan els vaig veure vaig estar temptat de aniquilar-los i alguna vegada vaig eliminar a alguns d'ells, però era com si una roda tornés a posar-los en marxa, apareixien d'altres i tot començava de nou. Al final vaig arribar a la conclusió que l'espiral de la vida els fa passar per tot això per alguna cosa en concret i així arribar, tal com li vaig ordenar, a l'evolució final.
-Eh que no em castigaràs gaire, pare?
-Aquesta vegada tan sols seran pocs moments, però creu-me que la teva mare estava molt espantada i a ella si que li hauràs de demanar perdó amb més intensitat. Ara anem i no pateixis que quan torni a fer una visita al nou univers, tan tu com el teu germà vindreu amb mi.
Surten d'aquell Univers i les coses tornen al seu lloc. Mentre en Lanch és esbroncat per la seva mare, a dins del laboratori l'ou primigeni segueix expandint-se i en un petit planeta blau l'evolució els porta a un final que encara ningú entén. L'espiral de la vida ho té clar, esperem que no s'equivoqui.



FI