El desvari

Avui he tingut l'esglai més gran de tota la vida.
El dia ha començat com sempre. La ràdio no m'ha despertat, com passa molts dies; ho han fet les guitzes de la meva dona, també com quasi cada dia. Per la finestra de la cambra de bany he vist un dia gris i fastigós, com cada matí ( no és fins després del primer cafè que començo a veure-ho tot diferent).
I aleshores ha passat. Després de rentar-me la cara, quan em disposava a repartir l'escuma d'afaitar per les galtes i el coll, m'he vist al mirall: la imatge que em tornava...NO ERA LA MEVA!
Vull dir que la cara que hi havia reflectida no tenia res a veure amb la que veia cada matí. No era com quan, després d'haver-me fet treure la barba i el bigoti i un tallat de cabells sever, semblava un altre: només ho semblava. Sempre hi havia alguna cosa, un munt de coses, que em deien que era jo. Ara no ho era. Era com si hi haguessin enganxat un retrat, com si mirés per una finestra i veiés una altra persona que, al seu torn, m'estigués mirant amb cara de sorprès.
He degut trigar una bona estona a reaccionar. No recordo que hagi pensat res, només mirava sense entendre. El pot d'escuma m'ha caigut de les mans, amb gran estrèpit, i he fet un bot, espantat. En aquell moment he començat a repassar el sopar d'anit, puix alguna cosa em devia haver fet mal i em provocava aquella al·lucinació. Perquè allò havia de ser-ho, no podia ser res més; borratxo, no ho estava, boig -fins aquell punt- tampoc. Les bledes no podien provocar gaires maldecaps, ni tampoc les patates, ni el peix bullit, per molt congelat que fos. Potser l'antibiòtic combinat amb el vi m'havia fet mal. Però, fins avui no he sentit dir mai que això provoqui aquesta mena de coses, només somnolència. A més el mig got de vi poca cosa pot provocar, com no sigui ganes de veure'n més. Llavors no se m'ha acudit cap altra cosa que fer com molts pallassos i mims: gesticular, fer ganyotes, tancar ara un ull, ara l'altre, amagar-me del mirall, aquella finestra tan enutjosa, cap a un cantó, cap a l'altre, cap a sota, tot per veure si la imatge em seguia, si feia el mateix que jo. I ho feia. Aquella cara imitava la meva molt bé. Si en aquell moment hagués entrat algú s'hauria quedat tan sorprès com jo, de veure'm fer tots aquells moviments, segur.
He procurat desviar la mirada d'aquell espill -la qual cosa m'ha costat força, us ho ben juro- i he procedit a començar l'operació de l'afaitat. Però, heu provat mai d'ensabonar-vos la cara sense mirar-vos-la? És una operació ben difícil. I d'afaitar-vos, ho heu provat mai sense mirar el mirall? També és difícil, a més d'arriscada. Però ho he fet, no gosaria pas de presentar-me a la feina sense afaitar, què diria el gerent? He acabat de rasurar-me, amb més nafres de les habituals (no sé si per culpa de la falta de visió, o a causa del tremolor de la mà). Quan em feia el massatge "after-shave" -amb una crema blanca i fresca, ja fa temps que m'he cansat de coïssors inútils- no he pogut resistir la temptació i he mirat altre vegada al mirall. No havia canviat res, aquell individu que em mirava no era jo. Aleshores he descobert un espill que era damunt la lleixa que hi ha al costat mateix del mirall gros; era un que feien servir les dones de casa, d'aquells que tenen un peu per a aguantar-se drets i augmenten la imatge. Les imatges, ara ja eren tres, i no una de sola. I totes tres em resultaven violentament estranyes. I m'hi he quedat una bona estona, sotjant les imatges del mirall petit de reüll, tractant de descobrir el misteri. Uns trucs a la porta m'han tret d'aquest estat hipnòtic. Era la nena, que es queixava perquè havia d'entrar també, i em renyava amb aquella dolcesa tan seva - tens un morro que te'l trepitges, papa! - deia, i se la notava enfurismada: tampoc això no era cap novetat. Llavors he pensat que si el que jo veia era una visió, si estava equivocat, si els meus ulls m'enganyaven la reacció dels altres en veure'm em trauria de dubtes. Aquesta idea m'ha eixorivit una mica els ànims, i m'ha permès acabar d'empolainar-me amb un notable alleujament, tot i que he hagut d'afanyar-me, perquè als crits de la meva filla ara s'hi havien afegit els de la dona, que, com era costum, feia costat a la pobra criatura, que faria tard al col·legi per culpa de la meva gansoneria.
Estava a punt d'obrir la porta quan m'he aturat a pensar: "si obres i no fas res per obligar-la a mirar-te, no ho farà". La perspectiva d'anar a l'habitació per demanar a la dona que em mirés no era gaire falaguera, intentant aprofitar, com estava, els últims deu minuts que li quedaven d'estar-se al llit. Així, doncs, he ordit un estratagema: li demanaria a la pubilla que em digués si hi duia molts talls, a la cara. He obert la porta amb decisió, d'una revolada, i me l'he quedat mirant amb l'esguard fix als seus ulls; però no els he trobat, ja que ella no em mirava a la cara, sinó a través meu, només remugava que no es podria dutxar per culpa meva. I li he preguntat, amb el to més gentil que he estat capaç, -Filla ¿se'm veuen molt els talls, avui? - Quins talls? ha contestat ella, però sense dedicar-me més que una llambregada fugaç. -Els que m'he fet afaitant-me, li he dit jo, mentre ella, amb una contorsió, amb voleiar de cabells inclòs, s'ha esmunyit entre el meu cos i el marc de la porta d'una bursada; només quan era a dins ha rondinat -Que no tens mirall per veure-ho tu mateix? Mentre em justificava, tot dient que volia saber com em veien els altres, se m'ha acudit que potser el mirall era el culpable, i no jo, potser metamorfosejava qualsevol imatge que se li posés pel davant. I si engalipava tothom? ¿Per què havia de ser a mi sol, a qui estrafés l'aparença? Per això m'hi he quedat uns segons, amatent a consolar aquella joveneta que estava a punt de tenir un gran sobresalt, una experiència colpidora que la traumatitzaria, a ben segur. Però no n'he tingut temps, car m'ha foragitat del bany amb crits que, ara, ja eren estentoris. He tancat la porta, però m'he quedat escoltant, per si la seva reacció era d'esverament. Ha estat en va, el soroll de les operacions habituals ha demostrat que ja s'havia vist, i no cridava.
Decebut, m'he vestit d'esma, a les palpentes per no despertar la bella dorment, he anat a la cuina a prendre'm el cafè -per un moment he cregut que el cafè m'esvairia les cabòries- i he sortit de casa.
Mentre esperava l'ascensor he recordat que tenia un gran mirall a la paret del fons, i he pensat "Té, ara podràs comprovar si el de casa és l'entabanador, o si de debò has canviat de cara" Aquesta idea m'ha animat de nou, altre cop em veia les orelles, i he obert les portes de l'ascensor amb un entusiasme tan exagerat que s'han tornat a tancar, després de rebotre amb les parets laterals. A través dels vidres d'aquestes portetes m'he vist un altre vegada en un mirall (aquesta vegada no era el de casa) i tot l'enardiment se n'ha anat en orris un altre cop: continuava sense conèixer aquell home que em mirava amb cara de gripau abatut des del fons de l'ascensor.
Quan he sortit al carrer tot semblava diferent de cada dia. La fresca matinal no m'eixorivia com fa normalment, els cotxes no em molestaven com d'habitud; la xafogor del metro tant me feia, i l'estretor de dins els vagons més aviat em confortava: em reconeixia en els altres, en els seus ulls ensonyats, en les seves mirades al rellotge, en els posats abatuts. Quan he arribat a l'estació de destí he pujat les escales a peu, perquè les mecàniques, un altre cop, eren espatllades. I mentre les pujava se m'ha acudit una altra idea, una altra solució a l'enigma que m'atabalava: potser hi havia una passa, una mena d'epidèmia d'aquelles que s'encomanen a poc a poc, i que fan descobrir als metges una nova malaltia. Segurament a la feina en sentiria a parlar, o fins i tot ho podia preguntar. Aquesta nova idea m'ha permès arribar al despatx sense arrossegar tant els peus com ho havia fet fins aquell moment.
L'entrada a l'edifici d'oficines on hi ha la meva feina ha estat un nou motiu de consol: un parell de companys d'altres departaments m'han saludat a l'estil a què em tenen avesat, és a dir, amb un lleu cop de cap. Però allò ja era suficient per a la meva moral decaiguda, perquè volia dir que em reconeixien. És clar que també la meva filla semblava haver-me vist com sempre. He pujat amb quatre gambades les escales que separen el vestíbul d'entrada fins el pis on hi ha el meu lloc de treball, al capdavall a l'ascensor de la casa no hi havia cap mirall, i, a més, hi havia cua per a pujar-hi. El primer que he fet quan he arribat al despatx ha estat anar al lavabo, que sí que té una lluna damunt del rentamans, a mirar-m'hi, sense fer cas del comentari d'en Sorge, el gerent, que de bon matí fiblava amb la seva llengua viperina. Quan he arribat davant del rentamans i he fitat amb ànsia enfront s'ha reproduït el drama: el refotut espill també s'hi rabejava! M'he sentit dir, cridant "Me cago en la mare que et va parir!" i he hagut de fer un esforç gros per no apunyegar la lluna maleïda, però no he pogut d'estar-me de llençar invectives a tort i a dret, de renegar amargament; ha faltat poc perquè em posés a plorar. Sort que en Sog, el palafrener del gerent, m'ha interromput trucant a la porta, mentre el cafre del Sorge bramava des de la seva taula. -Que no et trobes bé?- m'ha preguntat el lacai. -Sí, sí, ja surto, Sog, li he contestat.
Amb el gest recompost he anat a la meva taula de treball. Al passar pel davant de la taula d'en Sorge m'he aturat un moment, perquè sabia que em cridaria l'atenció, i m'hi volia avançar. -¿Que no s'ha trobat mai malament, vostè? -li he etzibat. Suposo que la sorpresa que li han causat les meves paraules, afegides a la que li devia produir la meva actitud, que jo intentava que fos el més dura possible, li ha provocat l'atorrollament que li ha sobrevingut en respondre'm.
M'he assegut a la meva cadira, tot sabent que avui no em trauria la feina del damunt. Aquella muntanya de paperassa, no disminuiria, ans el contrari,
encara augmentaria. Però no podia desentendre-me'n pas; havia de fer veure que em concentrava en la feina, moure molts papers. I, mentrestant, no em treia del cap -"¿era el meu o no era el meu, aquell cap? ja començava a dubtar-ho"- el que m'havia passat. O no m'havia passat...potser tot això no era res més que un malson. Aquesta nova idea, que podia esbandir el misteri, m'ha suggestionat per un moment. És clar! Devia estar somiant, i tot allò passaria a l'oblit quan em despertés, com la majoria dels somnis. M'he pessigat, m'he punxat, quasi m'he cremat amb el cigarret -ho he deixat córrer quan he sentit l'escalfor de la punta encesa- però els resultats no han estat gens satisfactoris. Sentia el dolor amb tota certesa. He procurat mirar per la finestra del despatx, tot i que em cau una mica lluny, i he vist el carrer com sempre, ple d'autos, de tramvies, de gent atrafegada, de fum i del soroll que esmorteïa el vidre. M'ha agafat mal de cap i de sobte he sentit basques. Malgrat el mareig he seguit treballant, sense rumiar més en tot allò. No volia ni pensar en prendre'm res de la farmaciola: hauria d'haver entrat al lavabo, perquè allà és on hi ha l'aigua, i no volia tornar a veure'm.
A l'hora de dinar he anat a comprar un sandvitx d'aquells de pollastre amb formatge, i me n'he anat a menjar-lo a una plaça
enjardinada que hi ha prop d'allí. Tot just entrar he vist un home, assegut en un banc de cap el fons, que m'ha atret l'atenció. No us podria dir el perquè, però la seva figura em xuclava l'atenció poderosament. Una força desconeguda m'impel·lia cap el banc ocupat per aquell home estrany. Vull dir que les ordres no semblava donar-les jo, que l'impuls naixia d'algun altre lloc, no del meu cap. Mentre m'hi atansava he anat veient-li més detalls. Estava amb un llibre a la mà, i anava vestit d'una faisó esportiva, en cos de camisa, sense corbata ni americana com jo. No semblava ser cap treballador en la seva estona per dinar. A poc a poc, li he anat descobrint els trets de la cara, i em resultaven familiars, molt familiars. Quan finalment, he arribat al seu davant m'he adonat que també em mirava, fixament, i em somreia; no he sabut què dir, ni què fer. -No em coneixes?- m'ha interpel·lat, amb una veu que també m'era coneguda. -Qui ets tu?- li he preguntat, i m'ha sorprès que la meva veu em resultés estranya, rogallosa i més greu. -Jo soc tu- m'ha dit, tot ampliant el seu somriure, que ara semblava més enigmàtic. I aleshores, en aquell moment me n'he adonat: és clar que aquella cara em resultava familiar! Era la meva!! He sentit coragre, la boca seca -no havia començat encara l'entrepà- i el mareig m'havia tornat. Però encara he tingut prou forces per dir-li -Qui soc jo, doncs?- i ell, que semblava que tingués la resposta preparada m'ha dit -No ho saps, encara? Tu ets jo-.
No sabia què dir, ni què pensar. Només m'han vingut ganes de plorar, les llàgrimes lluitaven per eixir dels ulls, però les he frenades, com sempre, més que mai, no volia demostrar cap feblesa davant d'aquell individu que seia amb les cames creuades, còmodament indolent, mentre jo era al seu davant palplantat com un estaquirot; tot d'una m'he sentit ridícul. Volia dir-li quelcom agressiu, contundent, però bona part de les meves minvades forces les esmerçava en aguantar-me els plors, i no me'n restaven gaires. Tot i així dec haver-li dit alguna cosa, perquè ha tornat a la càrrega -Que no pot ser? Ja ho crec, que sí. T'ho demostraré -Aleshores les llàgrimes han esbotzat el meu control i he començat a cridar -No m'ha de demostrar res, vostè! Jo sé perfectament qui soc. Me'n recordo de tot el que soc i de tot el que tinc: la meva dona, recordo clarament el dia que ens vam casar, la meva filla, també recordo el dia que va néixer, i els meus germans, i...la feina, i... -Ah! La memòria, -m'ha tallat-, això és el que tens, però ja la vas perdent, de mica en mica va passant a mi, fins que no te'n quedarà. Però no t'amoïnis, home, que no n'hi ha per a tant, no hi perdràs gran cosa - Això no és veritat!- li he amollat, amb un fil de veu, perquè en el fons sabia que allò era cert, incontestable: feia temps que perdia la memòria, cada cop més i més de pressa. Fins i tot havia anat a la consulta d'una psicòloga, però no l'hi donava importància.
M'he posat a córrer, sense saber cap on anava; només volia fugir, allunyar-me d'aquell lladre de personalitats. La memòria era tot el que tenia, els records conformaven el meu jo, i per això no podia permetre que m'ho prengués. Els meus records de vegades em provocaven tristesa, és veritat, però eren meus, i no els volia perdre. Ara que ja era massa tard per a canviar el curs de la meva vida, no deixaria que aquell súcube m'arrabassés la meva infància, la meva joventut, els meus ideals, els meus sentiments, els moments dolços i els amargs; tot això ja havia passat, però ho servava dintre meu, ara me n'adonava, com un tresor que m'ajudava a passar els dies grisos de la meva existència.
A poc a poc m'he anat calmant, però ara el meu determini era clar: calia impedir, com fos, que em quedés diluït en el no res, perquè així em semblava que quedaria: dissolt. Caminant mig d'esma, he sentit els clàxons i els crits dels automobilistes que m'esbroncaven, car passava pel mig dels carrers, sense fixar-me en els semàfors ni en la circulació rodada. Després de molt caminar he arribat al pont que travessa les vies del tren, i m'he adonat que havia anat molt lluny. Els trens m'han fet recordar el meu avi: l'he vist amb les seves ulleres de cul de got, amb la seva granota de color de gos com fuig, rabassut i manefla, rialler i entranyable. Quan li preguntava perquè li agradaven tant els trens em deia que servien per anar i venir, per fugir i tornar, potser rememorant el dia que va arribar en un d'aquells fòtils. Sempre em deia -Noi, tu seràs el que et vingui de gust, el que vulguis; no et deixis ensarronar amb cap feina bruta, tu has de vestir com un senyor-. Un dia un d'aquells trens el va ajudar a fugir cap a l'indret d'on neixen totes les coses, com solia dir. Necessitava de qualque sistema per evitar que em seguissin soscavant les meves arrels, els meus records, la meva memòria. I l'he trobat: he recordat una pel·lícula on un capellà assoleix d'arrencar un mal esperit d'un infant, i, notant que és dintre seu, es llença per una finestra a fi d'evitar que torni a entrar en el cos del nen. En el meu cas era a l'inrevés, havia d'aconseguir que no sortís de dins el que jo volia resguardar, protegir, que es quedés amb mi. Però la solució podia ser la mateixa. ¿Com podria prendre'm la memòria aquell individu que deia ser jo -però no l'era, només en tenia l'aparença, l'embolcall- si la prenia amb mi lluny del seu abast? El tren ho podia fer, ho faria. També a mi em serviria per fugir. I, després de passar les cames per sobre de la barana, he saltat.
La sensació de la caiguda l'ha despertat violentament. I s'ha alegrat que tot plegat només fos un malson. Li han vingut unes ganes boges de cridar, alleujat. I s'ha llevat, per anar al lavabo a orinar. Tot just ha encès el llum, ha bramat esfereït: la cara que hi havia al mirall...NO TENIA RES A VEURE AMB LA SEVA!

JON SANTÓ