humanitat encongida

Va caminant pel passadís, i una veritable riuada humana ve cap a ell, en sentit contrari. És com una animal monstruós i silenciós. És estrany veure tanta gent junta, atapeïda, en un espai tan reduït, amb tant poca fressa. Sembla un quadre de Pietr Mondrian sortit de mare, escapat del marc de la vida. Sobreeixit d'un museu dels horrors.
La corrua humana que camina -és un dir, perquè sembla que repti, segons com que cavalqui- s'eixampla de manera imperceptible, ocupant cada cop més amplada del passadís, fins que els que caminen en sentit contrari són comminats a apartar-se, a enganxar-se a la paret, com rèptils, queden arraconats. Davant seu una noia xuclada de galtes es gira i el mira esporuguida, i ell se la mira al seu torn però no li diu res, no sabria què dir. La noia, amb els ulls esbatanats, obra la boca però no sent què diu.
Els caps d'aquesta gentada es balancegen, pugen i baixen, acompassats amb els seus passos. No amb el mateix ritme, ni amb la mateixa cadència, però sí com si vinguessin d'una mateixa procedència, com si obeïssin a una mateixa veu, com si fossin fills d'un mateix pensament. Li agradaria creure que aquesta serp gegantina no és cap amenaça, però la percep com una amenaça, li agradaria pensar que la formen persones innocents, éssers humans dignes de ser estimats. L'atrau el conjunt, esparverador, aterridor, agressor, però també el sedueix cada cara, cada rostre, solcat de llàgrimes pretèrites, àvid de somriures futurs, amb els ulls plens de por, de desconfiança, de desesperança. Cada faç porta escrita una història, una vida, un grapat d'il·lusions, que es van marcint, que van caducant.
De sobte se sent xuclat pel grup, pel ramat, pel núvol de caps, gorres i ulls endormiscats. Nota que el seu cos es desintegra. És una sensació rara: com si la carn se li esqueixés, com si els ossos se li fonguessin, talment com si els nervis se li afluixessin, ràpidament. La percepció de desintegració és molt viva, però gens dolorosa: nota que torna a integrar-se, dividit, repartit, cada fibra, cada ressort, cada molècula, cada àtom forma part de nou, a poc a poc, del grup, de la turba, de la gernació. Ja no és un, el jo, sinó ells, nosaltres. S'ha desprès de la vilesa egocèntrica, de la misèria autàrquica; ara gaudeix de la riquesa tàntrica, de la pluripersonalitat unívoca de la gran bagassa: pertany, de fet i de dret, al col·lectiu, a la comunitat, a la societat. És la societat.
La noia que anava al davant seu ja no és arraulida a la paret, ha tornat a caminar, perquè la multitud ha disminuït el seu volum, i ara les forces, la quantitat dels que vénen -del tren, dels metros- i dels que van s'han equilibrat.
Quan arriba a l'andana, el Metro entra per la boca del túnel, sorgeix com una bèstia, silenciós just en el moment d'aparèixer, i estrepitós, bramulador un instant després. Quan aconsegueix aturar-se, obra les seves portes i escup una altra munió de persones, que aviat s'ajunten i tornen a formar una altra serp gegantina i monstruosa. Són com els cucs d'una bossa de processionària, misteriosament engrandits, monstruosament engrandits. Una munió bruta i silenciosa.
Entra al vagó entre dotzenes de persones adotzenades. Ni hi ha cap seient lliure. Es queda dret entre una gitana romanesa i un indi d'espessa barba. El metro enfila de nou cap al túnel, a batzegades, i comença guanyar velocitat.
Després de diverses estacions, s'adona que s'ha anat buidant. Ara només queden tres persones al seu vagó, i quan s'atura de nou en surten dues i n'entra una de nova, un músic que comença a tocar l'acordió i canta una cançó que ell recorda però no aconsegueix emmarcar, no en recorda el nom ni qui la va popularitzar.
A la propera estació, el músic baixa i el substitueix un grup d'escolars, que xerren sense parar amb les seves veus estridents. El metro es posa de nou en moviment. Els viatgers segueixen la inèrcia de la velocitat d'esma, compensen les batzegades de les frenades, acceleracions i viratges sense cap esforç aparent, com si estiguessin enganxats al terra.
Els llums s'apaguen, de sobte, però encara queden els d'emergència, i el Metro continua la seva marxa furibunda, sorollosa. Al cap d'una estona un llum parpelleja, al sostre del seu vagó. I, a continuació, a poc a poc, s'encenen una altra vegada els llums, com si ho fessin amb recança,.
El tren comença a alentir la seva marxa; ara s'adona que havia adquirit una velocitat alta, sense que ho percebés. Entra en una estació, que, sorprès, adverteix que és la seva, on li toca baixar.
Les portes mecàniques, un cop els vagons s'han aturat al costat de l'andana, s'obren amb normalitat, amb la seva clàssica topada al final del seu marc, a l'interior de la paret del tren.
I ell baixa, entremig de la gent, gairebé empès, se sent com transportat. El destí, inexorable, l'espera fora, prop de la sortida de l'estació del Metro.
L'escala mecànica, com gairebé sempre, està espatllada. De manera que ha de pujar els seixanta graons que el separen de la superfície a peu.
I li costa, redéu com costa. Cada esglaó un esforç sobrehumà. Sap que al carrer no l'espera la llum. Sap que el cel és fosc. Que l'aire està comprimit, que tindrà gust de fum. Caminarà un parell de trams de carrer cap a la dreta, després trencarà pel carrer que baixa, i unes portes més avall hi ha el final del camí, hi ha el cadafal. Cada dia el mateix.
La cara de pomes agres del Ricard, la de esnifat del Pep, la de perpetu absent del Manel, i la de gos de presa del cap. El seu escarceller. El seu botxí. Gaudeix, xala, fent-li la punyeta. Quan no el renya, li fa escarni. I sempre l'humilia en públic, l'empetiteix davant dels seus companys, que no paren de fer-li la gara-gara; se'ls ha fet seus, agraeix els seus afalacs, fan pinya, tots plegats, i a ell el deixen fora.
Com cada dia ha de vèncer la temptació d'arrencar a córrer en sentit contrari. Com cada dia, en vèncer aquesta temptació li venen basques i aleshores ha de frenar, controlar, les ganes de vomitar.
Camina entre un exèrcit de soldats derrotats, que ara han trencat el silenci d'abans, quan eren al soterrani. Ara els sent xerrar, s'adrecen paraules com lladrucs, com si se les llencessin els uns contra els altres, però no les escolten, només se les tiren pel cap, els mots no tenen intenció -ni possibilitat- d'arrelar al cap de cap interlocutor.
Passa davant d'una dona petita i arrugada, que, amb unes mans de joguina dóna veces a un estol de coloms; per un moment pensa que se la cruspiran a ella. Més enllà hi ha un home, assegut, amb el tors nu, té l'esquena estrafeta, una de les espatlles li surt del seu lloc, com si se li hagués disparat. Té una gorra davant seu, amb unes monedes dintre.
Quan arriba a la cruïlla per on ha de tombar, com cada dia, li venen al cap un munt de raons per girar cua: el despertador se li ha espatllat -aquesta està molt gastada- se li ha inundat el pis -també l'ha feta servir ja alguna vegada, i els pisos no s'inunden tant sovint- el Metro ha tingut una avaria (aquesta és gairebé diària), la migranya, la lumbàlgia, el gat, els bombers rescatant una veïna, la mare ha empitjorat... aquesta ! Com que fa temps que sa mare no està bé, avui pot dir que aquesta nit ha empitjorat i no l'ha deixat dormir.
Veu una paret, amb un rètol al capdamunt que diu "Entrada Lliure" damunt del no res, sobre la paret nua, sense cap porta, ni cap finestra per on poder entrar lliurement. A la casa del davant hi ha un gran rótul publicitari, amb una colla de gent que sembla que el mirin a ell; observa, astorat, que riuen amb la boca oberta i tenen les dents corcades.
Quan passa pel davant del bar Henry, s'espanta d'una figura fosca, amenaçadora, que sorgeix davant seu. Per un breu instant tem que l'ataqui, que sigui un agressor, aquell agressor que ha somiat aquesta nit, com d'altres agressors somiats en altres nits.
Li puja a la gola un crit des del fons de l'ànima. Però no acaba de formar-se, perquè descobreix a temps que la figura que es precipitava damunt seu, que semblava voler topar amb ell, era la seva pròpia figura reflectida al mirall -una mica guerxo, no gaire net- del bar Henry.
Fa dies que l'espanta l'aparició d'algun mirall que li torna la seva imatge, tot i que no estigui deformada; li costa reconèixer-se, li desagrada reconèixer-se. No veu cap tret que desprengui amistat, que exhali confiança. Això explica, tal vegada, els seus fracassos. Potser així el veuen els altres.
Entra al bar a fer un cafè, confia que la cafeïna l'ajudi a enfrontar-se a la cara de gos que l'espera, que li infongui prou confiança per entrar amb desimboltura al despatx, com si no el tenallés cap mena de por.
El cafè és més amarg que mai, i se l'acaba sense esperar que deixi de cremar. S'escalda la llengua, però ja és prou tard, no pot posposar més allò que l'espera. Sap perfectament que quant més hi pensi més raons li donarà el cervell (o aquella part del cervell que té la missió de protegir-nos) per no anar a treballar, per tornar enrere. El problema és que necessita la feina. Mentre la primitiva, la loto o els cecs no li donin una altra solució la necessita. Ha de menjar, i portar el pa a casa -li agrada aquesta expressió, tot i que no en porta mai, de pa- i pagar el lloguer del pis. A més, no està gens segur de trobar cap altra feina. Les -poques- vegades que ho ha intentat han estat descoratjadores. Té poca formació, no sap ben bé per a què serveix i la seva timidesa -que a ell li agrada anomenar humilitat- té poc mercat. A l'empresa ja l'han canviat diverses vegades de lloc, perquè, com li diu sovint el cap, no fa cap feina bé. Una vegada fins i tot li va dir que no servia per a res, que era eixorc, parauleta que va haver de buscar al diccionari.
Quan, finalment, arreplega les poques forces que li queden, comença a caminar els pocs metres que falten per a l'oficina. Intenta mantenir el pas ferm, el posat, si no altiu, almenys digne, amb un bri de despreocupació. Però només necessita d'unes quantes passes, menys de les qu
e calen per arribar a l'entrada de la feina, per adonar-se que, com sempre, no aconsegueix els seus propòsits. Ni el seu pas no és gaire ferm, ni el seu posat, n'està segur tot i no veure's, s'assembla gens al d'un ésser humà despreocupat.
Tot i així l'embranzida inicial -la cafeïna, segurament- li permet arribar a la porta de l'empresa sense gaires estralls. I la creua. Dintre ja hi ha tots els seus companys, que no el miren, tot i que responen al seu bon dia -una mica apagat, val a dir-ho- d'una manera mecànica i fluixa, com si no volessin que el cap, dintre del seu despatx -suposa ell, s'hi passa tot el dia- els sentís.
La resposta poc entusiasta dels companys no li ve de nou, és el seu capteniment habitual. Fa temps que van deixar de tractar-lo com un amic. Ara el tracten com un estrany, com si fos un treballador d'una altra empresa, d'aquells que de sovint circulen per l'oficina: dones de fer feines, neteja-vidres, tècnics informàtics, operaris de seguretat.
Tots són una colla de llepaculs fastigosos, pensa ell, tot recordant el poc suport -millor seria admetre que, darrerament, és nul- que aquests companys li donen quan el cap, en Sorge, el fueteja impunement. La puntualitat és una excusa, i ell reconeix que li'n dóna facilitats. Però és que cada dia li costa més llevar-se, cada vegada li és més difícil vèncer les temptacions d'anar al metge a ploriquejar perquè li donin la baixa. Potser això és el que hauria de fer. Però li preocupa el després, quan, indefectiblement, li donin l'alta mèdica. Tem que, si deixa d'anar diàriament a la feina, no podrà, després, enfrontar-s'hi de nou. Com aquell que ha tingut un accident de cotxe, i no el torna a agafar durant molt de temps: la por acaba per apoderar-se'n, i córrer el perill de no tornar a conduir mai més.
Un cop es treu l'abric i el penja a l'armari s'asseu a la seva taula, i, abans de connectar l'ordinador, veu de reüll que s'obre la porta del despatx del Sorge.
Ara començarà, pensa.
-Què? Una altra vegada? Vostè no entén el llenguatge dels humans, oi? Que no vam quedar ahir que no tornaria a arribar tard? Que se'n fot de mi? Quin respecte li mereixen els seus companys?
Ja està, es diu, ja torna a utilitzar els companys.
-Ho sento, però la mare ha passat una mala nit, i no he pogut dormir. Ha empitjorat.
Es fa un silenci espès. En Sorge calla, i ell no gosa mirar-se'l. No se sent cap remor, tota activitat sembla haver cessat sobtadament a l'oficina.
Finalment, com que ningú no diu res, alça els ulls. El cap se l'està mirant, amb una mirada que no sap interpretar, no li havia vist mai abans. Sembla desconcertat. Mira al voltant, i tots els companys estan com petrificats, amb llurs esguards fixos en ell.
-Això ja és massa, podem aguantar-li les mentides quotidianes, la seva poca productivitat, que s'hagi convertit en un destorb més que una ajuda, que serveixi de tap per a la promoció dels seus companys més joves, però això, burlar-se de nosaltres, fer befa utilitzant la seva mare... se n'hauria de donar vergonya, això ja no li podem tolerar.
-Burla? Què vol dir?
-Ja ho sap: tots vam venir a l'enterrament de la seva mare, l'estiu passat.