El desconegut (matar la por)

No era de la mena de persones que s'aspira a emular, tampoc puc dir que presentés un perfil menys tingut. Era senzillament, el que tu i jo, de manera poc formal, convindríem a anomenar un anònim. Potser hauria de precisar de quina classe d'anònim estic parlant, perquè és un anònim aquell que amaga la seva identitat i ho és aquell al que no se li permet mostrar-la... però també aquell a qui, volent mostrar-la i no sent privat de fer-ho, no aconsegueix atraure suficientment la curiositat d'algú que l'allunyi de la classificació impersonal d'anònim.

Ell navegava erràticament entre les tres classificacions, sortint de l'anonimat voluntari per caure a l'involuntari i de rebot trobar-se immers en un perenne estat d'absència indefinida en el que s'hi sentia insanament còmode. I era precisament aquest anonimat ben portat el que el convertia en un personatge misteriós, de maldestre elegància.

-Jossua Hamer -va dir amb orgull en presentar-se-. Visc al carrer Samin, barri de Sahara, sóc nou aquí -prou bé que ho sabia que era nou, perquè tots ens coneixem a Sahara, que més que un barri és un poble i tothom coneix a tothom.

Fins el moment, ningú se m'havia presentat mai amb aquella formalitat a l'escola, pots comptar, érem tots mocosos de primera, però Jossua, engalanat i enclenxinat, es posava en formació i allargava la mà convertint aquell primer contacte en un acte solemne, impersonal i fred, i després desapareixia deixant una estela d'incomprensió al seu pas.

Poques coses atreien la seva curiositat, si més no, poques coses que els mocosos de primera poguéssim entendre. A les hores de pati, mentre tots jugàvem invariablement a futbol o a esbatussar-nos fins a quedar com un nyap, ell jeia al primer graó de les escales de l'entrada i restava quiet. Alguns dies llegia llibres que llavors jo no coneixia, i m'era impossible comprendre quina diversió podien reportar a alguna persona amb dos dits de front i un mínim sentit de la diversió.

Jossua, baix, de color pàl·lid malaltís, amb els cabells castanys ordenats per la ralla exacte que els dirigia cap a la dreta i amb olor de colònia barata, era el blanc ideal de les burles de qualsevol criatura que volgués ascendir vertiginosament en popularitat davant dels seus companys.

- Mira el nen de la marona -deien els alumnes de primer de batxiller- és una monada! -i se'n reien amb sornegueria després de ventar-li una cleca com Déu mana. - Ell no s'immutava, i en no obtenir resposta, els malfactors (jo inclòs) se n'avorrien ràpid i buscaven noves víctimes:

-El Jossua, si home, aquell -deien-, la Neneta! És un insuls! No hi ha qui el suporti!

De manera que els altres, per tal d'evitar la còlera que els hi causava la seva indiferència van començar a obviar-lo. Així va ser com Jossua va caure a l'oblit. A partir d'aquell moment era poc més que un moble als ulls dels demés.

I de "Jossua la Neneta", va passar a "la Neneta", i després a "Aquell", i més tard a no ser esmentat més que per obligació i sota el nom d'"Això" o "Allò". Però a ell, pots comptar, li era ben igual. Seguia immòbil al primer graó de l'escala, com si no hi fos.

Ara bé, a mesura que passaven els dies, Jossua s'anava convertint en un element pertorbador de la realitat, i des de la immobilitat s'anava incrustant a la nostra consciència. Anàvem i tornàvem i ell sempre igual, sense moure's. El món girava per tothom menys per ell. I per la seva tranquil·litat i impassibilitat, el que d'entrada ens havia semblat una raresa seva, començava a semblar-nos una anomalia nostra.

Així que per més que ignorat, la seva presència cada vegada era més incòmode. Jossua, l'ara perdonat Jossua, cada vegada -i sense voler-ho- omplia més espais, i caigut en l'oblit, la seva figura s'inflava, perquè ja no era ell -que s'esborrava de la terra- qui manava sobre ella, sinó la imaginació dels demés. I ja se sap que el poder de la imaginació és major que qualsevol altra cosa.

-És un merda, tu l'has vist? Però què s'ha cregut aquell nano! Li parles i no aixeca la mirada, es veu que som poca cosa per ell!

-Si, però no t'ho perdis, el millor és que l'altre dia em va semblar sentir la Jasmin...

-Quina Jasmin, no estarem parlant de la meva Jasmin, oi?

-Sí, sí, estem parlant de la teva Jasmin, i deixa'm acabar. Vaig sentir la Jasmin que deia a les seves amigues que el trobava encantador, que si era tant diferent a tots nosaltres, que se'l veia un punt per sobre, ja m'entens, més distingit!

-Ha! Ha! Ja veus en què pensa la teva Maria xicotot! Ai que em parteixo! La Neneta li treu la noia al milhomes!

-No riguis tant tu, tros de quòniam. Potser t'agradarà saber que la teva Hanna hi estava molt d'acord amb les percepcions de la Jasmin!

-No fotis tio, t'estàs passant!

-Hui! Hui! Això es posa interessant... ara ja no fa tanta gràcia es veu, no?

I com deia, el poder de la imaginació, que és superior a totes les coses, va convertir Jossua la Neneta en Jossua el Conquistador. I tot això en qüestió de dies, sense que ell fes ni desfés. I les seves mirades d'innocència i timidesa van passar a ser vistes com a mirades desafiants. De fet, he de confessar que fins i tot jo, en alguna ocasió, vaig ser incapaç d'aguantar-li la mirada, havent de desviar-la humiliat, per por del que pogués passar. I és que Jossua, ja se sap, amb els seus silencis... en fi, no sé com dir-ho! Amb els seus silencis... m'enteneu, oi?

Un dia, per por d'haver-lo incomodat, me li vaig apropar amb la finalitat de demanar-li disculpes. La veritat és que no sabia si havien estat imaginacions meves, però en passar prop de l'escala, vaig fitar-lo de manera dissimulada, mirant-li una petita protuberància que li havia sortit al nas, amb la mala sort de ser enxampat. A classe no vaig deixar de pensar en altra cosa que no fos aquella mirada, i és que no podia estar equivocat, la llambregada d'odi que havia vist als seus ulls no podia ser falsa. Així que després de molt donar-li voltes, vaig resoldre apropar-m'hi per donar explicacions.

-Escolta, Jossua, com ho diria... Allò d'abans, ja saps! He! He! Només mirava cap aquí perquè m'havia semblat que... no? Vull dir que... -la seva mirada buida i inexpressiva m'empresonava a la meva pròpia trampa i no sabia trobar les paraules adequades -. Sí home! Allò, vull dir que m'havia semblat veure... oh merda! -veia clarament, en el seu gest de freda incomprensió, que no em perdonava, estava perdut!-. Bé, en fi, que no sé com dir-ho, és a dir que... me'n vaig. Ens veiem demà... Hi! Hi! Adéu Jossua! Adéu eh?

I no us ho creureu, però ni tan sols em va dirigir una paraula, només aquell posat indiferent.

Cal que us digui que no era jo l'únic de la colla que s'havia trobat en aquella situació d'amenaça. Entre tots els companys havíem reunit ja prou motius per prendre mesures dràstiques en l'assumpte. I no recordo exactament com va sortir la idea, però ja us ho podeu figurar, vosaltres sabeu com és de gran la complicitat amb els amics a aquestes edats primerenques; una mirada entenedora, una primera frase embogida però que queda sospesa a l'aire, l'adrenalina del pla macabre, i per sobre de tot, l'amenaça comuna a tots nosaltres, és a dir, en Jossua.

Llavors, les coses es comencen a parlar més seriosament. Per exemple, Laso va esmentar els ganivets del seu pare, que era carnisser, i Pontos els terrenys allunyats que mai ningú no visitava de la seva tieta àvia. No us podeu imaginar, però, com eren de terribles les mirades de Jossua aquells dies. Eren terribles fins el punt que em defallien les forces per pujar la "seva" escala. El seu rostre era cada dia més maliciós, més malpensat, i juraria que començava a intuir els nostres plans, perquè el seu esguard semblava dir: ho sé tot, covard, així que més val que no ens topem cara a cara tu i jo, que encara en sortiries malparat. Suposo que vosaltres també veieu que calia actuar amb diligència oi? Jossua ja era un perill declarat, no se li podia deixar massa més marge de maniobra.

El dimecres de la tercera setmana de febrer de 1964 l'esperàvem al ras que li era de pas obligat per arribar a casa. A l'hivern fosqueja d'hora, i això jugava al nostre favor. Estàvem tots aguantant la respiració darrera els joncs que delimitaven el camí, aguaitant el moment decisiu. No deixàvem d'empassar saliva, tots érem conscients del perill de Jossua. Quan va passar, amb la seva fingida mirada innocent, vam abandonar les nostres posicions, saltant-li directament al coll. Els ganivets de carnisser anaven que volaven... una orella per aquí, un dit per allà, i ell no deixava de cridar. Però a qui volia enganyar? Tots coneixíem molt bé de què era capaç, així que calia no sucumbir a les seves peticions de clemència. Jo, sense anar més lluny, li vaig enfonsar dues ganivetades al fetge, d'aquesta manera els demés es van tornar a animar i allò era un festival. La sang li brollava per tots els forats del cos.

Vam parar quan el cos de Jossua va deixar de cridar. Així, mort, semblava que hagués perdut tota la malícia que li vèiem minuts abans. No havíem anat massa lluny? Vam mirar aquell noi baix, de color pàl·lid malaltís, amb els cabells castanys ordenats per la ralla exacte que els dirigia cap a la dreta i amb olor de colònia barata, després ens vam mirar els uns als altres. Un cop amagat el cos als terrenys de la tieta àvia, vàrem marxar a casa sense dir res.

De fet, us he de confessar que ahir vaig veure la mare de Jossua. Anava vestida de negre. Encara guarda dol la pobra dona, sabeu? Vaig fer una primera passa per apropar-m'hi i explicar-li que... Però com? Com explicar-li allò tan horrible? Tenia ben clar que no contribuiria a pal·liar el seu dolor, ben el contrari. Com explicar-li les amenaces del seu fill? Aquelles mirades embogides i plenes d'odi? Com explicar-li tota aquella maldat que, en definitiva, havia sortit d'ella? No, no ho podia fer.

Per això em dirigeixo a vosaltres, perquè sé que sou justos i imparcials i que sabreu entendr
e degudament la meva història.