Caresse sur l'océan (01/01/2005)

"Caresse sur l'océan"... diu la cançó que no puc deixar de cantar des que vaig anar a veure "Les choristes". Suposo que aquesta és també la carícia que busco jo, la que espero des de fa anys.

No sé per quin maleït pretext recorro a tu en nits com aquesta. A la nit de cap d'any hauria d'estar mirant cap al futur, a cops de brindis pels dies que m'esperen, però no en sóc capaç. Torno a buscar la teva ombra per ofegar-me en la malaurança que tantes nits he cercat en els últims anys. I és que només quan deixo caure l'ànima dins la tebior de les aigües lànguides del teu espectre recupero la sensació de la que tanta por em fa allunyar-me'n.

Tan estrany ho trobes?

Jo amb prou feines m'ho he pogut explicar durant incomptables nits febrils en el zenit d'espirals d'autodestrucció buscats amb desesper, però amb el temps he començat a dilucidar la força que em retorna a tu.

D'ençà de la teva mort, inevitablement, es va anar forjant en mi una nova manera d'observar el món. Diga-li instint de supervivència. La realitat tangible va deixar de ser lloable als meus ulls, i va anar florint entorn meu, sense que ni tan sols me'n pogués adonar, un món ric en abstraccions. M'explico. Paraules no dites però compreses, silencis que tot ho engloben, respostes -les teves- que mai arribarien però que podia arribar a comprendre. La porta a la infinitat es començava a entreobrir per mi, que sabia llegir, com mai hagués cregut que podria arribar a fer, les postes de sol, les tempestes d'estiu, les carícies sobre l'oceà...

"la caresse sur l'océan"

I en tots aquests miracles de la natura no podia deixar de veure-hi una extensió de la teva pervivència. Ho comences a comprendre ara? La meva percepció de la realitat, inclús en les coses més ínfimes, passava per la teva evocació.

Però el temps és implacable. Alguns dirien que tot ho cura, jo no m'atreveixo a anar tan lluny. El que si que puc dir -i recorro a la meva experiència per fer-ho- és que la contundència del fet més transcendent de la vida d'una persona no pot sobreviure l'elasticitat del temps. Dia rere dia s'anirà diluint en un espai creixent i el que fou un dens vel de tristesa es converteix en una diàfana peça de seda quasi imperceptible.

No és sinó aquesta mutació inevitable la que em retorna a tu en nits com aquesta. He construït un món al teu voltant i ni tan sols sóc capaç de recordar el teu rostre, el temps me l'ha arrabassat. I no content amb això, intenta robar-me també -i lluitaré perquè es quedi sempre amb mi- el dolor que vaig sentir el dia de la teva mort. I suposo que ja ho comences a endevinar... sense el teu rostre, sense el meu dolor, aquest món a la teva mesura perd sentit i jo perdo l'orientació. És per això que, sense més pretext que el de postergar un dia més aquest regne de fràgil cristall, em faig fort a la meva poltrona, renunciant a una nit de possibles alegries que l'esberlarien en mil bocins.

Buido l'Anna de Codorniu a la copa, que ja és la sisena de la nit. L'alcohol comença a fer els seus efectes i ja no sé què és el que trobo a faltar -si és que trobo a faltar alguna cosa-, però començo a entendre aquells que diuen que no és bo beure sense companyia. En fi, sigui com sigui mira't. Sol a la nit de cap d'any, segueixes assegut a la teva poltrona i el regne de vidre encara es manté en peu. Felicita't, Lucien, ho has aconseguit.

Bon any 2005.