El darrer somni

Avui torno a somiar amb ell per quarta vegada consecutiva. Es fica dins meu i em fa volar cap a llocs que mai m'havia imaginat. No sé com és, però sento com em fa volar, com em parla i em descriu un món que no entenc. No és una percepció; és un ser real que incomprensiblement reconec des del meu interior.

Ara no anem als boscos humits dels arbres mil·lenaris. Sempre iniciem allà el nostre recorregut nocturn. Però avui hem aterrat a una platja, freda i fosca, trista i silenciosa... Les ones no fan escuma quan trenquen, ni soroll quan serpentegen... La mar no desprèn cap aroma, i la sorra no és blanca ni fina. Em fa por aquesta platja, però no em deixa sortir-ne. Em fa seure; el tacte de la sorra és desagradable. Està ennegrida i sembla témer el sol. Potser mai ha vist el sol aquella sorra, ni aquella aigua... No hi ha cap soroll i la seva veu es fa del tot perceptible dins la meva panxa. És el nostre últim viatge. Ell m'ho ha dit, i mai més tornarem a veure'ns.

Avui no m'ha presentat cap personatge mític. No he tingut cap conversa. Sòcrates passejava ahir per sobre les copes més altes dels arbres mil·lenaris. Em va confessar que només volia fugir de la truja de Xantipa. Estava fart de crits, ordres i recriminacions... El mal caràcter d'aquella bruixa el portà cap a la filosofia. Aleshores una rialla nasal va esclatar al meu darrera i Humphrey va aixecar el seu got sempre mig ple per brindar per mi. Em vaig apropar i l'olor forta del bourbon es barrejà amb la de les cigarretes. Estranyament no era desagradable, i em vaig recordar de les velles barberies amb l'aire impregnat de Floyd.

Però avui no hem anat al bosc. Avui no m'ha presentat cap personatge, i la fredor d'aquesta platja se m'ha endinsat en els ossos. Tinc fred i tinc por, però ell m'ha dit que encara hem de restar-hi un temps. Aleshores m'ha fet recordar pas a pas la meva vida. Hem parlat de tots els grans moments, només dels bons moments, i m'ha fet emocionar quan m'ha explicat moltes coses de tots aquells que ja no estan. M'ha descrit amb tan de detall tot el que sabia que he cregut veure la meva mare acaronant-me en aquella platja; l'àvia m'ha portat un sucre; la meva ex dona ha jugat amb mi i els nostres tres fills i després m'ha fet el petó més dolç que mai m'havia fet. He pensat com m'estimo la meva ex dona, després de tan de temps, com l'estimo, però lluny de posar-me melangiós, una espurna d'esperança s'ha obert en el meu pensament. De seguida he sabut que ell ho provocava; no em deixaria trist i confós, i amb un frec imperceptible m'ha regalat pau i tranquil·litat.

Hem passat molt de temps en aquella platja condemnada, fins que ha decidit que ja en tenia prou perquè ja m'havia trobat a mi mateix. No tinc la sensació de que ens haguem mogut, però en pocs segons tot el paisatge ha canviat. Una filera llarga, molt llarga, d'homes i dones tristos ha passat per davant nostre. Ell m'ha dit que cap d'ells volia viure i això és el pitjor que a ningú li pot passar. El rostre de cada persona que passava pel nostre costat, estava desencaixat per la tristor. Ja no tenien llàgrimes i dels ulls els hi brollaven espurnes de ressentiment. No volien viure i a cada passa un gemec de desesperació els acompanyava.

Ens hem enfilat sobre una àncora d'or situada en mig la roca de les sirenes. M'ha mostrat com eren de belles i com l'harmonia de la seva veu podia enamorar al més insensible dels homes. Després hem mirat al cel i tots els estels de l'Univers han semblat congregar-se sobre els nostres caps. Un a un, els ha identificat; ens hem inventat molts noms i hem construït noves constel·lacions. Després m'ha fet tancar els ulls, i estirat sobre la roca, he sentit la remor de l'aigua erosionant els contorns. La meva mar. Ara sí que era la meva mar, i l'olor que portava la brisa càlida m'ha fet dormir escalfat per la benevolència de la pròpia lluna.

No sé quan de temps ha passat, però he estat conscient de que mentre descansava ell m'ha protegit i m'ha estimat. Ha sortit de dins meu, i tot i que no el veig, sento com m'acaricia els cabells mentre em promet que tot anirà bé. Jo li dic que ho sé. Tot anirà bé, i la seva veu m'hipnotitza i em fa oblidar tot allò que no he fet, tot allò que he fet malbé, tot allò en que m'he equivocat. De sobte sóc feliç i tinc la necessitat de demanar perdó a tots els que no ho són. Penso en la filera interminable d'aquells que ja no volen viure i em sap greu no poder compartir amb ells la meva felicitat. I precisament aquesta tètrica fila d'ànimes en pena s'apropa cap a nosaltres des de la cara est. Caminen per sobre l'aigua, sense trepitjar-la, i qui encapçala el grup deixa de ser una silueta per aclarir-se davant la meva mirada. Sóc jo. Sóc jo qui comando la filera de a un, i no conec ningú més del miler de persones que em segueixen. No m'espanta. No em poso nerviós. No sento res, perquè jo estic amb el meu serafí invisible i aquella visió esgarrifosa de veure'm a mi mateix vagant eternament per no voler viure, aquell posat funest del meu rostre gemegant improperis contra la meva existència, aquell brollar de llàgrimes seques, no podia ser res més que una nova lliçó del meu fidel company. Un altre avís, una altra ensenyança, que com cada nit, abans de despertar, em desxifraria per fer-me adonar de com malgasto la meva vida.

De sobte tot ha desaparegut i el cel blau de Mataró m'ha sorprès fuetejant-me la cara. M'ha atrapat per a fer la darrera volta de la ciutat... Però aquesta vegada no m'ha fet mal veure la platja en la que tants dies hem jugat i tantes nits ens hem estimat; no m'ha fet mal veure els carrers en els que els ecos de les rialles dels infants ens feien somriure; no m'ha fet mal veure el quiosquer que cada dia em saludava, el del bar, la peixatera, el cinema, el teatre, les tendes, els llocs... No m'ha fet mal enfrontar-me a tots els rostres de tots els amics que fa temps em deixaren de parlar; no m'ha fet mal veure la nostra casa que en d'altres temps ens va veure tan feliços. I aleshores he tingut el valor d'entrar-hi. I no m'ha fet mal veure-la radiant perquè ja no està amb mi; i no m'ha fet mal veure els nens jugant i rient sense recordar-se que el pare ja no està; i no m'ha fet mal veure la casa plena de gent, amb bons menjars i beguda fresca per brindar, i ambientada en l'abundància; i no m'ha fet mal veure els seus pares orgullosos del camí que ella ha pres i recordant-li quan equivocada havia estat aquests anys que varem compartir... No m'ha fet mal, i mentre se m'escapava l'aire i alguna cosa estranya m'empenyia a tota velocitat, la darrera visió, la darrera mirada i el darrer pensament han desterrat tot el que jo pogués ser i pensar per admirar el seu rostre esperançat per una vida que volia viure més que mai, i mentre la perdo de vista li desitjo amb tota la meva ànima que sigui la més feliç de les persones i que els meus nens ho gaudeixin durant molts anys.

Aleshores l'aire s'ha fet dens, gairebé irrespirable. El meu company m'ha abandonat per sempre més. No s'ha acomiadat, però no he tingut temps de preocupar-me, perquè, sense saber per què, he anat a parar a les fredes sales i els llargs passadissos d'un Hospital.

Aleshores ho he entès. En una habitació buida jec estirat. Hi ha un xiulet incessant que no em destorba. La màquina indica que el meu cor s'ha aturat. Aleshores mirant-me per últim cop, ploro desconsolat com un xiquet; no per haver mort, sinó perquè tal i com sempre m'havia imaginat acabo de morir estant tot sol, molt sol, en la més plena solitud.

Tot és negre. S'esvaeix la memòria i en un instant, m'esvaeixo jo.