Algú pensa que...

Algú m'ha fet imaginar que podràs tornar, que tot ha estat una lliçó, que t'has oblidat de tot...
Algú m'ha aconsellat que et deixi d'estimar, que no te'm mereixes, que no saps perquè no saps...
Algú creu que estic boig perquè el que abans m'estimava ara em fa por, per no poder tornar a Mataró, per no poder quedar amb els nostres amics, per no poder trucar els nostres fills...
Algú m'ha dit que potser tens algú, que no em faci mal l'estomac quan ho sàpiga, que el pugui mirar sempre als ulls per damunt l'espatlla...
Algú m'ha suggerit que tingui ganes de viure, que pensi en els nens, que sóc jove, que sóc atractiu, que puc refer-me...
Algú m'ha mirat malament per estimar-te encara.
Algú m'ha girat la cara per no odiar-te.
Algú m'ha girat la cara per adorar-te.
Sempre hi ha algú... Però ni entenen, ni senten. Ni et coneixen. I la gent que m'odia i que m'estima no em sap perdonar que no et pugui oblidar. Ai, la gent... La gent no m'entén, perquè ells no t'estimen com jo, perquè no t'han conegut, ni sentit, ni olorat, ni tastat... La gent no m'entendrà mai...
Et j'entends siffler le train, et j'entends siffler le train. Que c'est triste un train qui siffle dans le soir. J'entendrai siffler ce train toute ma vie.