El darrer cicle

El cel ennuvolat i grisós, l'aigua verdosa i infinitament serena i la posta d'un sol rogenc que batia laboriosament i anava baratant els colors d'aquella jornada. Certament, un espectacle bellíssim i digne de ser vist, un moment que havia reviscut moltes vegades, el darrer que compartiria amb la Marta.
La Marta i jo havíem arribat a Cotlliure amb tren la nit abans. Quan vam sortir de l'estació ja era fosca nit i el vent, que ens feia carícies imprevistes, em va estampar a les galtes i als llavis una onada olorosa. En recordar les meves anteriors visites a la ciutat francesa, no vaig poder evitar aturar-me i flairar amb força. L'aire encara conservava la feble fragància de totes les dones que hi havia portat. La Marta, inconscient del que em poblava la ment, em mirava amb dolcesa i em va allargar una mà perquè reprenguéssim la marxa. Vam començar a caminar silenciosament i, al tombant del carrer, ens va envestir una altra ràfega. Em vaig parar un altre cop i ella, sense alçar els ulls, es va resignar a esperar-me de nou.
Passada una estona, em va demanar si tenia ganes de passejar per aquells carrers salats i exempts de presència humana. Vaig moure el cap afirmativament, sabent que tenia programat cadascun dels moments que ens aguaitaven. Jugar a ser Déu no era cap altra cosa que la manifestació de l'odi que sentia per l'únic responsable del cúmul de casualitats que van transcendir en el meu naixement. Temps enrere, cansat de buscar sentit a aquella fastigosa existència, m'havia promès acabar amb la felicitat d'aquelles persones ignorants, que encara sabien viure la vida com el millor regal que els podien haver brindat.
Des d'aquella promesa cruel, no era la primera vegada que acudia a la platja de Cotlliure amb una dona innocent. En el meu cap, podia dibuixar l'expressió de felicitat, primer, i d'aversió, més tard, de cadascuna de les dones que havia portat a aquell indret amb la intenció de fer viure una nit màgica. Perquè no la poguessin oblidar amb el regust amarg del capvespre d'aquella història.
Com totes les vides, la meva també se succeïa amb les mateixes repeticions. Què és viure sinó obrir i tancar cicles? Com el mariner que salpa a la mar per a iniciar i acabar viatges una i altra vegada o com el professor que explica les mateixes coses als diferents alumnes fins a la fi dels seus dies. Per a mi, obrir un cicle és passejar per la rambla, seure a la terrassa d'un bar a fer una cervesa i conèixer alguna joveneta ingènua per enamorar-la i entabanar-la amb les mateixes paraules estudiades i buides de sentiment. És cruel, sí. Però qui no estima la vida no és capaç d'estimar-ne cap altra cosa que els breus i enganyosos plaers que se'n desprenen. Per a mi, el plaer és tancar el cicle. Anar al mateix indret, mantenir les mateixes converses, fer l'amor en la mateixa sorra i en les mateixes postures i matar la història amb la mateixa frase tallant i seca. No conec plaer més intens que el de saber jugar a ser Déu. El de poder controlar cadascun dels moments d'una història i conduir-la cap al mateix final per veure morir una altra cara feliç enmig d'un mar de llàgrimes de ràbia i desconsol.
Satisfer el plaer malbaratant la vida d'una altra persona és egoista. Potser sí. Però, certament, es pot viure aquesta vida d'una altra manera que no sigui amb egoisme? Realment és generós el jove enamoradís que decideix compartir cadascun dels seus moments amb la dona que ell estima? No. Jo no hi crec en aquestes bajanades!
És clar que la Marta no en sabia res de la nit que s'atansava. Era una noia feble, jove i ingènua i, com totes les altres, palpava una nit especial i tendra. Es deixaria portar per les meves grapes pensant que tot era improvisat, sense imaginar que en el meu cap tot estava previst minuciosament. Per a mi només era una altra partida, sense interrogants i tan poc emocionant com les anteriors. Sabia que seria fàcil culminar-la de la mateixa manera i el final era la única cosa que n'anhelava. Cadascuna de les seves mirades cegues i enlluernades per les meves paraules falses i sàdiques no feien cap altra cosa que delectar-me assaborint el plaer que s'acostava i tant desitjava.
Vam arribar a la platja i vaig conduir la meva víctima cap a la mateixa terrassa de sempre. Quan vam seure, vaig tornar a sentir la remor de les ones que em penetrava les orelles i vaig poder veure l'aigua obscura i moguda que moria a la riba donant pas a una escuma blanca, neta i pura. Sense deixar que s'avancés, em vaig adreçar al cambrer i vaig demanar dos Gintònics. No se'm podia escapar res de les mans, un Déu tot ho controla. La conversa que va acompanyar la vigília també la vaig recuperar deliberadament. Cada vegada que obria la boca i tornava a pronunciar les mateixes paraules, revivia les jornades anteriors; cosa que m'excitava enormement.
Quan vam acabar de beure, li vaig proposar de caminar descalços per aquella arena fina i humida. Després de la breu passejada, ens vam estirar a prop de l'aigua, li vaig acaronar la cara i li vaig dir que l'estimava. Em va besar amb tendresa i vaig barrejar la meva saliva amb la seva procurant amagar l'odi que sentia per aquell amor hipòcrita. La seva libido anava en augment i el plaer del meu endemà anava agafant força. Em va posar la mà al paquet i en va treure el meu membre dur i erecte. Estranyament, el meu cos encara obeïa a aquells impulsos animals i fastigosos. El meu pla anava sobre rodes i li vaig empènyer el cap amb força perquè tastés el meu líquid amarg i begués tota la repulsió que em generava aquella vetllada. Quan va finalitzar, la vaig apartar bruscament, la vaig despullar i la vaig col·locar d'esquenes a la sorra d'aquella platja deserta. Aleshores, li vaig posar a dintre amb força i ella va foragitar el plaer que recorria el seu cos amb un conjunt de crits successius i ridículs. Li estirava els cabells amb ràbia, el meu membre entrava i sortia una i una altra vegada, obrint i tancant més cicles odiosos, i ella em demanava que no m'aturés. Finalment, va esclatar en un gemec intens, les seves mans es van aferrar a l'arena fora de sí i va caure desplomada enmig d'esbufecs.
Faltava poc. Només quedava anar a la pensió que tenia reservada, aclucar els ulls per somiar el plaer que s'atansava, matinar, enfilar la carretera que condueix a Portbou amb el cotxe de línia i allà, sota l'olor de carbó de la primera estació ferroviària catalana, pronunciar les paraules que tant desitjava. Més tard, deixar-la palplantada, gaudir de les seves llàgrimes des d'on no em pogués veure i, així, tancar un altre cicle per poder tornar-me a perdre pels carrers de Barcelona en busca d'una altre jove ingènua. I seguir d'aquesta manera fins que el meu estat no m'ho permeti, fins que el meu cos es faci miques.
El dia despuntava i el sol fred anava arraconant els núvols del cel, que cedien davant la força d'una nova jornada. La Marta seia al meu costat, prement-me la mà amb força i seduïda per les violentes ones que repicaven en les roques que acompanyen la carretera que uneix Cotlliure amb Portbou. Aquell espectacle no em deia res i la meva vista estava perduda en el Cap de Creus, que es perfilava a l'horitzó i s'atansava lentament, indicant-me que la vila de Portbou cada vegada era més propera.
Vam deixar enrere la carretera que vorejava el mar i ens vam endinsar per un camí acorralat de cases blanques. Cervera. La darrera estació francesa, la última abans d'arribar al destí que anhelava. Quan el cotxe es va aturar a la parada del carrer principal del poble, la immensa majoria dels passatgers que portava van començar a desfilar i van cedir els seus llocs a una multitud que esperava ansiosa per poder creuar la frontera.
Aleshores, enmig d'aquelles cares desconegudes, em vaig topar una mirada que em resultava repulsivament familiar, uns ulls foscos i tristos com no n'havia vist caps d'altres. La Rosa, amb qui també havia compartit una altra d'aquelles vetllades, avançava amb lentitud pel passadís del cotxe i em fitava fixament, amb odi i compadint la meva acompanyant. En arribar allà on seiem, es va aturar i la ràbia de la seva mirada va donar pas a la incertesa del qui es troba en una cruïlla i no sap cap a quina direcció tombar. De cop i volta, com qui es desperta d'un malson, va apartar la mirada del meu rostre i va reprendre la marxa.
Tot plegat va passar molt ràpid, en cosa de pocs segons. Aquell breu instant, però, em va despertar uns pensaments intensos i em va fer adonar que mai assoliria la plenitud que desitjava, que el meu joc era impossible i sempre hi hauria coses que se m'escaparien de les mans. El front em bullia. Comprendre i haver d'acceptar la meva condició humana m'ofegava. Em vaig alçar desconcertat i vaig dir a la Marta que no podia ser, que m'oblidés i no em volgués entendre. Vaig baixar del cotxe de línia a corre cuita i vaig començar a enfilar la carretera de tornada a Cotlliure.
Em faltava l'aire. Necessitava fugir d'aquell autobús, d'aquelles mirades i d'aquell viure sense sentit. Sense detenir-me a mirar enrere, avançava amb rapidesa i cada vegada sentia millor la remor de les ones. Quan vaig mirar el mar, una suor freda em va recorre l'esquena. Era com jo. Seré i tempestuós. Blau com el cel més pur i fosc com el carbó més negre. Acollidor quan jeus a la riba a remullar-te els turmells amb la seva aigua i cruel i letal quan t'hi endinses amb confiança.
Aleshores, un fort sentiment d'enveja em va posseïr en pensar que el mar sí que era capaç de controlar el destí de tot allò que abraçava. El de les barques de pescadors que surten de matinada per guanyar-se la vida, el dels nedadors imprudents que s'endinsen en les seves aigües revoltoses, el dels missatges de les ampolles d'amants sotmesos en un amor ridícul o el dels peixos que naveguen inexorablement per la seva esquena sense poder besar-ne les ribes.
Donant voltes a aquests pensaments, em vaig aturar al capdamunt d'una roca i vaig contemplar la immensitat d'aquell desert, per poder-n
e percebre el poder diví de les seves aigües. Vaig mirar avall. Vaig veure les ones que repicaven amb força contra les roques i, aleshores, em vaig precipitar al buit. Per poder sentir com la meva sang també repicava en aquella pedra i es barrejava amb aquella aigua poderosa. Per omplir de sal les meves venes i poder vagar sempre més en aquelles ones.