El començament de la fi

Sóc un impostor i això, aquest vespre, em costarà la pell.

Potser sí; potser avui me'n sortiré i em deixaran marxar, viu per fora, però es tan cert com que en Joe DiMaggio ha estat el jugador de beisból més gran que hi hagi hagut mai, que si no es avui, serà demà, en un altre lloc, i si no la propera setmana; ells son així: ells son implacables. En Curtis Wilde ja és un home mort i, des de fa prop de mig any, jo sóc en Curtis Wilde.

-Stewart -li dic al tros de bocoi immóbil de la meva vora, gran com un armari, tot mirant-lo de reüll per un dels escaires del mirall mentre em faig el nus de la corbata -Qué ho fa que un home es jugui la vida cada dia només pels calers?.

De fet es una pregunta que, retòrica, deixo penjada entre aquest individu fidel com el gos més lleial i jo mateix, sense esperar resposta, però l'Stewart, des d'un pam més amunt, no hi enten gaire de retòriques i cerca els meus ulls, un pam més avall, per saber si, certament, ha d'entomar torn de resposta.

-No sé fer altra cosa -es limita a dir.

-A quina hora ens esperen? -pregunto mentre penso com, de vegades, una resposta tan simple com aquella pot amagar la més complexa de les veritats.

-A les deu. Al Baker's Steak Grill, al carrer cinquanta-set amb l'avinguda Lexington. -i després repeteix -A les deu.

-Bé -li dic posant la meva ma dreta a la seva espatlla -aquesta nit no caldrà que hi siguis.

-Qué vol dir? -escup mentre el seu rostre, per un instant, dibuixa el que a mi em sembla una expressió d'aparent preocupació, tot i que amb l'Stewart faci sempre de mal dir.

-No vindràs amb mi. Ves al cinema, treu la xicota a voltar. Fes el que facis quan no ets a la meva vora. I digues en Julio que tampoc no l'hauré de menester, hi aniré caminant.

-Però... -aturo amb un gest el seu tó de protesta, mecànic, sense inflexions. Per a la seva fidelitat pròpia del més lleial dels gossos, la meva negativa es com si deixessis el teu "cocker spaniel" sense el seu passeig diari o un nen sense postres, però calla. Sé del cert que el cervell de l'Stewart no paeix gaire les ordres que s'aparten del que ell considera el seu deure, però es aquella mateixa lleialtat que el faria esquarterar qui fos per protegir-me la que el fa obeïr i la que torna a la seva cara l'habitual aspecte de roc. No vindràs amb mi -penso-, no pas aquesta nit, Stewart, ni tampoc ja cap altra.

-Estic elegant?.

-Sí senyor.

Es fica la mà dins la jaqueta i en treu un revòlver, platejat, lluent, fred, amb una boca amenaçadora i fosca, del calibre 38, diría pel poc que n'entenc, i carregat amb sis bales. -Si pensa anar-hi sol, enduguis això -gosa suggerir.

-Quants homes creus que hi haurà allà amb una com aquesta?. -Pregunto. Set?. Potser deu?.

-Si fa o no fa. -respon tornant el revòlver sota la seva aixella dreta i acotant els ulls.

-No pateixis. Només mira'm bé i digue'm adéu.

L'aire de Nova York es dolç i la nit suau. M'aturo uns instants sota la marquesina de l'entrada de l'edifici on tinc llogat l'apartament i encenc una cigarreta que no em ve de gust i em crema la gola. Des d'allà puc veure la cúpula "art-decó" de l'edifici Chrysler, amb la seva punxa esmolada i els seus llums en forma de corones enceses i, també, com els taxis pugen i baixen per l'Avinguda Park; i somric, quiet, encara sota la marquesina. Aquest paissatge m'agrada massa i se m'escapa dels dits, però, igual com l'Stewart, que no sap fer res més que ser un gos lleial, jo no puc fer una altra cosa per evitar que avui, o demà o la propera setmana, se m'escapi tot això. A més estic fart d'aquest joc. De vegades, l'explicació aparentment més simple, no pot amagar la veritat més crua.

Soc en Curtis Wilde i el porter del meu edifici saluda en Curtis Wilde, que viu al dotzé H, tot tocant-se la gorra de plat vermella que sempre duu, plogui o faci sol. Mira'm bé, Ubaldo -penso-; tu no ho saps encara, però aquest es l'últim cop que em dius adéu; no t'alarmis quan demà al mati llegeixis al "Post" que m'han mort a trets en un carreró o quan no em vegis aparèixer per aquí durant setmanes i un bon dia te n'assabentis que han trobat el que queda de mi dins el porta-maletes d'un cotxe a Brooklyn o a Queens, o fins i tot més lluny, en algun lloc anomenat Nanhasset o Five Points o Decatur o ves a saber. Ells son així, se'ls pot ocòrrer dur-me a un lloc anomenat Nanhasset. I no em jutgis, Ubaldo, quan llegeixis qualsevol noticia sobre com va morir en Curtis Wilde o sobre qui era i com era i com vivia. Tu no saps res de mi, Ubaldo; ni tan sols saps que no sóc qui et penses que soc, sino només un impostor que busca una dona.

Respiro aquell aire dolç, exempt ara de la barreja d'olor de menjars que tant sovint el carrega; potser es l'aire dolç de la mort, però, extranyament, em porta una serenor térbola, per que es un aire dolç que em diu que en gaudeixi, que ja no hi ha res que pugui alluyar-me del Baker's Steak Grill i dels pinxos que m'hi esperen i dels seus plans respecte en Curtis Wilde. Qué fa que un home arrisqui la vida només pels calers?. Que ho fa que arrisqui la vida només per un somni?.

Els carrers, amples de mena, s'estreten de sobte al meu pas i tots els meus moviments em semblen més lents. Sento el batec del cor més intens. El noto, quan normalment no ho faig. Carrer cinquanta-set amb l'Avinguda Lexington. Veig de lluny el rètol de neó de l'Steak Grill, vermell, també, com la gorra de plat del meu porter i llampant en una cantonada deserta; el rètol s'encén i s'apaga, intermitent com el ritme del meu cor, i puc sentir-ne ja la flaire de carn i el fum de les cigarretes i la música de Blues barrejada amb el regust a whisky de malta i penso per un moment que tots aquells brètols que m'hi esperen no hi fan res en un lloc com aquell, no es el seu estil. Els veig, des d'allà, tots, rient de manera sorollosa, amb el seu tó barroer i les seves meuques de dos-cents dòlars l'hora que duen joies massa distingides pels seus colls en venda i perfums massa refinats per unes pells tant poc lluents. Els veig, tots, rient de manera sorollosa i saludant-me només veure'm entrar; amb una efusió tant falsa com les seves encaixades. Els veig buscant algun rastre de por als meus ulls, o al meu front o al tremolor de les meves mans, per que ensumar la por aliena es la forma més subtil, o potser la única, que coneixen de creure que els respecten. Els veig asseguts al voltant de la taula parada: En Ginni Rizzo, en Michael Sanders, en Gary D'Antonni... Del cert hi son tots i del cert en Pablo Schneider no hi serà; mai ha tingut pebrots per enfrontar-se a un cadàver que encara camina. I a les taules del voltant, el sèquit de bèsties que mai no riuen, que mai no parlen i que hores d'ara ja s'hauran rifat l'honor dubtós de pelar en Curtis Wilde. Un tret al cap; tant de bó sigui un tret al cap.

Encenc una altra cigarreta. La mala estrugança m'hagués trobat de totes formes i no es pas culpa de ningú que jo fos maldestre al joc, ni que el veritable Curtis Wilde fos més hàbil amb les cartes. Ni tampoc és culpa seva que aquell vespre tres asos fossin a parar a les seves mans i a les meves tan sols una miserable parella, ni que hagués exhaurit els calers a la darrera mà i em jugués en una taula de feltre verd la poca dignitat que em quedava.

Ningú a Nova York, fins fa sis mesos, sabia quina fila feia el veritable Curtis Wilde, pero malgrat aixó, uns quants el volien mort. Ell va arreplegar tres asos, jo una miserable parella de sets. Des d'aquell instant, m'anomeno Curtis Wilde. Ell va quedar-se a Europa, jo vaig venir a Nova York.
Per això somric i demoro una mica més entrar al Baker's.

Inspira l'aire dolç de la mort -em dic- i quan entris, mira'ls als ulls, de fit a fit, fes que siguin conscients que ho saps i que, malgrat tot, hi has anat. No et perdonaran; bé, no perdonaran en Wilde, però tampoc els satisfarà llegir-te al rostre que en Wilde no vol pas el seu perdó, que no ha vingut pas per això i, no els satisfarà, tampoc, veure com mentre els encaixes les mans, els desprecies amb el teu millor somriure. Per que ells ho veuran: el despreci no s'ha d'expressar; traspúa, com la por, com el respecte que ells cerquen i mai tindran.

Jo no soc en Curtis Wilde, però això, hores d'ara només ho sap el veritable Curtis Wilde i segurament, hores d'ara, ni tan sols això no te importància. La lluna s'amaga darrere un núvol. Acabo la cigarreta i miro enlaire. Tinc vint segons per mi sol. Un minut, potser. Uns mesos, si fugis. Però en Curtis Wilde no vol que fugi. En Curtis Wilde de debó vol ser mort aquest vespre i desaparèixer per sempre del món, aquí, a Nova York. Ja ho tenia previst, suposo, quan va enviar l'home cec a aquell bar de Buffalo per oferir-me jugar a una de les partides de pòker més cobejades del nord de l'estat. Ara ningú no es pot fer enrera, ni tan sols jo. Acceptem-ho: soc maldestre amb el joc.

La calor m'esclata de cop a la cara només en obrir la porta del Baker's Steak Grill i volen regustos barrejats en mig d'un ambient fosc de llums indirectes i taules separades per mampares que fan encara més difícil de distingir res a primer cop d'ull; un brogit de converses es creuen amb rialles sordes que van i venen i música massa alta pel meu gust d'home mort. Ells de ben segur ja m'han vist i des d'on soc els ensumo, i tant que si; n'he après. Només hauré d'esperar un instant i abans que la noia rossa que ve cap a mi amb la carta sota el braç per preguntar-me si tinc taula reservada o bé si m'espera algú, sentiré un crit semblant al meu nom, o per ser més exactes, al nom d'en Wilde.

I això serà, només, el començament de la fi.