EL CLAVELL VERMELL

Alcoletge, juliol 1936


Ramon,

No sé si atrevir-me a dir-te “fill”… en tot cas, Ramon, crec que ha arribat el moment en que escrigui aquesta carta per aclarir certs punts foscos que encara, després de tants anys, no entens; perquè és cert que ara, en el teu temps, aquestes coses no passarien, crec…!

És una confessió d’home a home que et vaig a fer perquè no vaig tenir temps, llavors, d’acomiadar-me correctament. Amb la teva padrina, ja hem pogut aclarir les coses, però amb la Carme, la teva mare, i amb tu encara no. Sembla que amb ella faig tard, ja que viu en un món on els records son fugissers com la sorra que s’escorre entre els dits. Pobre filla meva! Els anys ja les tenen aquestes coses. Cuida-la com ho estàs fent, ha esdevingut igual de fràgil que quan vaig anar-me’n. Torna a ser aquella nena que anava per la vida regalant rialles…

Com a pare de família que ets i com a home, no has combregat mai amb lo que vaig fer, sense pensar-m’ho, aquell dia.
Soc sabedor de la teva ràbia, del teu enuig i no em queda altre remei que acceptar-ho, no obstant, sé que el meu gest d’aquell fatídic dia ha tingut per vosaltres, sang de la meva sang, unes conseqüències devastadores i em maleeixo molts cops d’allò, però en la vida certes coses es decideixen en un obrir i tancar d’ulls, i allò va ser un d’aquests moments.

No he estat mai un home valent. Això sí, sempre he intentat seguir els meus principis d’honestedat, de seny i de pau… tret d’aquell dia en que em varen portar cap a casa amb un clavell vermell al pit. Aquell dia et vaig ferir també a tu que encara havies de ser concebut.

Jo estava estirat sobre la taula de la cuina on la teva àvia servia els àpats. Plorava pobrissona meva. Em va agafar les mans i me les va besar sense dir paraula mentre les seves llàgrimes dibuixaven sobre les meves mans, cobertes de pols i de sang, uns regalims delicats.
Em va tancar els ulls. Aquells ulls que jo mateix havia obert i tancat tantes i tantes vegades. Ja veus quin gest tant senzill i tan contundent alhora…

Ramon, fill, m’has de creure no vaig pensar mai que passaria lo que va passar. Com podia jo imaginar-me que davant la meva negació en revelar els noms dels veïns nacionals del poble, trobaria la mort en mans de la gent del meu propi partit?
Fill, jo m’estimava la teva padrina, aquesta dona valenta que va criar els nostres fills i els nostres néts. No vaig tenir temps de calibrar que aquesta mateixa gent que vaig protegir amb la meva vida, us donarien l’esquena. No vaig pensar mai que us deixava abandonats de la ma de Déu! Mai! em sents! Mai de la vida! Això mai…
Però així varen anar les coses i els meus vàreu haver de patir la indiferència, la vanitat, la covardia de gent sense escrúpols ni bondat.

Sigui com sigui, us estic mirant a tu i a la teva pròpia família i el cor, aquell cor que varen silenciar, torna a bategar d’orgull i de tendresa.
Acarona la Carmeta, aquesta menuda amb cos de padrina que juga d’igual a igual amb la teva filleta. Acarona-la i besa-la dolçament...
Els petons eren per a mi innecessaris, poc masculins. No els hi donava importància i ho són, i molt que ho són d’importants. L’escalfor d’uns llavis i els límits posats per uns braços revesteixen dimensions insospitades per a qui els dona i per a qui els rep.

Ramon, fill, et demano perdó. Sento moltíssim el dolor que vaig causar-vos, però si en aquesta vida es pogués tornar cap enrere, has de saber que ho tornaria a fer. Tornaria a negar-me a donar aquells noms que volien i que vaig defensar amb la meva existència. Ho tornaria a fer, Ramon!
Aquell va ser el preu que vaig pagar per la llibertat, i la llibertat és lo que desitjo. Llibertat per estimar, per decidir, per riure o plorar, llibertat per viure o morir.

Llibertat!
Ermengol Piró.