El científic

El científic mundialment reconegut, havia adquirit un prestigi que el permetia treballar lluny dels freds laboratoris de les rònegues universitats del país. En canvi l'il.lustre investigador tenia el privilegi de treballar a l'ombra d'una gran pomera al jardí de casa seva. S'hi instal.lava cada matí i abans d'esmorzar ja hi treballava un parell d'hores, i omplia llibretes i llibretes amb fórmules impossibles i esboços inintel.ligibles. A mig matí s'aixecava i estirava les cames pel jardí sense allunyar-se gaire de la seva protectora pomera. El seu cap, però, seguia barrinant i barrinant amb la intenció d'ensopegar amb el descobriment definitiu, el que el permetria ser immortalitzat en tots els llibres d'història i el que el faria viure sempre més de les rendes de la seva patent.
Passaven els dies i les setmanes i l'eminent científic, com cada migdia, tenia el dinar preparat i li era servit, com ell manava, sota la pomera. Després de dinar descansava. Una bona migdiada, normalment una mica massa llarga, no l'ajudava a aclarir les idees, i normalment es despertava amb poques ganes de seguir treballant. La seva insistència d'investigador, però, l'ajudava a seguir amb els seus estudis durant les hores més caloroses de la tarda, tot i que una mica de mala gana.
Després de mesos i mesos rutinaris, de llibretes i llibretes gargotejades i de quedar-se amb el cul ben adormit, s'aixecava quan començava a fer-se fosc i, malhumorat per la poca productivitat dels seus estudis, entrava a casa. Sabia perfectament que després de sopar hauria de seguir amb les seves investigacions. Allò era el que feien tots els seus col.legues que havia deixat a la universitat i que tant l'havien criticat per traslladar-se sota la pomera. Però en comptes d'això s'apoltronava al sofà i s'empassava la terrible programació nocturna que li oferia la televisió.
Mentrestant a fora, dins la foscor de la nit, desenes de pomes madures queien damunt l'herba aixafada al peu de la pomera.