El cementiri d'enamoraments

El cementiri d'enamoraments d'en Jonàs tenia carrerons pertot. Pujaven i baixaven, a la falda d'una muntanya d'orografia impossible, en Jonàs s'hi perdia sovint, en aventures nocturnes en les que somiava en inhumar tots aquells cadàvers. De tant en tant era necessari fer-ho. Les circumstàncies obligaven, i un amor oblidat reviscolava al seu interior. El tuf de resclosit no l'espantava, els revivia per tal de poder-los gaudir encara una mica més.

El cementiri tenia carrers, de formes arbitràries, sense cap planificació urbanística. La seva vida sentimental no tenia un ordre definit, era una ciutat mitgeval, per construir sempre, amb muralles ben fermes, de merlets ufanosos. En Jonàs no tenia una determinació concreta en dirigir les seves accions amoroses en una direcció o una altra, les coses venien com venien, el seu cor manava.

I com que manava el seu cor les resultes eren que els viaranys del seu cementiri d'enamoraments eren entortolligats i dispersos, amb culs-de-sac i revolts inexplicables, si més no sota la lògica més estricta. En Jonàs s'hi passejava de gust, també anava al cementiri de veritat, a on hi havia els morts. Ajuntava ambdós conceptes, tan antagònics, imaginava el seu cementiri interior, d'enamoraments, amb el que tenia afora. Alguns s'entestaven a materialitzar, amb marbres i pedres, el que ja no hi era.

El fossar del seu cementiri, fossa comuna a on anaven a parar mirades furtives, episodis intranscendents, i altres frivolitats, era pleníssim. S'amuntegaven despulles de tota mena, rosses, morenes, de tots els colors imaginables. En Jonàs tenia una agitadíssima vida amorosa. No podia encabir totes les seves restes ja traspassades en un nínxol cadascuna. Havia d'inventar la fossa comuna. També hi havia panteons al seu cementiri.

En Jonàs passejava pel de veritat, pel que tenia pedra i marbre, al que aniria a parar eventualment en un moment o altre segons l'atzar o la bona o mala vida que dugués, tot mirant els noms, i se'n recordava dels seus amors. Si a una làpida posava Maria se'n recordava de totes les Maries que havia estimat, si posava Josefa igualment, li faltaven pocs noms al seu cementiri, però no per això es relaxava. Els exòtics l'havien ocupat una temporada, però la majoria eren ara a la fossa comuna. Pensava en els seus colls, en els seus malucs, en les seves formes en general, en com les havia posseït salvatgement.

El cas era que la pedra no canviava mai de forma. Els habitants d'aquella ciutat dels morts eren sempre els mateixos, hi havia relativament poques incorporacions. Les que venien noves tenien el seu espai assignat, a noves construccions afegides furtant-li espai a la muntanya. D'altres pertanyien a nissagues, i eren reutilitzades. Val a dir que dins un nínxol hi cabia molta gent, una multitud sovint. Eren cadàvers relacionats, que formaven com una sola persona, que volien formar una única entitat en el més enllà, si no l'havien formada en aquest aquí, com volent expressar una unitat de criteri i una destinació comuna.

En Jonàs tornava però al seu cementiri d'enamoraments. Li agradava més que l'exterior, ho trobava més calent, s'hi feien festes i celebracions, hi havia vapors i escalfaments, mirades intel·ligents i picadetes d'ull. Molt més interessant que el cementiri de veritat, a on tots eren realment morts. En Jonàs hi reflexionava mentre trepitjava les llambordes, que no deixaven anar cap soroll particular en picar-li la sola de les sabates.

Algunes d'aquelles persones que eren al seu cementiri d'enamoraments seguien vives. Eren vives en alguna banda del món, però ell ja havia oblidat el seu nom, la seva cara i la seva localització, i no tenia cap manera de retrobar-les. I ni que les hagués retrobat no les haguera reconegut, el seu record s'havia esborrat. El fet que fossin mortes o vives era indiscernible, irrellevant. D'alguna manera tenia relació tot plegat amb el comportament misteriós dels àtoms. Persones mortes, enterrades, amb el seu nínxol, panteó o raconet a la fossa comuna, que eren en realitat vives vivint en un univers paral·lel que mai no s'ajuntaria amb el seu, amb el que vivia en Jonàs. Eren persones vives com mortes. El món d'en Jonàs era veritablement petit, era un món anònim i individual, un microcosmos que amb prou feines es relacionava amb el que hom considera el món.

Aquestes persones ja desaparegudes, que mai no tornaria a tocar, de les que no podria sentir els ensums ni observar la claror o la foscor de les seves pells, eren en alguna banda fent alguna cosa, eren només fantasmes del passat, que ja havien desaparegut, fantasmes a la seva ment, que s'aixecaven de nit i passejaven pel seu cementiri, ja no d'enamoraments sinó de coneixences i companyonies. En Jonàs sabia sovint, en conèixer algú, per un moment o per una temporada, sabia que no el tornaria a veure mai més, que d'alguna manera moria en desaparèixer de la seva vista, que potser en una estranya coincidència el podria inhumar, en un futur imprecís, i que aleshores el seu tuf de cadàver es barrejaria amb les olors de la vitalitat.

En Jonàs sabia que el seu cementiri era per sempre. Abans però hi havia procediments forenses que calia executar. En Jonàs considerava que una autòpsia era necessària per tots els seus amors, per esbrinar les causes del decés i per trobar i gaudir de les vísceres que no havia pogut extirpar en vida del sentiment. Aleshores construïa en el seu laboratori poc il·luminat, si més no no pas per la lògica i la realitat, construïa una explicació plausible pel seu final, una raó convicent i creïble per la seva desaparició, i es deia a si mateix que havia estat el millor per ambdues parts, o si més no per la seva particular. En Jonàs s'havia acostumat a trencar relacions, i d'aquí la seva perícia en exercir de forense. D'alguna manera s'havia de convèncer de la necessitat de la impermanència, ja que al capdavall era una realitat inqüestionable.

La sang i el fetge no l'espantaven. De seguida que es tancava la porta, que ja no s'havia de tornar a obrir, sentia un rebuig per la persona, observava i magnificava els seus defectes, es convencia a si mateix que no estava, la persona, a l'alçada de les seves excel·lències, i només esperava expectant que arribés algú que pogués substituir-la. D'aquí segurament que el seu cementiri d'enamoraments fos tan extens, que tingués tantes particions i tants racons. En Jonàs s'hi desvagava recordant.

Algunes làpides li portaven records desagradables, però poques, en general la seva capacitat d'evitar la desgràcia l'havia dut a experiències plaents. En Jonàs se sentia a gust acompanyat de tots aquells morts. Sentia que li havien transmès sentiments positius. Els enamoraments d'en Jonàs eren alegres i desenfadats, tenien els seus fruits, interiors i exteriors, els seus frecs només li provocaven bones sensacions. No tenia res a dir, ni gaires recances soterrades en aquell cementiri. Tot plegat feia bona olor, olor de flors i de perfums, i no pas una olor que vol tapar la pudor, sinó una olor de flors i de perfums que sorgia dels mateixos morts. Fins i tot en Jonàs apreciava més els seus cadàvers sentimentals que les persones vives amb qui es relacionava i que hi eren de camí.

Així doncs que l'emoció l'arrabassava. Pensava en les llàgrimes dolces que havia deixat anar en alguns comiats, en el sentiment que sovint li tornava quan no era ell sinó uns altres els que es demostraven estimació, pensava en les hores passades en companyia, amb el seu caliu, i repassava mentalment totes aquelles accions sexuals i s'estremia, transportat pel sentiment. Tot allò era mort, no podia tornar, no els tornaria a veure, i tanmateix els estimava.

En Jonàs veient aquell cementiri s'adonava que havia estimat a la vida més del que havia odiat, no era una broma, era una realitat. Les proves forenses les tenia al davant. Havia estimat molt i amb molta intensament, l'amor havia estat el seu company de viatge. I ho seguiria sent. En Jonàs no volia pensar en aquell cementiri com un passat, encara que la comparació hi convidés. Era un futur, les persones que encara no havia conegut anirien a parar allà, ell mateix hi aniria a parar, ell mateix hi era en els cementiris dels altres, si els tenien.

Això inquietava lleugerament en Jonàs, que era poc amic de fidelitats. S'imaginava algú requalificant el seu cementiri d'enamoraments per tal de construir-hi cases unifamiliars amb jardí i garatge. En Jonàs s'esgarrifava només de pensar-ho. Una urbanització de famílies felices enlloc i a sobre del seu cementiri d'enamoraments. Una visió infernal sens dubte. D'altres podien fer-ho, construir com volguessin en el seu espai. En Jonàs faria el que volgués dels seus terrenys, que per alguna cosa eren seus i es trobaven a dins del seu cervell.

Així que res de cases unifamiliars, que no fossin els panteons. Si algú tenia plans de reforma hauria de renunciar. A més en Jonàs no volia fer visites guiades al seu cementiri. Era seu i de ningú més, en passejar-s'hi no volia trobar companyia, no tenia interès en explicar-lo ni creia que tingués cap interès vantar-se de la seva mida o dels seus inquilins. Tot plegat pertanyia a la seva privadesa. Ningú altre no hi podia entrar. Eren coses seves i de ningú més.

Així doncs en Jonàs passejava tranquil·lament, ningú altre no podia trepitjar aquells carrers, de ben segur que no escriuria les seves memòries amoroses, ni faria llistats ni compartiria els fruits d'anys de col·leccionisme. No volia ser un vell Casanova decrèpit explicant el seu itinerari esbojarrat pels llits de mig món a qualque planta entaforada a una cantonada de l'asil, amb l'única utilitat la planta de fer companyia a la cadira de rodes sobre la que s'asseu el carronya que hi han situat al damunt.

En Jonàs trobava alegria en tenir un cementiri tan ben poblat. I encara tenia temps per endavant per enamorar-se. No ho volia deixar de fer. Ni els més foscos pensaments seus no podien sostreure'l el plaer de gaudir
de les coses maques de la vida, dels cossos atractius i de les seves insinuacions de tímida desvergonyura. En Jonàs encara tenia molt d'espai al seu cementiri.

Hi cabien gents de totes les edats i i totes les condicions socials. Persones de tota mena que desfilaven en corrua per ocupar el seu lloc. Hi havia una filera d'uns centenars de metres que s'abocava directament a la fossa comuna. Algunes senyoretes de classe alta caminaven pausadament vers els seus panteons familiars, d'altres que havien servit a una utilitat pràctica cercaven el seu nínxol amb indiferència. Hi havia senyores i putes, grasses i primes, altes i baixes. De tant en tant en Jonàs es deixava anar, i aleshores col·leccionava a raó d'unes quantes al dia.

En definitiva el cementiri d'enamoraments d'en Jonàs era un lloc tranquil. A on es podia gaudir d'un pic-nic, a on sempre era tardor o primavera, amb els seus aires temperats, a on no hi havia motius per a lamentacions, ni a on la constricció i el sacrifici eren marginats. Ningú no podia treure el seu cementiri a en Jonàs, ni tampoc no podien evitar que seguís creixent, ni hi havia males intencions que poguessin esgrogueir els epitafis, ni paraules cridaneres o ocioses que poguessin enterbolir el bon ambient. I de tant en tant li quedava l'alegria d'una resurrecció inesperada, d'un esquelet que s'envoltava de carn per uns instants, i que moria dues vegades, per proporcionar-li uns efímers instants d'alegria.