El cel del melòman

Al melòman li va fer molta ràbia morir-se perquè s'ho havia esperat d'una altra manera. Li agradava tant la música, la bona música, que, arribat el moment més important de la seva vida, veient des de lluny l'existència terrenal, es va sentir tan decebut com quan va escoltar el Zooropa d'U2: no van sonar trompetes, ni campanetes, ni fagots, ni música hereva de Tangeri Dream, cap indici que li permetés sentir-se joiós i il·lusionat en marxar cap a l'altre món. Només foscor i un pèl de fred. De banda sonora, tal com se l'havia imaginada durant tot el temps viscut com a fanàtic, com a apassionat musical, res de res. Ni una mala guitarreta, res. Havia estat molt de temps esperant aquell màgic instant per a que ara res no sortís com ell havia previst. Pensà, contrariat i sorprès, que entrava a l'eternitat amb mal peu. Com a mínim, havia deixat enrere el sofriment terrenal que el melòman identificava amb l'esgarrada guitarra d'AC/DC i ara s'endinsava als dominis de tonades més properes a les composicions d'Alan Parson, Mike Oldfield o Camel. Si més no, així s'ho imaginava ell. L'única cosa que l'havia preocupat d'aquell anormal trànsit -i que sabia del cert que no podria suportar de cap de les maneres- era la possibilitat que al cel hi hagués fil musical. No solament això: seria molt pitjor que, en aquest hipotètic fil musical, posessin cançons d'Albert Pla. Aquesta fatal eventualitat seria motiu més que suficient per transmigrar a qualsevol altre cel, ni que fos el dels polítics, on es comentava que sonaven nit i dia discursos d'en Santiago Carrillo, alternant-los -per alleugerir- amb compareixences de Leopoldo Calvo Sotelo a la Comissió de Reglament del Congrés dels Diputats. Aquella eventualitat letal resultava insuportable per a qualsevol organisme viu no polític, però sempre preferible a un fil musical on sonés Albert Pla.
El viatge va ser curt, molt més curt del que s'esperava. Va durar, fins i tot, menys que un rock'n'roll. El melòman s'havia fet la idea que, si fa no fa, trigaria en arribar al destí astral l'equivalent a una òpera rock tipus Tommy, Jesucrist Superstar o Verges 77. En aplegar al cel, un "fulano" que deuria ser àngel -tot i que el vestuari no donava cap prova que confirmés aquesta hipòtesi- feia una becaineta a la cel·la d'entrada, amb les mans creuades sobre la panxa. El melòman, tan enutjat com corprès, va maleir la seva pròpia ombra ja que els malsons més horribles es feien realitat: l'altaveu situat sobre el cap de l'àngel expel·lia impúdicament cançons de Luís Eduardo Aute, que era tan fotudament avorrit com Albert Pla, però encara més ploramiques. No el va estranyar, llavors, que el porter s'hagués adormit. Va picar el vidre amb els dits i el presumpte l'àngel va obrir un ull lleganyós. "Ei, ja sóc aquí. L'Oficina d'Ingressos, si us plau?", li va preguntar el melòman. El portaler es limità a aixecar una mà i bellugar-la de dreta a esquerra, la qual cosa significava -va intuir- "passa, passa, que ja t'esperàvem", o bé, "al fons, a l'esquerra" (ves a saber, pensà, perquè tractant-se d'un àngel, igual pot voler dir una cosa com l'altra) discurs darrere del qual va seguir sobant com una pedra de riu. El melòman s'endinsà pels carrers del cel i de seguida es va trobar amb un grup de negres ballant rap a una cantonada. De fet, donava la impressió que portaven dansant d'aquesta frenètica manera des que eren allà. I devia ser molt temps, perquè anaven ben amarats de suor de tant de ballar. Es va acostar a la rotllana amb la intenció d'unir-se a la festa i, aprofitant l'avinentesa, preguntar on era l'Oficina d'Ingressos. Formaven un semicercle i, en sentir la música d'M. C. Hammer, el melòman va arrufar el nas. Tenia un greu problema: ell era blanc com la calç i tots els qui abastava a veure eren negres com el carbó. Quan s'adonaren de la seva presència van parar de ballar sobtadament i li van llençar paraules que no li van sonar massa dolces, com ara "fot el camp d'aquí, blanc de merda". No s'ho pensà massa, sobretot perquè els negres eren set, el més petit dels quals feia metre noranta per dos metres, per molt mor que estigués. Definitivament, tot allò no era pas com el melòman ho havia esbossat a seva ment. Fins i tot Ray Charles, que tenia una tenda de discs en aquell barri, va sortir i el va escridassar perquè s'obrís abans no fos massa tard i els nois es posessin nerviosos. "Quina mala llet aquests negres! Què els hauré fet jo?", pensà, "això del cel no és pas tan tranquil com hauria de ser".
Va començar a córrer i no parà fins trobar-se al barri Country, ja més a prop del centre, i, suposava ell, de l'Oficina d'Ingressos. Allò li anava agradant més: allà hi havia festa, cowboys amb cavalls pels carrers i música de Garth Brooks i Dolly Parton a tota virolla. Va entrar a un bar per copsar l'ambient i assabentar-se del lloc on havia d'anar. Llavors es va veure embolicat, abans no se n'adonà, en una baralla on es trencaven cadires i taules com si fos l'única cosa permesa al local. Al primer que es va tirar a la cara li féu la pregunta gairebé obsessiva que omplia el seu cap i, per tota resposta, li va tombar dues dents d'un cop de puny. Les dents anaren a parar a terra, estranyament endreçades l'una al costadet de l'altra. No es preguntà per què, per no semblar passerell: aquestes coses devien ser normals al cel. Un paio de dos metros i cent cinquanta quilos en canal les trepitjà, convertint-les en pols blanquinosa. Tot i l'estat microscòpic en que havien quedat, el melòman intentà, sense massa sort, recuperar-les caminant a quatre potes, pel terra d'un local on una important part de la concurrència es movia d'aquesta curiosa manera. Sortí com un llamp, renunciant a la pols de les dents, però a la porta es va estimbar de morros contra un dels cavalls que hi havia lligats a l'abeurador. Això va enfurismar extraordinàriament el seu propietari, un vaquer petit com una burilla però malcarat com Marilyn Manson després d'un concert, que li va esclafir un cop de peu als cacauets, mentre xiulava tranquil·lament "El jugador" de Kenny Rogers, entre escopinada de tabac i escopinada de tabac. Havia de fotre el camp ben de pressa.
Va seguir fugint fins que va arribar a un carrer desballestat, brut com un femer, on els vidres de les cases estaven a punt de petar per les vibracions que produïa la música de Sex Pistols sonant a un volum desmesurat. Pressentia que les coses aviat es complicarien més del que ja ho estaven, perquè era evident que la seva estètica natural no passava per establir-se al carrer dels punkies. Sense parar de córrer, va mirar per damunt de l'espatlla i va comprovar fatídicament que tenia tres caps de punxó de colors vius com les camises de Janis Joplin perseguint-lo amb unes ganes boges d'agafar-lo i -va tornar a intuir- sotmetre'l a les més cruels tortures. Ho hauria resistit tot perquè era un xicot fort, però sospitava que seria incapaç de suportar que l'obliguessin a escoltar més de tres vegades seguides el "God save the queen" lligat a una cadira de fusta. I això que no els havia dit res. Si els arriba a perbocar el que realment pensava d'ells...
Va parar de córrer quan escoltà els primers acords de l'Hotel Califòrnia, dels Eagles, que no era justament la seva música preferida, però que indicava que la gent d'aquell barri era, almenys, legal i pacífica. També va poder escoltar Jefferson Airplane, Poco, el primer Bob Dylan i alguna cosa de Canned head. Dues noies amb els cabells desfets i gens acurats, plens de flors i llavoretes, amb vestits amples sense sostenidors (les coses anaven millorant i molt), calçant sandàlies d'espart i que -val a dir- brutejaven més del que era necessari, el van agafar de la maneta i se'l van emportar dins d'una espècie de cabana. Allà l'afalagaren amb càntics de pau i himnes d'amor i aleshores van fumar haixix, van prendre LSD i van escoltar repetidament Frank Zappa fins que li van venir basques. Seguint la filosofia del "fes l'amor i no la guerra" es va deixar toquejar per tantes noies que va perdre el compte (no volia provocar més conflictes, així que es va deixar fer). Sense saber com, va aparèixer al mig d'un carrer net i polit, que evidentment no era hippy perquè la banda sonora que sentia era música dels Beatles. Es veié envoltat d'americanes a quadres horribles, pentinats arrodonits amb serrell i cares de males puces. El que feia de portaveu li digué "no volem drogats al nostre carrer, sou les deixalles de la societat i us haurien de fer fora del cel a cops de baqueta o guitarra elèctrica". A aquelles alçades, el melòman estava fet un veritable nyap, amb els ulls humits i vermellosos, el cap emboirat, la roba bruta i el cap ple de flors. Va començar a justificar-se, intentant explicar que ell no era d'allà, que acabava d'arribar, que només buscava l'Oficina d'Ingressos, però les paraules no li fluïen i tenia la llengua espessa com si hagués esmorzat ciment.
Sense cap contemplació, els paios de les americanes horribles el van agafar per les cames i els braços i el van arrossegar fins el límit del carrer, on el van deixar anar per un pendent que s'acabava just a la porta de la caserna de la Policia, un número més avall de l'Oficina d'Ingressos. Per fi era realment a prop del seu objectiu, encara que hi havia arribat de la pitjor forma en què podia haver-ho fet. Un agent amb barba, guaixat com un goril·la però amb el coll d'un bou o de Loquillo els dels Troglodites, es va veure copejat per l'embolcall pestilent que era aleshores el melòman. El goril·la-bou, que taral·lejava alguna cançoneta de Rafael Farina, va pujar les celles fins que semblaren una de sola. Llavors l'agafà pels cabells fins que totes dues cares quedaren a la mateixa alçada, deixant, per a aconseguir-ho, una considerable quantitat d'aire entre els peus del melòman i el terra. "L'Oficina d'Ingressos, si us plau?", va dir el melòman, amb la rematada mala sort que aquella expressió contenia massa esses per la manca d'agilitat de la seva llengua i l'escàs control salivar
que tenia. El goril·la-bou-policia s'eixugà l'ull ensalivat amb la mà lliure i, sense canviar un sol moment d'expressió ni parar de cantussejar Rafael Farina, el portà davant el supervisor, on el deixà anar, reduint-se dràsticament i dramàtica la distància entre el melòman i el terra. En aquella estranya posició i sense gosar aixecar-se, el supervisor li preguntà de quin barri era. "Acabo d'arribar i encara no tinc ubicació. Buscava l'Oficina d'ingressos...". A aquella oficina hi havia distinció, pensà el melòman, res de Rafael Farina ni de coses així, aquell home havia arribat a supervisor gràcies als seus refinats gustos musicals: escoltava Emilio el Moro i Manolo Caracol. El mirà de dalt a baix, comprovà a la llista d'ingressos la seva arribada i li preguntà quina era la música que realment li agradava per poder-li assignar un barri. El melòman contestà que a ell li agradava tota la música, sense preferències, sempre que fos bona, que fos de qualitat. Allò va enfurismar molt el supervisor, que es va posar a cridar sense que el melòman, encara a terra, enfangat, arrupit i bufat com un globus aerostàtic entengués el perquè. El supervisor-sibarita-musical el mirà sense pietat i li digué sense contemplacions "així que ets un d'aquests llestos que no es vol empadronar, que no vol anar a viure a cap lloc concret, que vol dormir una nit als reggies i una altra als hippies i que sempre vol tenir una casa ben neta al barri orquestral per dormir calentet quan necessita descansar o fa mal temps... doncs això no passarà". El melòman estava al·lucinat, no s'ho podia pas creure i mirava embadalit, enfonsat i desencoratjat el superb cabreig del supervisor. "No senyor, això no passarà, no mentre jo tingui la responsabilitat de mantenir l'ordre en aquest cel. D'això res, pagès. Aquí tenim una medicina molt i molt bona pels que proven d'enredar-nos, pels que volen passar-se de llestos. Aviat ho comprovaràs".
Amb cara d'espantat, el melòman va ser alçat novament del terra per l'agent-goril·la-bou que seguia salmejant Rafael Farina. El melòman, llavors, es va deixar anar, ensorrat per la incomprensió de tot el que li estava passant, sense saber què més fer. El furgó cel·lular de la policia el deixà al bell mig d'un carrer en el qual intuí -per tercera i última vegada- que tindria problemes, molts problemes. Especialment quan va escoltar la música que sortia de locals a rebentar, plens de fum, i que anava de Bronsky Beat a Divine, passant sovint per Frankie Goes To Hollywood. A la vorera, mentrestant, s'anaven acumulant perillosament nois massa poc vestits, massa musculats, que portaven gorres de cuir negre massa grans, bigotis massa prims i somriures massa complaguts de veure'l allà.