El camí del moliner.

Dic les hores d'esperança
Quan la mola fa farina. També
Les tinc d'enyorança quan
El sol no m'il·lumina.

La Riera de Talamanca, te quan a restes de l'enginy humà , aplicat a l'aprofitament hidràulic dels cabals d'aigua habitualment escassos, que es recullen en aquesta vessant del Montcau tributaria del riu Llobregat , una gran importància. El Joan Moliner i Manau, al qui nomenem amb tota justícia, sherpa de les Valls del Montcau, ens portaria per aquella contrada en una sortida matinal més que deliciosa. L'acompanyàvem en aquesta ocasió : el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López, i l'Antonio Mora Vergés.

El primer lloc que visitàvem era la sínia de Can Valls; La sínia era una màquina per elevar aigua des d'un curs fluvial o un pou. Consisteix en dues rodes: l'una horitzontal, a la qual es comunica un moviment de rotació mitjançant un pal horitzontal mogut per un animal, i l'altra vertical, que engrana amb la primera i mou una sèrie de calaixos disposats al llarg d'una cadena sense fi, la part inferior de la qual va submergida en l'aigua del curs o del pou. En aquest cas, l'aigua s'obtenia d'una surgència natural que s'elevava fins a un safareig connectat a un sistema de canals que, per gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. La palanca de ferro, situada prop de la roda exterior, permetia escollir un dels diversos sistemes de canals existents per fer arribar l'aigua a l'hort que es volia regar.

Seguiríem pel costat dret de la riera de Talamanca, fins a la Bauma dels Gobians, el lloc força feréstec, presenta senyals evidents d'una ocupació regular. Advertim unes petites basses quina tasca consistia en servir com a dipòsit d'aigua; continuarem fins a la resclosa de la Gobiana, citada també com mas del Molí del Menut, una i altra cita estan fetes des de l'administració del Parc natural, i únicament en interès dels curiosos i excursionistes demanaríem que s'aclarís aquesta dualitat. Per a nosaltres és sense cap dubte la Gobiana on podreu gaudir de la contemplació del rellotge de sol, quina llegenda encapçala aquest relat. Em volgut respectar la grafia original.

Més avall - quasi un quilòmetre - trobem el Molí menut, també amb la seva sínia, i on intentem aprofitant la lamina d'aigua de la resclosa, fer una fotografia amb l'efecte mirall. L'Ampli espai que hom troba en el marge esquerra, per damunt del petit edifici on s'aixoplugava la maquinària , s'anomena justament Pla del Molí.

Des d'aquell punt, i fins arribar a Talamanca per la zona coneguda com la obaga del Castell, tot el recorregut el tenim en pendent. El tradicional "pas d'home" del Joan Moliner i Manau, ens fa entrar en calor, malgrat la intensa fredor d'aquest mati boirós de gener.

© Antonio Mora Vergés