Einstein i Barcelona (I)

Dijous, vint-i-dos de febrer de 1923
Quan va arribar, no l'esperava ningú. L'estació de França estava gairebé buida. Albert Einstein mirava el seu rellotge suís, nerviós, envoltat per tres maletes no gaire grans. Dues i mitja portaven llibres. A tres quarts d'onze, un home alt i prim va dirigir-se a ell.
-Un diari, senyor? - Era un jove d'ulls verds i cabell ros.
-Sí, quant és? - Einstein semblava haver despertat d'un somni passatger
-Quedi-se'l, faci el favor - deia somrient - No tots els dies es té la sort de poder parlar amb gent com vostè, herr Einstein.
-Un moment... Esperi!
Però el venedor de diaris ja s'allunyava a corre-cuita, a rebre el tren que tot just havia arribat de Sitges. De sobte, va aturar-se i va fitar l'Einstein, de lluny. I va cridar un "Guardi's del francès!" que va sonar heroic en aquella estació tan grisa. L'Albert va rumiar què podia haver significat allò. I havent reflexionat vagament sobre el fet que havia quedat a l'estació amb el físic català Esteve Terradas, com que aquest no arribava i el temps era relativament variable, va decidir marxar de l'estació i buscar-lo. Portava una petita nota a la butxaca del pantaló amb la direcció. La trobaria. Segur que la trobaré, pensava ell, no deu ser gaire difícil. El que no sabia és que a Barcelona la qüestió no era trobar quelcom, sinó que el trobessin a un mateix.

Les lleugeres hores del matí van cedir el seu cel al migdia d'aquell dijous que semblava voler fugir del febrer. Albert Einstein suava mentre arrossegava rere seu les maletes, aturant-se a cadascuna de les cantonades per comprovar que el carrer que enfilava era sempre el correcte. Sortosament, carrers amunt i avall i un parell d'hores després, es va plantar al número 118 del carrer de Rosselló. Tampoc hi havia ningú. O almenys això semblava, i el conserge li digué que el senyor Terradas i el senyor Campalans (el propietari de la casa) havien marxat feia poca estona. Einstein va deixar les maletes al portal, i sortint al carrer de nou i decidit a perdre's, va topar-se amb dos homes que entraven amb massa pressa. El xoc fou inevitable i van caure els tres a terra. El conserge va apressar-se a ajudar el senyor Einstein a aixecar-se, i amb uns subtils cops de mà li tragué la pols de la gavardina.
-Disculpin, ho sento molt - l'Albert s'avançà en la disculpa - No els he vist entrar, i només girar-me jo he topat amb vostès...
-Perdoni, no he pogut evitar reconèixer l'accent alemany - l'home de la seva dreta l'havia interromput - Senyor Einstein, oi? Jo sóc Rafael Campalans, i aquest de la meva vora és Cassimir L. Sarrate; tots dos som enginyers. Però vaig ser jo qui li organitzà el viatge, se'n recorda? La carta que vaig enviar-li amb els bitllets i la direcció...
Sí que ho recordava. Havia reconegut el nom en sentir-lo, i per primer cop des que havia arribat a la ciutat de Barcelona va poder respirar alleujat. Rafael Campalans no parava de parlar, deixant-se portar per una dèria incontrolable de voler dir-ho tot en el mínim de temps possible, i extreure'n el màxim rendiment a les seves cordes vocals. Aquest, fent-li un gest peremptori al conserge, va començar a carregar les maletes de l'Einstein escales amunt cap al seu pis. El conserge va agafar la darrera maleta i va seguir-lo. Sarrate, que no havia dit res en tota l'estona, semblà decidit a parlar, però s'ho va repensar i va enfilar cap al pis de Campalans. L'Albert, que s'havia quedat sol al portal, no va tenir temps ni per preguntar-se on era el reconegut Esteve Terradas, que ja va sentir la veu de l'enginyer parlador cridant-lo.
Un cop a dalt, Campalans féu les presentacions entre el físic alemany i la dona d'ell, la Conxita Permanyer. Aquesta assegurà a Einstein que allò era casa seva, i qualsevol cosa que necessités no dubtés a demanar-li. L'Albert li ho agraí complagut i es deixà portar de la mà del marit per veure el pis. No era molt gran, ni molt menys petit, però donava la impressió que hi cabia tot. La porta d'entrada donava pas a un petit hall bohemi, que comunicava la cuina amb la sala d'estar i el menjador. Un petit balcó s'endevinava rere el finestral del menjador, que mirava cap a l'edifici del davant, un edifici mig abandonat. Contigües a la sala d'estar hi havia quatre cambres separades: l'habitació de matrimoni, la de convidats, el lavabo i l'estudi. El lavabo era curiós, i estava decorat amb enginys i invents del propi Campalans. Una finestra donava al mateix carrer que el menjador. L'habitació de convidats era molt acollidora, i l'enginyer obligà l'Einstein a deixar-hi la gavardina. De l'estudi no van poder veure res: un munt de papers i de llibres cobria la taula i part del terra. Vegi, Sr. Einstein, que el terra és de fusta, deia Campalans, i aquest to ocre li dóna un ambient de caliu al nostre pis. L'Albert va assentir, perquè de veritat s'hi sentia bé. S'imaginava eterns matins de conferències, i llargues tardes científiques acompanyat per aquell grup de físics i enginyers. No va poder evitar somriure.
Aquella mateixa tarda es presentà al pis el senyor Terradas. Havia hagut de solucionar uns afers per la Mancomunitat, i sentia molt el retard. Era sens dubte el físic català amb més experiència, i el que més admirava la figura d'Einstein. Sobretot, quan aquest mateix es trobava exactament al mateix lloc que ell. No va trigar a posar-lo al dia sobre les activitats que els esperaven al llarg de la setmana vinent: excursions per les rodalies de Barcelona, conferències a l'Institut d'Estudis Catalans o a l'Acadèmia de Ciències i Arts, el sopar del vint-i-set de febrer, que reuniria importants personatges de la burgesia barcelonina... Tot regat amb una mica de whisky, el fum del cigar de Campalans, i les anècdotes que s'explicaren entre els tres aquella tarda. Si allò era la vida científica a Barcelona, va pensar Einstein, ell s'hi volia quedar.

Dimarts, vint-i-set de febrer de 1923
Uns pocs fanals il·luminaven el carrer de Rosselló, i una boira que pretenia ser humida i torbadora es deixava anar entre els carrers barcelonins. Un Ford T es dirigia al portal del número 118. El xofer baixà del cotxe i obrí la porta als seus senyors. Tres figures van sortir del seu interior. Les dues dones i l'home acomiadaren el xofer i entraren a la casa de Rafael Campalans. Quan la Conxita Permanyer els obrí, no va amagar un crit de sorpresa. "Rafael, Rafael, deia, ja són aquí!" I aviat el mateix Campalans es va presentar al hall, amb un elegant somriure a les seves faccions. La seva aparença d'home de gairebé cinquanta anys només es notava en les arrugues del front, perquè s'havia vestit per a l'ocasió amb un d'aquells trajos, una mica amples com a ell li agradaven. Els seus ulls foscos brillaven quan saludà els nouvinguts.
-Von Hassell, amic meu, no l'esperava tan aviat - li estrenyé la mà efusivament - I vostè, senyora Tirpiz? M'alegra que hagi vingut també!
-Sempre és un plaer, estimat Rafael - la Ilse Von Tirpiz, dona de Von Hassell, somreia - Si no l'importa hem portat l'Andrea, Andrea Fornells. El meu marit i jo hem pensat que podria delectar-nos amb alguna cançó.
-Mare de Déu... Andrea Fornells? La soprano? - Campalans estava bocabadat, a l'igual que la Conxita, que li premia la mà amb emoció.
-La mateixa - respongué la Ilse - Andrea, aquest són Rafael Campalans i Conxita Permanyer: la millor parella de tota Barcelona.
-No n'hi ha per tant, home... Passeu, passeu!
El grup passà a la sala d'estar, després d'haver penjat els abrics al penjador del hall. Els dos sofàs estaven ja ocupats: un per l'Einstein i en Terradas, i l'altre per l'enginyer Sarrate i Ramon Falquer. Falquer era físic i amic de Terradas, i professor a l'Acadèmia de Ciències. Era pèl-roig i no semblava gaire entusiasmat amb el sopar. El senyor Campalans presentà Von Hassell i la seva dona. Una visita del cònsol alemany era un fet únic i important. Sarrate va fer-li un lloc a la senyora Von Tirpiz, que s'assegué i encengué un cigar. Vols?, va preguntar-li a la seva acompanyant. Tant Terradas com Sarrate s'havien fixat en l'Andrea Fornells, i la Ilse els hi aclarí que era, efectivament, l'única Andrea Fornells que hi havia en el món. A la dreta d'aquesta, Einstein parlava en alemany amb el cònsol. Aquest últim s'enyorava de Berlín. Campalans, que tot just havia acabat d'encendre unes espelmes a la taula del menjador, va anunciar en veu alta que el sopar seria aviat a taula. L'Albert s'asseia al cap de la taula, i sobre el seu plat hi havia un paper que feia dos pams de llarg per un d'ample. Era, com indicava el títol, el menú d'aquella nit, escrit en llatí i lletra gòtica. En aixecar la vista d'aquest, Einstein s'adonà que tots el miraven, expectants.
Llegeixi, siusplau, és un petit joc que li hem preparat, va aclarir Campalans, cada plat encertat serà portat a taula. Si no els desxifra, no hi ha sopar! L'Albert va somriure i començà a llegir. El primer plat era Homo platonicus secundum Diogenem cum jure Michelsoniense. I allò féu recordar a Einstein alguna d'aquelles anècdotes que li havia explicat algun amic filòsof. Plató havia definit l'home com un bípede sense plomes, i el cínic Diògenes, com a resposta, li envià un pollastre sense plomes. I la jure Michelsionense, salsa a la Michelson, seria en honor al físic alemany. Pollastre!, exclamà Einstein. Campalans va començar a aplaudir emocionat, mentre la Conxita anava a la cuina amb Sarrate a buscar els plats de pollastre.
Va, segueixi!, deia Rafael, ara ens cal la beguda. El menú aclaria que els líquids es basaven en Malum parvum cum Doppler effectu i Gravitatorum acetum. Aquest cop, l'Albert va haver de pensar una mica més. L'efecte Doppler es referia clarament al moviment ondulatori del líquid, en aquest cas. I com que malum significava poma, va rascar-se el cap, pensatiu. Una poma entre els líquids? I com si li haguessin obert els ulls, va dir en veu baixa, amb temor a equivocar-se: "Sidra!". Els físics i enginyers somreien, havien ideat ells els enigmes del menú, i Ein
stein ho estava fent massa bé i tot. El pollastre acompanyat amb sidra era magnífic, i aviat el van secundar més plats que Einstein havia anat desxifrant entre tros i tros de pollastre: Faves a la Lorentz transformades a la catalana, Faisà platejat a la Minkowski en quatre dimensions...
Un ambient de serenor i benestar s'havia apropiat de la taula i dels seus comensals. Falquer parlava sobre noves fonts relativistes amb Terradas, mentre Sarrate jugava mig distret amb la forquilla. Von Hassell i la seva dona estaven agafats de la mà, i escoltaven atentament el que l'Andrea els deia. I Campalans, amb el nas una mica enrogit, va animar Einstein a seguir desxifrant el menú amb les postres. Amb un gest féu callar a tothom i assentí amb el cap, i l'Albert tornà a agafar el paper. Els llevants eren Perpetum euclidium gelatum i Caffea sobraliensis cum spirituosibus liquoribus et vectoribus tabacalibus. El primer es referia, clarament, a una mena de gelat continu euclidià. Aquesta era fàcil, va dir Sarrate, provi amb la següent i veurem de què és capaç. Einstein va reflexionar: segurament spirituosibus liquoribus es refereix al licor, i vectoribus tabacalibus a un cigar. Caffea era cafè, però què volia dir sobraliensis? El silenci que s'havia imposat es va veure trencat de cop per l'Einstein: "Cafè de Brasil!" Havia encertat, doncs Sobral era la població de Brasil on quatre anys enrere una expedició britànica havia observat un eclipsi de sol per comprovar una de les prediccions de la teoria de la Relativitat. Aquest cop tothom va aplaudir. I Campalans, aprofitant que gaudirien d'una mica de gelat i cafè, va anunciar que Andrea Fornells interpretaria a cappella una peça de Schubert. Ella es va posar de peu, i fixant la mirada en un punt que ningú va aconseguir discernir, començà a cantar. Ho va fer de meravella, i Einstein va haver d'admetre que era la millor veu que havia sentit en molt de temps.

PROXIMAMENT LA 2a PART...