Si sobrevius

Un relat de: Vergara

Va arribar sense fer soroll, com un gat silenciós a l’hora de la migdiada. No volia despertar els veïns. Plovia a fora com si el mateix cel es deixés anar cap al terra, i estranyament tot el seu pes el sentia ell al cap. En girar el picaport va respirar alleujat: havia trobat el que buscava. Va deixar la gavardina entre la foscor i un dels sofàs i va afanyar-se a encendre una espelma. On seran ara?, es preguntava, on els vaig deixar per darrer cop?

Ningú mai va saber com es deia. Tenia llogat un pis de feia anys, i les males veus deien entre portal i portal que el seu amor havia fugit d’ell. Més enllà no hi havia arribat encara cap persona. Sovint passejava de nit, deixant-se portar pels seus peus viatgers que enyoraven terres i temps millors, i també sovint desapareixia per tornar mesos després amb una cicatriu més al seu somriure. No deuria de passar la trentena però portava a l’esquena molts anys de més. Si s’hagués preguntat a un dels innumerables veïns de la comunitat, cap ni un seria capaç de recordar la seva cara. No sabien mirar. I si el trobaven, abaixaven la vista per estalviar incomoditats i pensaven en veu baixa: què sol deu estar, pobre... I tornaven al seu pis, amb una sensació ben falsa de tristesa que desapareixia sempre aviat. És clar que ell no havia tingut mai algú que vetllés per ell, que el portés de la mà amb els ulls tancats, o tan sols preguntés com estava... Però això és una altra història.

Portava el que semblava un cartell enrotllat a la mà dreta, i a l’esquerra hi duia la petita espelma. Ja feia mitja hora que remenava calaixos i armaris buscant aquella capsa que feia anys havia amagat. Anys, és a dir, ahir. Només recordava haver-la obert com cada nit, i viure tot el que no li quedava per viure. Desesperat, va mirar dins la nevera, sota el llit i al balcó. Potser l’havien robat. Potser ara algú reia d’ell, o pitjor: potser algú havia trobat que la vida que hi havia en aquella capsa plena d’àlbums de fotografies era millor que la seva. No va voler ni pensar-ho. Sense deixar anar el dissimulat cartell va deixar l’espelma sobre una taula i va fer un cop d’ull general a la maldestra habitació. Sí que li’n feia de por, pensar que havia desaparegut del tot, però va tenir una idea. La petita sala del piano ara s’il•luminava amb l’escalfor de l’espelma, i sobre aquest reposava la capsa. Va recordar llavors que ahir, o potser feia anys, s’havia adormit abraçant aquell petit racó que, resumint, era tot el seu món. Va sospirar i les tecles del piano van despertar.

El que sí sabien els seus (o no tan seus) veïns, és que mai feia cap trucada. L’home de blau que cada no-sé-quant temps recollia, comptava i s’emportava els diners de les trucades mai passava davant la seva porta. Confusament estranyats, tots es preguntaven qui instal•laria un telèfon i no l’utilitzaria mai. I com sempre, pensaven el que no volien dir; i dient el que no pensaven tot acabava en un: deu ser que està a l’atur. Quan en el fons no s’ho creien ni ells, i cada dia que passava vivien amb una petita por amagada, com una espina, i rumiaven si aquell del tercer (o del segon, no me’n recordo) els hi portaria res de bo. Mai van saber quant de gran fou el seu error, sí, el de mirar amb els ulls tancats i les mans davant per no ensopegar: haguessin viscut molt millor.

Quan va acabar de tocar, el silenci es va tornar llum. I amb una tendresa exagerada va obrir la capsa, i recolzant-la sobre les seves cames va començar a treure àlbums de fotografies. N’hi havia que en tenien deu o quinze anys, i d’altres que en tenien tan sols set o vuit... Però ell se’ls estimava tots. Els acariciava com un nen que obria per primer cop un regal, i després els obria amb la il•lusió infinita de saber-se feliç per un grapat de somnis enquadrats en fotografia i enganxats de la millor manera en la seva biografia. Va tornar al saló, que sense la llum de l’espelma estava tan obscur com sempre, i va agafar el cartell. El va obrir amb una parsimònia inusual en ell, com si el temps s’agafés a ell i no el deixés anar. Era un dels cartells que hi havia al cinema del qual havia tornat aquell vespre. L’havia robat en un moment de distracció general, a mig camí entre les sales tres i quatre, fugint de l’olor a crispetes. Apropant l’espelma va poder fitar-lo millor: era ella, sense cap dubte. I de cop l’habitació va fer-se pura, i invencible, màgia.

Recordem que plovia. Aquella nit els del pis de dalt feien molt soroll. Hi havia partit i la colla d’amics del pare de família s’havia reunit al voltant del televisor.
Posem que el pare es deia Joaquim. Doncs el senyor Joaquim bevia cervesa sense alcohol alhora que animava al seu equip, el de tots els altres. Però portava a dins un mal pressentiment, o potser era el feixuc sopar que havia menjat amb pressa per a poder veure el partit. I com que la sensació no desapareixia va arribar a la conclusió que devia ser el fred i que havia de pujar el grau de la calefacció. Quan va preguntar en veu alta als seus companys si tenien fred, va obtenir mitges respostes, però no tenien fred. Ell si que en tenia, de fred. A l’altra punta de la casa, la seva dona dormia al llit. Sola. I ell seguia sentint aquella gelor estranya. Com tots els altres veïns.

El cartell seguia obert, i al seu voltant els àlbums de fotografies estaven escampats pel terra. Ell estava assegut sobre un coixí sense apartar la mirada del cartell. L’espiava de totes les maneres possibles, com si fos un secret amagat. Deu anys de soledat no són poca raó per fer el que ell feia. Però mentre la mirava pensava que volia marxar. On aniré?, pensava. Més enllà de la pluja. No, encara no. L’havia d’esperar, ni que fos una nit més. Com que no tenia rellotge mai va saber el temps que va estar esperant. Al cap i la fi, no necessitava rellotge. S’imaginava el batec del cor d’ella, i començava a comptar.
Aquest cop, però, va adormir-se. Però ella, ella des del cartell, ella des de les fotografies; el mirava adormit i somreia. I també plorava. Per això, l’espelma va apagar-se en el més digne dels silencis que mai s’han escrit.

L’endemà els veïns van trobar la porta oberta. Notaven un vent fresc, un vent nou, que viatjava amunt i avall al pis i s’havia fet senyor d’aquest. Els veïns també van trobar-lo a ell, sobre un coixí, amb els ulls tancats. Van haver de creuar potser desenes d’àlbums, i van trepitjar sense voler-ho més de cinc-centes fotografies. Ell no respirava, no parlava, no sentia. Era com si la vida s’hagués escapat a través dels seus ulls i dels seus dits, però tan dissimuladament que ni es notava. Dels veïns que van entrar-hi, uns quants van assabentar-se que portava deu anys sol. Uns altres van arribar a saber que havia estimat a una dona al llarg de quinze anys seguits. I només uns pocs van saber que ara era actriu.
Quan va arribar la funerària, al pis només hi restava ell. El van vestir de diumenge i se’l van emportar subtilment. No va haver-hi mai un grup de veïns de mirades enfonsades, esperant-lo a fora. Que diguessin coses com: què trista era la vida d’un vaixell que no sabia naufragar... I arrenquessin a plorar esperant que les seves llàgrimes omplissin el buit que ell deixava. En comptes d’això, fins i tot el més aspre i poc sociable dels veïns que havia sentit o viscut la història va pensar que aquell dia s’emportaven al millor amant del món.

Sobre el piano s’havien deixat un pintallavis. Era platejat i pintava de color carmí, però quan hi havia un bri de llum semblava de cristall. Estava gravat per un mestre venecià, de nom ja oblidat. Si algú hagués pogut agafar-lo, potser hagués llegit el que posava: “Que la vida no mata, si sobrevius...”

Comentaris

  • fins on podem arribar per amor?¿[Ofensiu]
    bategar | 27-01-2007 | Valoració: 8

    m'agrada't un munt de veritat. la història, tot i ser molt trista té un punt infinit de tendresa. salut

  • AnNna | 10-06-2006

    a veure si pengem coses noves que saps que en tens de molt bones =)

  • craaaaaaaaaaaaack![Ofensiu]
    AnNna | 24-04-2006 | Valoració: 10

    aquí el meu segon semi-déu! tinc déu complet per aquí jijiji! :P

    per fi et troboooo jejejejeje!


    aquest ja te l'havia llegit a trossos, com t'he dit..., vaja, què t'he de dir, si me'ls passaves tuuuu.... jijiji.... buaaah... tot sencer és encara més impressionant... saps que m'encanta tot lo que escrius maquíssim!

    però és que hi ha frases que dius: uaskaa! que et caus de cul.... pff...

    i no siguis tonto i no diguis que això és lo únic decent, perquè saps que no és veritat!

    ets un crack entre cracks...

    t'estimooooo!!!!!



    annna***

  • Bon inici[Ofensiu]
    Biel Martí | 15-02-2006

    M'afegeixo a la benvinguda de la Rita, i et dic que has començat amb un relat que deixa veure que serà bo seguir-te. Tota la història desperta una aura de tristesa, barrejada amb el misteri inicial de la capsa, que vas desvetllant més endavant. Els comentaris dels veïns, el fet que només aparegui cada x temps pel pis, sense llum, sense usar el telèfon... Tot porta cap al final, on un home sol, enamorat d'un record, ha trobat un bri d'esperança però massa tard (això he interpretat jo...).

    Biel.

  • M'agrada[Ofensiu]
    Rita | 15-02-2006 | Valoració: 8

    Benvingut a la pàgina dels relats. No podies haver escrit una millor entrada.

    M'agrada! :)

    Petons.

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vergara

Vergara

3 Relats

7 Comentaris

3965 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00