Edèn

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Després de fer l'amor, van romandre una estona abraçats; es passaven els dits pels cabells, es besaven els fronts i les boques, recuperaven la regularitat a la respiració.
Ell va ser el primer en separar-se, sortint d'ella. Es va estirar al seu costat, mirant el sostre a través de la penombra de l'habitació. Va estirar el braç per tocar-la, no volia perdre el contacte. Va començar a acaronar distretament els seus pits. Ella va correspondre aquell gest passant la mà pel seu abdomen. De tant en tant li fregava el pubis amb la punta dels dits.
-Saps que t'estimo molt? -va dir ell.
-Jo també -va respondre ella. Es va girar de costat i li va passar el braç per la cintura. Va recolzar el cap al pit del seu amant-. Saps una altra cosa?
-No, què?
Hi va haver un silenci. Ella somreia lleument i tancava els ulls amb tendresa. Aleshores, després d'aquell silenci, li va dir.

De sobte, l'habitació s'il·lumina. És una llum blanca i intensa, que fereix els ulls. La parella es separa al llit. Tots dos criden i intenten aixecar-se quan veuen que, per la porta, apareix un grup de persones uniformades. S'ha disparat una alarma que udola de forma intermitent. Ella intenta tapar-se amb els llençols, ell es resisteix quan tres d'aquelles figures l'agafen, però qualsevol resistència resulta inútil. Els envolten i els redueixen. Els treuen de l'habitació mentre es criden l'un a l'altre. Ell estira un braç per intentar tocar la mà de la seva estimada, i ella fa el mateix, però els dits d'ambdós només aconsegueixen acaronar l'aire. Abans de sortir de la casa, tots dos senten una estranya feblesa i perden el coneixement.

-Per què collons s'ha aturat el projecte EDEN? -Brama el Coronel Darwin.
-No sap res, oi? -fa en Sanders, mirant un dels seus col·laboradors.
-No.
-No sé què ha passat, ni m'importa una puta merda. Només sé que algú m'ha trucat a les tres de la matinada i m'ha fet llevar per dir-me que s'havia interromput el programa.
-Ens hem vist obligats, coronel -diu en Sanders. La seva bata blava està mal cordada; despentinat i sense afaitar, fa la sensació d'haver estat despertat, també, de matinada.
-I què cony ha passat, si es pot saber?
-Els subjectes s'han sortit dels paràmetres establerts, senyor. D'una manera... inconcebible.
L'ajudant d'en Sanders creua l'habitació on es troben i deixa una carpeta metàl·lica amb uns quants papers farcits d'anotacions i gràfiques que el coronel està lluny de comprendre.
Una de les parets de la sala està coberta de monitors que ofereixen imatges de les habitacions buides d'una casa: una cuina, un saló, una cambra de bany, un dormitori amb un llit de matrimoni desfet. Al peu dels monitors hi ha una llarga taula plena de teclats i comandaments. Davant d'aquesta taula, tres cadires de despatx romanen buides, dues encarades a la porta de la sala, l'altra de costat, com si els seus ocupants les haguessin abandonat a corre-cuita per algun motiu.
En Darwin observa algun dels papers i sembla trobar quelcom interessant.
-Insinua que han aturat el projecte perquè la parella ha cardat?
-No, no és això! -exclama en Sanders.
-Miri, doctor -interromp el militar-: quan vam iniciar el projecte EDEN sabíem que aquest tipus de coses podien succeir. La tecnologia aplicada als subjectes és la més avançada que existeix.
-Coronel -fa en Sanders, de cop i volta enèrgic-: sé millor que vostè quin tipus de tecnologia hem aplicat als bioides. La vaig desenvolupar jo, no ho oblidi. Sé millor que ningú que els dos subjectes estan fets amb teixits vius, tenen els mateixos sistemes que els d'un ésser humà. El seu cervell es desenvolupa de la mateixa manera. Fins i tot són capaços de generar impulsos semblants als sentiments, la qual cosa podria explicar l'aparició d'aquesta... il·lusió d'amor, aquest desig que senten l'un per l'altre. Però no deixen de ser màquines, coronel. I tot i així, inexplicablement...
-Inexplicablement què? -rondina novament el militar, fent encara més rígida la seva postura.
-Aquesta nit, l'Adam i l'Eva han fet l'amor... un altre cop. La primera vegada, no donàvem crèdit, però, d'alguna manera, havien aconseguit fer-ho.
-Què té d'estrany?
-Els vam deixar perquè no sabíem on ens podia conduir aquella nova situació. Però se'ns ha escapat de les mans.
-Vol anar al gra?
-Coronel, quan vam dissenyar l'Adam i l'Eva, i posteriorment, durant la seva construcció, vam ometre els sistemes reproductors de tots dos... Després d'un temps de convivència simulada, tant l'un com l'altre, no només han desenvolupat sentiments d'afecte i desig mutu: també han generat un aparell reproductor propi.
-No puc creure això que m'està dient -diu en Darwin, completament desconcertat.
-Hem aturat el projecte perquè, aquesta nit, Eva ha dit quelcom totalment increïble!
-Què?
-Està embarassada.
Es fa un silenci incòmode, mentre els tres homes es miren, sospesant la profunditat d'aquella afirmació.

Tot d'una, torna a saltar una alarma. Però aquesta és una alarma que ningú mai hauria esperat escoltar: hi ha una fuga. En Darwin, en Sanders i el seu ajudant surten de la sala de control a un dels passadissos del complex on es desenvolupa el projecte EDEN. Es troben amb un parell de soldats que brandeixen sengles rifles de càrrega elèctrica.
-Què passa? -diu en Sanders.
-Es l'Adam -diu un dels guardes-. No sabem com, però ha aconseguit reactivar-se i s'ha escapat. Creiem que ha anat al Nivell B, a buscar la seva... a buscar l'Eva, senyor.
Un nombrós grup d'homes està escorcollant el nivell B quan en Sanders i en Darwin arriben, esbufegant després córrer fins allà. Però ja no hi ha ni rastre dels dos bioides.
-Què farem ara? -diu en Sanders.
-Els buscarem i els trobarem -assevera el militar amb aires bel·licistes.
L'ajudant d'en Sanders se'ls mira. Després d'un breu somriure observa:
-Sembla que Adam i Eva han fugit de l'Edèn...


L'Adam es va mirar l'Eva i li va aferrar la mà. Tots dos corrien foragitats, travessant el bosc que s'escampava més enllà del perímetre de la base militar que acabaven d'abandonar. Els gossos no els ensumarien mai perquè no desprenien cap mena d'olor, i els seus sistemes havien trobat els xips transmissors que duien implantats per poder ser localitzats i els havien inutilitzat, absorbint-los i transformant-los en residus que havien eliminat temps enrere.
-Tinc por -va dir l'Eva, tot mirant el seu home.
-Jo també, estimada -va dir l'Adam.
Però en sentir el vent fregant-li la pell i inundant-li els pulmons es va sentir millor que mai. Respirar aquell aire era totalment diferent a respirar l'atmosfera tancada que acabaven d'abandonar. Per segon cop en la mateixa nit es sentia completament viu. El primer havia estat quan l'Eva li havia dit que esperava un fill seu.
Van continuar corrents, deixant enrera aquell fals Edèn de la base militar. Davant seu s'obria l'autèntic paradís...




Comentaris

  • Curiosa[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-09-2005

    Ficció on la no vida promou la vida, i el no sentiment promou el sentiment. Hem perdut la gent la capacitat d'estimar que ens prenent les màquines? Malgrat que es un tema recurrent en la ciència ficció de arribar la màquina a sentir com l'èsser humà està ben estructurat i els noms están ben trobats donant pistes sobre el que es vol dir de fons. I el fet que ambdos robots acabin generant organs reoproductius es un fet original i força interessant.

    Bé, molt bé.

  • molt bé[Ofensiu]
    qwark | 09-09-2005

    És un bon relat de ciència-ficció. Explora hipòtesis, aporta idees, és imaginatiu i inventa noves visions sobre grans temes. Sense respondre categoricament a les preguntes que planteja (quin sentit té el projecte Edèn? I potser per extensió: quin sentit té la vida?), movent-se a estones pel paral·lelisme amb la història bíblica.

    T'animo a seguir amb el gènere.

  • Un relat[Ofensiu]
    Lavínia | 08-09-2005 | Valoració: 10

    de ciència-ficció amb ressons bíblics i científics:

    El creador, el demiürg d'aquests dos éssers que han aconseguit reproduir-se, en contra de tots els presupòsits inicials, i que duen el nom d'Adam i Eva (nom dels primers éssers creats pel Déu de l'Antic Testament), s'anomena Darwin, com el científic Charles Darwin, el de L'evolució de les espècies .

    Un món fet a la mida del nou déu creador, però amb falles, com l'ésser humà diuen que és fet "a imatge i semblança del seu creador", però amb "imperfeccions". La "tara" d'aquests nous éssers del relat és "pensar", "estimar" i "procrear". Talment com nosaltres mateixos, en part (crec que en tenim moltes més de "tares", tant és físicament com moral)

    M'ha agradat, Sergi. Enhorabona

    Petons.

    Lavínia